20 de juny de 1984. No fa ni un mes que una gran manifestació ha donat suport a un Jordi Pujol assetjat judicialment pel cas Banca Catalana. Alfons Quintà, el periodista que quatre anys abans havia atiat la investigació des de les pàgines d’El País, ha dirigit en primera línia el relat del bany de masses que ha rebut el president. Quintà és el director de TV3, el primer de la història. Però les coses no van com esperava. Joan Granados ha estat nomenat nou director general de la Corporació. A despit seu.

Aquell 20 de juny de 1984, el primer dia en el càrrec de Granados, Quintà l’interromp diverses vegades al despatx: "He parlat amb en Lluís [Prenafeta]. M’ha demanat que et retiris: el director seré jo… son ordres d’en Jordi Pujol". Granados li demana per escrit el pla que li proposa. "No et pots imaginar el favor que m’has fet!", exclama quan li mostra el document: "Tot això que planteges és exactament el que farem… però ho farem sense tu. Al departament de personal et faran la liquidació. Moltes gràcies per la teva feina. Ja te’n pots anar". Quintà no se’n sap avenir.

Resulta inútil buscar l’escena al capítol sis d’El fill del xofer (Edicions 62, 2020), de Jordi Amat. Aquest moment només es pot trobar a l’adaptació gràfica que acaba de publicar-ne Norma Editorial.

Fidelitat i síntesi

A José Pablo García (Málaga, 1982), una veïna el va advertir que l’editor Óscar Valiente buscava dibuixants per a dos nous projectes. Un d’ells era l’adaptació gràfica d’El fill del xofer. En part per la pressa que hi havia (vuit mesos de termini), i en part perquè -confessa- no sabria com millorar-la, García va decidir mantenir-ne l’estructura: les primeres pàgines ens situen a la vetlla de Josep Pla, el 24 d’abril de 1981, mentre que les últimes es tanquen amb el suicidi de Quintà i l’assassinat previ de la seva parella, el desembre de 2016.

Entremig, la infantesa marcada per l’ombra del pare i la proximitat amb Pla i Vicenç Vives, l’efímera militància i les primeres tensions amb el Pujol empresari, la forja d’un periodista d’investigació obsessiu que projecta en el poder els seus fantasmes. Franctirador sense escrúpols, assetjador, masclista, autoritari, el Quintà de Jordi Amat sap com moure’s en l’engranatge de la Transició. Fins que cau en desgràcia.

No eren pocs els reptes que García, autor de les adaptacions de Soldados de Salamina, de Javier Cercas, i de La Guerra Civil Española de Paul Preston, havia d’enfrontar: "A El fill del xofer hi passen moltes coses que, a diferència d’altres obres, no pots resoldre amb una vinyeta. Hi ha moltes dades amb massa substància com per descartar-les, calia un gran esforç de síntesi". Tarradelles, Ortínez, Ibáñez Escofet, Enric Canals, Juan Luis Cebrián… El llibre d’Amat també es caracteritza per l’alta densitat de personatges. Pot contribuir el còmic a la seva digestió? "Jo crec que sí, el format pot ajudar a no perdre’s", diu García: "Quan vaig llegir l’obra, de vegades m’havia d’aturar i tornar enrere. En part, he treballat l’adaptació per tornar-me’l a explicar".

Al marge de l’estructura, la fidelitat al text, la prudència i rigor en els diàlegs i el manteniment de la frase curta i el ritme sincopat en aquells fragments que s’han hagut d’ajustar fan que el còmic sigui un bon reflex de l’original. Com explica el mateix Amat a la nota final que incorpora, la prosa d’El fill del xofer va ser dissenyada per obligar el lector "a passar pàgines a tota velocitat". Ara, aquesta prosa es veu emmarcada per una profusió de tons vermells i negres. "Des del començament tenia la intenció de dibuixar el còmic amb aquests colors, com una forma d’anticipar el final tràgic de la història", diu García: "Després vaig adonar-me que tot plegat li aportava al llibre una estètica similar a la de les revistes de l’època".

Un Quintà engreixat

Amb encert, el còmic reprodueix algunes pàgines de la premsa de l’època (les exclusives de Quintà sobre Banca Catalana i sobre els contactes entre Suárez i Tarradellas, per exemple, o la rèplica de Joan Tàpia a La Vanguàrdia). Durant el procés d’elaboració del còmic, Amat no només va proporcionar context i documentació d’arxiu a García. També va oferir-li noves escenes i episodis que, com el de Granados, va anar coneixent a partir de la publicació del llibre, fa dos anys.

"Després de la presentació", diu Amat, "vaig rebre un correu d’un veí de Figueres que recordava com Quintà, de petit, llançava fletxes a la gent que passava pel carrer. I vaig saber que era un comprador compulsiu de revistes pornogràfiques. Tot això ha estat incorporat al còmic de manera natural, sense necessitat de dir que era material nou", diu Amat. Els nous detalls apuntalen la desmesura d’un personatge que, "amb totes les cometes", va enamorar José Pablo García, "perquè és una joia a nivell narratiu". Filtrades pel seu dibuix, la golafreria, l’obsessió pel sexe, la violència i els excessos de Quintà prenen un nou vol. Algunes escenes fan que la sensació de rebuig augmenti, d’altres fan lliscar el personatge cap el ridícul i l’histrionisme.

"Ha estat molt divertit veure com s’anava transformant el llibre en còmic i com anava sorgint la vessant còmica. Té a veure amb l’estil del José Pablo i també amb el llenguatge propi del còmic", diu Amat. Una cosa té clara el periodista: "La història monstruosa de la Transició es veu més clarament en la seva adaptació que en el meu llibre". Malgrat interpretar la història política d’un temps poc representat en el novè art, el retrat de Quintà omple les 120 pàgines del còmic.

Visualment, la seva caiguda es reflecteix de moltes maneres. García es fixa en les tecnologies que l’acompanyen: "Al començament, es mostra dur i poderós amb el repic de la màquina d’escriure: amb l’ordinador aquesta impressió es dissipa. El mateix passa amb el telèfon: el fix és la seva arma d’assetjament, després els companys passen dels seus whatssaps". Es pot fer la mateixa lectura amb les ulleres que usa Quintà. Fins l’últim capítol, no podrem veure els seus ulls: "En un moment del llibre, Jordi Amat diu que la seva mirada era la porta d’entrada a l’anormalitat: qualsevol dibuix hagués estat insuficient per il·lustrar aquesta idea".

L’opacitat de les ulleres de Quintà potser també és el reflex dels angles morts de la Transició. No és fins que comença a rodolar precipici avall que li podem veure els ulls. Quan la mala salut i els fantasmes li arrufen les celles i l’acorralen. Quan una tarda de desembre agafa el fusell i acaba amb la vida de la seva parella i amb la seva pròpia.