Alacant: ressorgeix el cantó del sud que amenaça l'esquerra valenciana

Després de l'intens calendari electoral al País Valencià, Alacant ha passat a convertir-se sobtadament en el centre de tots els afalacs polítics. Les picades d'ullet per part de les forces del Botànic II no han deixat d'intensificar-se. A l'elevat nombre de consellers procedents de la demarcació (cinc de dotze), se suma l'estratègica signatura de l'acord de govern autonòmic a l'emblemàtic Castell de Santa Bàrbara de la ciutat d'Alacant –una operació amb alt simbolisme polític– i el gens menyspreable compromís d'establir a la mateixa la seu de la Conselleria d'Innovació, Universitats, Ciència i Societat Digital, que comandarà la il·licitana Carolina Pascual Villalobos, referent en la defensa de la visibilització de la dona a l'àmbit tecnològic.

No és per a menys. Acaronar Alacant ha passat a ser un dels objectius primordials de la Generalitat, ja no només per l'atàvica percepció de desconnexió respecte al País Valencià que històricament han referit els alacantins, sinó també per la dificultat creixent de les forces del Botànic de consolidar les seves marques en terres meridionals. El mapa electoral que sorgeix després dels comicis estatals, autonòmics, municipals i europeus, en termes globals, dibuixa un escenari provincial en el qual el Partit Popular recupera posicions mentre l'esquerra perd places importants i referencialitat. Un comportament electoral, el de la demarcació d'Alacant, que se singularitza en certa manera respecte la realitat d'altres latituds del territori valencià.

De les tres capitals de província, Alacant és l'única que comptarà amb un alcalde popular, Luis Barcala, que suma als seus nou escons el suport dels cinc de Ciutadans en el consistori, després que aquests últims desoïssin la proposta del PSPV per governar la ciutat i la Diputació. El dirigent popular, de fet, ja ostentava la vara de comandament de l'Ajuntament, amb la qual es va fer el 2018 després de la dimissió del socialista Gabriel Echávarri per la seva imputació judicial en presumptes delictes administratius, la qual cosa va significar la fi del govern tripartit del PSPV, Guanyar Alacant i Compromís, que el 2015 sí que van ser capaços de sumar. El canvi, per cert, va ser possible gràcies a l'oposició de la trànsfuga de Guanyar, Nerea Belmonte, que va impedir la majoria necessària per revalidar el govern progressista municipal.

El fet que el Partit Popular guanyi, quatre anys després, aglomeracions urbanes com Alacant o Torrevieja, a les quals cal afegir les ja conquistades Benidorm o Oriola (cal precisar, amb tot, que ciutats com Elx o Crevillent s'erigeixen en excepcions de govern popular), ha ajudat a incrementar el seu poder territorial a la demarcació, unit tot això a la sagnia de vots experimentada per formacions com Compromís o Podem-EUPV. No en va, serà el popular Carlos Mazón, número dos en la llista a l'Ajuntament d'Alacant i de l'òrbita de Barcala, qui presidirà la tan anhelada Diputació provincial, gràcies de nou a un acord amb Ciutadans. La corporació provincial es converteix de facto en contrapès institucional a les polítiques del Botànic.

La dreta torna a apuntar pel sud

Sol dir-se en l'àmbit de l'anàlisi política, amb bastant encert a vegades, que la història tendeix a repetir-se. És el que podria proclamar-se avui dia a propòsit de l'existència d'una espècie de cantó alacantí que qüestiona les dinàmiques i inèrcies autonòmiques, amenaçant l'actual majoria d'esquerres al País Valencià. És impossible no traçar un cert paral·lelisme amb el moment històric de 1991, quan el llavors desconegut Eduardo Zaplana va ser investit alcalde de Benidorm gràcies al vot d'una trànsfuga del PSPV en aquesta localitat de la Marina Baixa. Des de llavors, el de Cartagena es va llançar a la conquesta d'una autonomia eminentment socialista des dels anys vuitanta, aconseguint el 1995 guanyar les eleccions autonòmiques per majoria simple i desbancant Joan Lerma de la Presidència de la Generalitat en signar el pacte del pollastre amb la Unió Valenciana de Vicent González Lizondo.

Gairebé vint anys després d'aquella gesta, havent viscut constants enfrontaments interns entre campsistas i zaplanistas i amb el expresident investigat pel cas Erm, tornen a sorgir veus des del sud del país clamant per la "reconquesta" de la Generalitat. Per començar, el bastió popular a Alacant posa en evidència la figura d'Isabel Bonig, actual líder del partit a nivell autonòmic. Els pèssims resultats electorals del passat 28 d'abril, que han fet perdre al Partit Popular de la Comunitat Valenciana (PPCV) la condició de primer partit en vots i escons, torna a situar les espases enlaire en l'estructura orgànica de la formació.

Tot i que Bonig compta amb una alacantina com a mà dreta, l'oriolana Eva Ortiz, la veritat és que els quadres del PP alacantí, aliens a la direcció del partit a nivell autonòmic, han quedat revestits d'una renovada legitimitat dins del partit. La tradicional batalla entre campsistas i zaplanistas torna a reavivar-se més encara amb la recent dimissió de José Císcar com a secretari del partit a la província d'Alacant, que deixa a Bonig sense un destacat aliat en el sud i a la mercè de possibles temptatives colpistes del sector zaplanista.

La fortalesa popular a Alacant, de fet, tal com el periodista Francesc Arabí posa de manifest en la seva obra Ciutadà Zaplana, es nodreix essencialment d'elements provinents del zaplanisme irredent que, en aquesta ocasió, ha comptat amb l'inestimable suport de Ciutadans a l'hora de configurar governs. La formació taronja, seguint a Arabí, allotja en el seu si destacats membres del zaplanismo que van veure truncada la seva carrera política amb l'ascens de Camps i que, a causa d'això, no van dubtar a passar a engrossir les files del partit d'Albert Rivera. És el cas, entre altres, d'Emilio Argüeso, actual diputat a les Corts Valencianes per Ciutadans que va formar part en el seu moment de l'executiva local del Partit Popular a Elx, o de Fernando Mut, antic president de la formació popular a Gandia, també al capdavant de Societat Civil Valenciana.

La línia Biar-Busot i el País Alacantí

Independentment de les disputes intrapartidistas, sembla raonable preguntar-se per les causes històriques de la particularitat alacantina en el context del País Valencià. Es parla sovint d'una frontera sociològica entre allò pròpiament alacantí i allò valencià, representada per la línia Biar-Busot. Va ser aquest precisament el límit territorial i jurídic del primer Regne de València, una empresa de reconquesta cristiana catalano-aragonesa liderada militarment per Jaume I d'Aragó, que va acabar de consumar-se cap al 1238. Posteriorment, a partir de 1243 i de la mà de Jaume II el Just, el regne primigeni va aconseguir estendre's cap al sud a costa de Castella, que en aquells dies controlava el Regne de Múrcia. Les disputes territorials entre Aragó i Castella van desembocar en la signatura del Tractat d’Almizra el 1244, que va estipular que les terres al sud de la línia Biar-Busot quedaven reservades a Castella; no obstant això, les sentències arbitrals de Torrelles (1304) i d'Elx (1305) van acabar de decidir la sort dels territoris més septentrionals de Múrcia en favor del Regne de València.

La divisió provincial d'Espanya escomesa per Javier de Burgos el 1833, tal com va succeir en altres punts de la península, va inspirar la identitat alacantina, que es va veure a més reforçada amb la creació de la Diputació Provincial d'Alacant. Aquest fet històric cobra enorme transcendència, perquè explica el sorgiment d'un cantonalisme alacantí actiu especialment durant els anys de la Transició. En efecte, serà en el context de la formació de l'Estat de les Autonomies, en ple debat sobre el model territorial de l'estat, on l'alicantinisme, que fins llavors pot considerar-se un mer valor identitari, es reencarna en opció política. Encara que la província d'Alacant va ser incorporada des del primer moment al projecte autonòmic valencià, no van faltar veus d'alguns intel·lectuals, com la del ja mort filòsof Vicente Ramos, que van defensar la creació d'una comunitat del Sud-est espanyol integrada per Alacant, Albacete, Murcia i Almería. La idea del surestisme, cal precisar, va estar travessada per interessos anticatalanistes i antivalencianistas, si bé no va aconseguir el seu propòsit de deixar Alacant al marge del territori valencià.

A partir dels anys vuitanta, amb l'autonomia valenciana reconeguda en el seu Estatut de 1982, l'alicantinisme assumeix múltiples formes de reivindicació política: des de propostes en favor de la creació d'una comunitat uniprovincial al marge de la valenciana fins a la creació d'un cantó independent en el marc del País Valencià. Diverses formacions polítiques, com ara Els Verds del País Alacantí o Unitat Alacantina, van defensar el regionalisme alacantí, en moltes ocasions vehiculat com un particularisme antivalencià. És remarcable el cas del Partit Cantonalista del País Alacantí (ALICANTON) que, encara que minoritari, va aconseguir més de quatre mil vots a les eleccions a Corts Valencianes el 1991, i que va popularitzar entre els seus seguidors la cèlebre consigna “Puta València, Alacant independència”. Amb molts d'aquests micropartits desapareguts del mapa electoral, l'alicantinisme avui dia es limita a ser una tímida proposta incardinada en els programes polítics de les grans formacions.

Valencianocentrisme i falta d'inversions?

Malgrat el caràcter exòtic de les propostes alicantinistas, la veritat és que existeix un consens generalitzat a entendre el cantonalisme meridional com una resposta en termes regionalistes i economicistes al centralisme que irradia de la ciutat de València, provinent en tot cas de les elits de la ciutat d'Alacant (i no de la província). Així ho ratifica Aquil-els Rubio, membre del Casal Tio Cuc d'Alacant, que en absolut creu que aquest particularisme el marqui la línia Biar-Busot sinó, en tot cas, la capitalitat d'Alacant: “Es tracta d'una desafecció urbana cap a la vertebració del País Valencià i s'emmarca, d'una banda, en una rivalitat amb València i, per una altra, en la seva vinculació històrica en termes econòmics amb Madrid. Aquesta desafecció no existeix d'una manera tan profunda a Elx, la segona gran ciutat del sud. Tampoc a Petrer, Elda, Santa Pola o La Vila Joiosa”. Rubio veu en el alicantinismo un element de fàcil recurrència que s'ha modulat segons els interessos del període històric.

En la mateixa línia s'expressa la periodista alacantina Rosa Solbes en ser consultada sobre la qüestió, qui no dubta que l'alicantinisme es va utilitzar en la mateixa mesura que a València va ser utilitzat el blaverisme per a soscavar el nacionalisme o les propostes vertebradores que podia representar certa esquerra. Solbes creu detectar a la ciutat d'Alacant una actitud a vegades hostil cap a València a causa d'un sentiment de discriminació de “germà petit” que exerceix la metròpolis. “Aquests gestos simbòlics del Govern valencià són actituds momentànies per fer callar algunes veus o la pròpia consciència d'un centralisme valencià que és inevitable”, sosté.

Sobre aquests passos fets del Consell, Rubio també creu que la solució real va més enllà de simbolismes cosmètics. L'activista imputa la desvertebración a les barreres físiques i a la falta de mobilitat que suposen uns serveis de transport públics obsolets i poc eficients. En aquest sentit, Rubio considera indispensable acabar amb els murs ferroviaris que impedeixen la comunicació amb la resta del territori i una millora d'aquest mateix transport (actualment hi ha trams sense electrificar). “No pot ser que ens arribi l'AVE que ens comunica amb Madrid i que triguem infinitat de temps a anar a algunes ciutats de dins de la mateixa província”, diu. La reversió de la concessió privada de l'AP-7, així com la reversió a gestió pública dels hospitals d'Elx, Torrevella i Dénia, són uns altres deures pendents.

Si existeix un cas especialment il·lustratiu d'aquesta percepció de llunyania respecte València, aquest es dóna sens dubte a la Vega Baixa, comarca castellanoparlant limítrofa amb la regió de Múrcia. El secretari general de Podem al País Valencià, Antonio Estañ, precisament oriünd d'aquest històric territori, ja no només refereix el tema en termes de desvertebración, sinó que a més introdueix un nou element: la barrera geogràfica i cultural amb els signes identitaris valencians: “Es ve d'un llarg greuge i desigualtat del valencià, del qual molta gent al sud no és conscient perquè no li ha implicat res en la seva vida quotidiana, però també ser valencià es viu d'altres formes igualment vàlides”. Ser de la Vega Baixa, conclou, ha de significar una visió de ser un valencià més: “Si decrets com el del plurilingüisme, per exemple, no van acompanyats d'una certa sensació de que t'inclouen, per molt que objectivament i pedagògicament siguin bons, seran vists com a greuge”. Les forces del Botànic tenen davant sí el repte de revertir aquesta situació i aconseguir d'una vegada per sempre fer bona la consigna que Alacant és important.