La discussió sobre quins són els mecanismes fiscals i monetaris necessaris per afrontar la crisi del coronavirus ja fa dies que s’ha instal·lat al si de la Unió Europea (UE). A aquest context, s’han afegit els pronòstics del Fons Monetari Internacional (FMI), que en cas de l’Estat espanyol preveu que el dèficit públic arribi al 115% del Producte Interior Brut (PIB), la xifra més alta des de principis del segle XX. Fins i tot l’FMI, gens sospitós de recomanar mesures progressistes, reclama als països comunitaris que utilitzin polítiques fiscals per contenir la crisi i garantir una recuperació econòmica.

El nou escenari derivat de la crisi per la Covid-19 implica un deute sostingut per sobre del 100% durant uns anys, menors ingressos per l’aturada productiva generalitzada i l’augment de la despesa pública. Aquesta combinació de factors ha fet que el mateix FMI consideri prioritari "incrementar els recursos sanitaris i salvar les vides de persones i empreses". Tot i que tots els actors coincideixen en la diagnosi del problema, les divergències es visualitzen en el pla polític.

La UE ha acordat mobilitzar un fons comú de reconstrucció de fins a 1,5 bilions d’euros per superar la crisi del coronavirus, però les visions antagòniques nord-sud tornen a xocar en si aquests ajuts s’articulen a través de crèdits o subvencions. Tots els països estan d’acord en el fons de les mesures, però encara queda articular la forma d’aplicar-les. Sembla que una de les opcions que estudien els països és permetre un augment de la capacitat d’endeutament fins el 2% de la renda bruta nacional de cada Estat.

Economia real i deute comunitari

En aquest debat polític també planeja l’interrogant sobre els mecanismes que tenen les institucions comunitàries, amb el Banc Central Europeu (BCE) al capdavant, per utilitzar recursos i fomentar una sortida equilibrada de la crisi. El professor honorari d’Economia del Treball de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) Albert Recio exposa que de l’anterior període de recessió econòmica n’hem d’aprendre que "no només es pot salvar els soldats de la banca, a la qual fins a l’any 2012 se li van concedir 388.000 milions d’euros, sinó que s’ha de finançar l’economia real perquè els ajuts arribin a les persones i les empreses".

Una política fiscal que incentivi la despesa pública

D’aquesta barreja haurien de construir-se les mesures per superar la situació actual, considera Recio. L’expert planteja la necessitat que el deute comunitari es mutualitzi, tal com ho demana el Govern espanyol, de forma que "puguem repartir-lo entre els estats membres i evitem que els països hagin de negociar els crèdits amb inversos als mercats financers".

En relació amb la crisi de fa una dècada, Recio matisa que "l’única opció viable és concedir crèdits sense interessos i sense condicionants polítics". Així, recorda com els ajuts de 2012 van derivar en una modificació exprés de l’article 135 de la Constitució Espanyola, que permetia incrementar el sostre de dèficit, i en reformes en els sistemes laborals i de pensions. "No podem deixar-ho tot de nou en mans del sector financer, que actua i presta diners en funció del risc".

Compra de deute pel BCE

Una possible eina que podrien emprar els estats membres de la UE és la injecció directa de liquiditat als països. Això passaria perquè els diners anessin directament des del BCE als estats. De moment, aquesta mesura és inviable tècnicament. Albert Recio assenyala que "ara no es pot articular perquè l’estructura del BCE, amb uns estatuts molt estrictes, ho impedeix". La solució que comenta el professor Recio revertiria en un alleugeriment de les càrregues dels països més endeutats, com l’Estat espanyol, ja que l’adquisició del deute es faria de manera directa. Malgrat això, precisa que "la sortida de la crisi haurà de venir d’una política fiscal més que monetària".

Amb la idea que els ajuts han d’arribar directament a les pimes i els ciutadans, després de qualificar de "suïcida" qualsevol plantejament que proposi abaixar impostos, Recio reivindica una política fiscal expansiva que contempli un ingrés mínim vital que "garanteixi la subsistència de tothom, especialment de la població que no pot gaudir del model actual de regulació laboral i benestar".

Els ajuts a la renda s’haurien de complementar amb un increment dels impostos al capital i la nacionalització d’empreses de sectors estratègics. "Hem comprovat perfectament que no podem esperar que la vacuna contra el coronavirus provingui d’una farmacèutica privada o que el mercat reguli el preu de les mascaretes", adverteix el professor Recio.

Els impostos, un terreny pels estats

Més enllà dels condicionants que imposa la UE, Recio explica que els estats membres disposen de marge en el terreny impositiu per aplicar una política redistributiva del context de crisi. Com a exemple, indica que l’IRPF, que se situa en el 18% per les rendes superiors als 24.000 euros bruts anuals, s’hauria d’equiparar en les persones que tributen per sous o les que ho fan pel capital que els hi proporcionen les propietats.

La pressió fiscal a l’Estat espanyol encara està sis punts per sota de la mitjana europea. Per aquesta raó, especialistes com Albert Recio creuen que el Govern central encara té marge per "eliminar desgravacions dins del tribut de societats, que ara està al 35%, reforçar l’impost de Patrimoni o impulsar noves taxes ambientals".

A part de les mesures concretes que haurien d’implantar-se, Recio reivindica el paper de l’administració pública com a garant de determinats serveis. "El sector privat no pot gestionar en solitari els recursos de la salut, ja que s’ha constatat que a Catalunya i a Madrid, els dos llocs on més retallades s’han aplicat, són on més mal ha fet el virus".

Administracions i experts assenyalen que el futur implica conrear la cooperació público-privada, com s’ha practicat aquestes darreres setmanes amb els makers que han fabricat material sanitari o els supermercats, que han garantit el subministrament d’aliments amb una regulació que controla els preus màxims. Recio demana que l’estructura productiva no s’especialitzi exageradament en el turisme, com fa una dècada ho va fer en la construcció. El resultat és que en cas de crisi sanitària, només una empresa en l’àmbit estatal tenia la capacitat de produir mascaretes.