El primer que s'ha de dir d'Alejandro Fernández (Tarragona, 1976) és que cau bé. Periodistes i polítics que han passat pels passadissos del Parlament de Catalunya, siguin d'esquerres o dretes, espanyolistes o independentistes, coincideixen en la valoració: "Ostres, l'Alejandro, quin paio més trempat!" En algun moment ha semblat que agradava més als rivals polítics que al carrer Génova. Segurament, a Alejandro Fernández li passa el mateix que a molts conservadors de la seva generació a Catalunya: cauen bé perquè saben jugar en camp contrari.

El candidat del PP a Catalunya té el caràcter irònic i el posat menfotista dels que han après a rebatre en un entorn hostil. Això marca. Són persones que coneixen molt bé l'altre i saben com tractar-lo. Empatia i sarcasme, una combinació invencible. Aquell tipus de gent que defensa els postulats propis amb fermesa, fins i tot ridiculitzant el rival, però amb l'habilitat de no generar obertament l'antipatia, sinó desarmant-lo en el moment oportú amb una picada d'ullet sorneguera que diu: Sí, ja sé que tu i jo som als antípodes i que estic en minoria, però què vols que hi faci? Quan algú creix envoltat dels propis convençuts i se sap dins de la majoria, és molt complicat evitar la prepotència i la idiotesa, que sempre van de bracet. Ell, en canvi, va estudiar Ciències Polítiques a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), i tot fa pensar que no hi ha lloc més complicat per a un admirador de Margaret Thatcher fèrriament partidari de la indissoluble unitat d'Espanya que una aula de Ciències Polítiques al campus de Bellaterra.

El fill de l'obrer, a la universitat. Això es cridava a les manifestacions estudiantils d'esquerres dels anys vuitanta. Alejandro Fernández era un d'aquells fills. Els pares eren una parella asturiana que va emigrar a Tarragona a mitjans dels setanta. El pare era camioner d'obra i votant convençut de Manuel Fraga; la mare, una mestressa de casa que havia portat d'Astúries unes fermes conviccions comunistes. Alejandro Fernández és fill d'aquesta dualitat. Va anar a una escola i un institut públics, i políticament va acabar tirant més cap al pare. A 18 anys li encantava Metallica i s'havia inscrit a les Noves Generacions del PP.

Admirava Ronald Reagan i la música grunge. Va aconseguir entrar com a professor a la universitat i, quan el procés independentista encara era un invisible magma que creixia en silenci pel subsòl de la societat catalana, va ser elegit regidor a Tarragona el 2003. Tenia 27 anys i Catalunya entrava en l'era dels tripartits i el nou Estatut. Vuit anys i una controvertida sentència del Constitucional després, el 2011, va ser el cap de llista a les municipals, va fer campanya amb una enganxosa melodia de Lady Gaga que deia "Alejandro se mueve, Alejandro se moja", i va anar d'un pèl que no fos elegit alcalde de la ciutat: Alejandro Fernández ja tenia un acord lligat amb la direcció tarragonina de Convergència per desbancar al socialista José Félix Ballesteros, però finalment la cúpula de CiU a Barcelona va vetar l'acord: Oriol Pujol no volia la fotografia d'un alcalde del PP al capdavant d'una capital catalana.

Diuen que la venjança se serveix freda. I Alejandro Fernández, que va continuar movent-se i mullant-se i va passar pel Congrés i després pel Parlament, manté el somriure sorneguer del bon jan a qui li agraden les bromes de sobretaula. Però ara amb algunes cicatrius polítiques sobre la pell, i amb la maquinària del PP espanyol al seu darrere, amb l'objectiu d'infligir una ferida electoral als socialistes espanyols i als seus socis catalans. Un resultat possible de les eleccions és que Junts aconsegueixi un bon resultat amb el retorn de Puigdemont com a cap de llista i ERC aguanti l'envit, però que el PSC pugui evitar un govern independentista si, conjuntament amb els Comuns, el PP dona suport a Salvador Illa. Collboni és alcalde de Barcelona amb una jugada similar. Quan li ho pregunten, Alejandro Fernández diu que no investirà Salvador Illa perquè veu en el PSC i en l'acord del PSOE per l'amnistia una continuïtat del procés. I és cert que, en l'àmbit espanyol, al PP se li faria complicat continuar la seva furibunda campanya antisanchista després de regalar la presidència de Catalunya a un ministre del sanchisme. I que estem en campanya i el PP vol evitar fugues en nom del vot útil anti-independentista. Però de la mateixa manera que la fe mou muntanyes, les raons d'estat i el record personal de les alcaldies perdudes també pot moure presidències.

Quan el passat mes d'agost Alberto Núñez Feijoo va tirar tímidament la canya a Junts en plena negociació d'investidura, Alejandro Fernández no va esperar ni un segon a qüestionar en públic aquest moviment: a Junts, ni aigua. La insubordinació rockera es va imposar a la prudència conservadora, i això no va agradar al carrer Génova, que va estar buscant candidats més dòcils, fins que finalment es va signar la pau en un acte d'unció on Fernández va ser beneït candidat per Feijoo. A canvi, cal suposar, d'una certa obediència. Ja ho veurem.

El dia que l'estratègia del PP al conjunt de l'Estat entri en conflicte amb la del PP català, veurem si Feijoo ha apostat per mantenir a Catalunya un soldat fidel o bé ha fet créixer un perillós baró territorial empoderat. Qui és Alejandro Fernández? Un baixista que seguirà el ritme marcat des de Madrid? O un guitar-hero que es marcarà un solo de trash-metal quan li vingui de gust? Fins ara, els millors resultats del PP català els van aconseguir un fill de l'alta burgesia barcelonina -Alejo Vidal Quadras- i un directiu del Cercle d'Economia -Josep Piqué-. Tot apunta que, ara, un tarragoní de classe obrera farà reflotar el vaixell dels populars que havia embarrancat a Catalunya.

De moment, Fernández s'ha trobat amb una campanya que es fa sola: per al vot antiindependentista que havia buscat refugi a Ciutadans, només li cal obrir el sarró i dir-los que el procés no s'ha acabat del tot. I si alguns d'aquests es fan el ronso, recordar-los que votar Illa és votar a favor de la llei d'amnistia pactada amb Puigdemont. Per al vot d'ordre, una bona americana, abrillantar l'etiqueta de conservador liberal amb què li agrada definir-se, i pronunciar amb menyspreu la paraula populisme, concepte amb què li agrada reunir plegats, sense immutar-se, a Vox, Junts i pràcticament tots els socis estructurals o eventuals del PSOE. Pot parlar d'infern fiscal davant d'un fòrum d'empresaris i defensar allà un model econòmic que dificultaria el finançament de les escoles i la universitat pública on ell es va formar i després treballar, i posteriorment passejar per un mercat de Tarragona i sentir-se encantat per l'escalfor de la gent del barri.

Li encanta assenyalar l'"engany" del processisme i veure com els mateixos independentistes li donen la raó, i no té cap problema a parlar constantment d'una suposada plaga d'okupes a Catalunya, del perroflautisme contemplatiu de la progressia catalana i de la necessitat d'expulsar els immigrants que siguin delinqüents multireincidents. Ai, el populisme! Però el populisme, és clar, sempre són els altres.

Elton John va dir que li encantava el rock'n'roll perquè podia fer una estrella d'algú com ell. La política catalana, aquesta màquina de cremar líders en què s'ha convertit els darrers anys, té una nova veu a l'escenari.