En aquest precís instant, una família de Barakaldo mira cap a la porta de casa sense saber fins quan tindrà la clau per obrir-la. Els encantaria seguir dormint sota aquest sostre, però hi ha males notícies: els desnonaran. També els agradaria pagar religiosament el lloguer, però estan a l'atur i, per tant, no tenen els recursos suficients per viure. Potser tampoc els tindrien si comptessin amb una feina, perquè ara pots treballar i ser, senzillament, pobre. Coses de la precarietat.

Avui fa setanta anys, uns visionaris van pronosticar que tot això i molt més podia ocórrer i, per tant, van escriure una sèrie d'articles per tractar d'evitar-ho. Bona intenció, poca repercussió. Quan es compleixen set dècades de la Declaració Universal dels Drets Humans de les Nacions Unides, a Espanya segueixen deixant-te al carrer per molt que l'article 17 d'aquell text internacional digui el contrari. Coses de la vida.

Qualsevol diria que la Constitució del Regne d'Espanya, que acaba de bufar quaranta espelmes, assumeix la septuagenària Declaració Universal dels Drets com a base pròpia. Llegiu el títol I, article 10, punt 2. Les normes relatives als drets fonamentals i a les llibertats que la Constitució reconeix s'interpretaran de conformitat amb la Declaració Universal de Drets Humans i els tractats i acords internacionals sobre les mateixes matèries ratificats per Espanya" , proclama solemnement, un dia sí i un altre també, des de 1978. Coses de la Carta Magna.

Fa algunes setmanes, un veterà professor de Dret Constitucional llançava una frase a l'aire durant una conversa amb aquest diari. "Abans de reformar-la, estaria bé que es complís el que hi posa". Es referia així a la Constitució i, de retruc, a la Declaració de l'ONU. Va voler el destí que l'aniversari de tots dos textos caigui en el mateix mes. Va voler la classe governant que ni la Declaració ni la Constitució es compleixin rigorosament. Preguntin si no a la família d'aturats de Barakaldo que ara mateix, en aquest precís instant, mira cap a la porta amb cara de terror.

Aquests són alguns dels drets que estan escrits, signats, ratificats... però no es compleixen.

Llibertat d'Expressió

La Llei Mordassa és un autèntic tren xocant, de ple, contra l'article 19 de la Declaració Universal dels Drets Humans. Són la nit i el dia. L'hivern contra la primavera, o l'"amenaça massiva" que s'aplica, fonamentalment, contra "activistes i periodistes", com diu Esteban Beltrán, director de la secció espanyola d'Amnistia Internacional (AI). Segons dades d'aquesta organització, "des de la seva entrada en vigor l'1 de juliol de 2015 a 31 de desembre de 2017, s'han imposat una mitjana de 80 multes diàries només en aplicació dels dos articles amb més impacte d'aquesta llei, el que podria equivaler a gairebé 25 milions d'euros".

Beltrán també adverteix sobre les "lleis vuitcentistes que encara estan en el Codi Penal" i que persegueixen les "injúries a la Corona" o les "ofenses a sentiments religiosos". Tampoc s'oblida de la legislació antiterrorista, que a Espanya "comença sent temporal i acaba sent part del sistema". Li preocupa especialment l'article 578 del Codi Penal, que parla sobre l'"enaltiment del terrorisme", una acusació que -paradoxalment- es formula amb especial virulència des que ETA va abandonar la violència.

Habitatge

El dret a viure en una llar digna -i que cap banc pugui deixar-te sense ella- és un altre dels drets consagrats en la Declaració Universal dels Drets Humans (article 17) que a Espanya brilla per la seva absència. La politòloga i jurista Irene Escorihuela, que a més s'exerceix com a directora de l'Observatori de Drets Econòmics, Socials, Culturals i Ambientals (DESC), ho té clar. "L'habitatge ni tan sols està reconegut com un dret fonamental a la Constitució. Això implica que hi ha menors garanties de compliment", afirma.

L'experta destaca també un altre aspecte: a Espanya, "la inversió en habitatge és molt baixa". "Un dels majors dèficits en aquesta matèria té a veure amb el parc públic, que és de l'1,5%", assenyala. En altres paraules, això significa que "si l'Estat ha de complir amb el dret a l'habitatge i únicament posa a disposició de les persones amb baixos ingressos un 1,5% dels habitatges, en realitat està fent molt poc esforç per protegir aquest dret ".

Per la seva banda, el director d'AI aporta una altra xifra que xoca amb la Declaració Universal dels Drets Humans: "en el que va d'any hi ha hagut 33 mil desnonaments, i han crescut els relacionats amb impagament de lloguer". En aquest context, Escorihuela afegeix que a dia d'avui es registren a Espanya "moltíssims desnonaments sense reallotjament, cosa que Nacions Unides ha denunciat en diverses ocasions". "Se suposa que no poden desnonar-te si no hi ha una alternativa, perquè no et pots quedar al carrer, però això està passant cada dia a les nostres ciutats", alerta.

Treball

Alguns articles més endavant, la Declaració de Nacions Unides parla del dret al treball i d'una "remuneració equitativa i satisfactòria" que asseguri "una existència conforme a la dignitat humana", just el contrari del que passa a milers i milers de llars d'assalariades i assalariats precaritzats. Tenen una feina? Sí. Els arriba per viure dignament? Ni de broma. Són el que la Xarxa Europea de Lluita contra la Pobresa defineix, senzillament, com a "treballadors pobres". "S'ha de destacar especialment que el 14,1% de les persones ocupades es troba en risc de pobresa, és a dir són persones treballadores pobres. Aquesta dada confirma que tenir una feina no garanteix sortir de la pobresa, com tantes vegades s'ha afirmat", subratlla aquest organisme en el seu últim informe.

"Després de la crisi hi ha hagut un increment de la desigualtat econòmica i social. Al costat d'això s'ha registrat una precarització en l'ocupació i, per tant, en la vida laboral", assenyala a Públic el director general d'Intermón Oxfam, José María Vera, que remarca que a dia d'avui "l'ocupació no permet assegurar una existència conforme a la dignitat humana", seguint la terminologia de la Carta de Nacions Unides. "Cal tenir en compte que les últimes reformes laborals van servir per deteriorar encara més els drets de les persones treballadores", afegeix Escorihuela.

Igualtat

La Declaració Universal dels Drets Humans (especialment l'article 2) hauria de servir com a antídot contra la desigualtat que pateixen les dones. Hauria, però no hi serveix. "La bretxa salarial és un clar indicador d'aquest tema. També s'observa en un altre tema clau: les famílies monomarentals tenen més dificultats per accedir a un habitatge", subratlla la directora de l'Observatori DESC.

Per la seva banda, Beltrán remarca aquesta bretxa que marca els ingressos salarials depenent de si ets dona o home. "A Espanya puja a un 14%, gairebé el triple que en països com Itàlia, Romania o Luxemburg", remarca. "Si parlem de dones d'entre 55 i 64 anys -continua-, la bretxa arriba fins al 22%". La cosa no millora entre aquelles que fan augmentar la cua de l'atur: "la desocupació -apunta el director d'AI afecta de forma més alta les dones que els homes". Per no parlar del risc de pobresa que es dóna "sobretot en famílies encapçalades per dones". Precisament, AI ha aprofitat el seu informe sobre l'esdevingut el 2018 -que es donarà a conèixer aquest dilluns- per analitzar les vulneracions contra els drets de les dones a Espanya.

Asil

Hi ha un altre assumpte que habitualment apareix a les portades, i no precisament per la destresa de les autoritats espanyoles a l'hora d'abordar-lo. "En cas de persecució, tota persona té dret a cercar asil, i a gaudir d'ell, en qualsevol país", diu l'article 14 de la Declaració de Nacions Unides. No obstant això, el director general d'Intermón Oxfam diu que Espanya, "amb el seu mesquí sistema d'asil i refugi, així com amb la seva terrible lentitud a l'hora de resoldre expedients, està incomplint aquest article".

En aquesta línia, el responsable d'AI coincideix a assenyalar les dificultats que hi ha a Espanya a l'hora d'accedir a aquest dret i ha criticat que segueix sense plantejar-se un reglament per a la llei d'asil, aprovada el 2009. De fet, l'organització dirigida per Esteban Beltrán va denunciar en un dels seus informes que "el model espanyol d'acollida no garanteix una adequada recepció i integració de les persones sol·licitants d'asil", alhora que s'ha mostrat "incapaç d'oferir una resposta d'acord als estàndards internacionals de drets humans".

Memòria històrica

Diu la Declaració de Drets Humans que en aquest planeta "tots són iguals davant la llei i tenen, sense cap distinció, igual protecció per la llei". Segons l'article 7, "tots tenen dret a igual protecció contra qualsevol discriminació que violi aquesta Declaració i contra qualsevol incitació a una discriminació". Res d'això coneixen les víctimes del franquisme, les reclamacions de veritat i justícia de les quals han estat sempre rebutjades pels tribunals espanyols.

Aquesta situació ha estat denunciada en els seus informes per l'Associació Pro Drets Humans d'Espanya (APDHE), que no es cansa de reclamar als partits polítics un clar compromís d'"establir a les Corts Espanyoles la condemna oficial i expressa del cop d'Estat del 18 juliol 1936 i incloure aquesta condemna en el preàmbul de la Constitució Espanyola revisada", així com "reconèixer el dret a la veritat, justícia, reparació i garanties de no repetició de les víctimes de la dictadura franquista, d'acord amb les recomanacions efectuades al respecte pel Consell de Drets Humans de les Nacions Unides".

Beltrán ho resumeix d'una altra manera. "La tendència general és que quan un país passa d'una dictadura a una democràcia, les persones tinguin accés a la veritat. A Espanya és a l'inrevés: a mesura que avança la democràcia, avancen els obstacles perquè les víctimes de desaparició forçada, tortura sistemàtica i esclavitud durant el franquisme tinguin accés a la veritat judicial". "Entre 1975 i 2010 hi ha hagut 45 comissions de la veritat en el món. A Espanya encara estem discutint si ha d'haver una veritat oficial o no", ha remarcat.