Ahmad Joudeh va néixer al camp de refugiats palestins de Yarmouk, a Síria. Tenia amb prou feines 8 anys quan va començar a ballar i ja no va voler fer una altra cosa. Va haver d'enfrontar-se a l'oposició del seu pare primer i a l'amenaça terrorista després per fer-ho, però es va aferrar a la dansa com a única manera de supervivència. Ara participa en espectacles per tota Europa.

Porta tatuat al clatell "balla o mor". No és una forma de parlar. La imatge d'Ahmad ballant en les runes de la ciutat de Palmira, a Síria van fer la volta al món. Aquella actuació li va valer una beca per estudiar als Països Baixos, però també l'odi i les amenaces de l'Estat Islàmic, que encara avui el persegueixen. No li importa. "Ballar mai em va fer sentir por, sentir-me malament. Això és el que ells volien, començant pel meu pare", lamenta. Al contrari, Ahmad mai ha deixat que ningú minés els seus somnis. La dansa ha estat el seu bot salvavides.

"Quan ballo, no veig res al meu voltant, no sento res. Estic connectat amb el meu esperit, amb l'univers. Estic en una altra dimensió. No tinc por de res, em sento tan lliure… tan fort, tan potent, que no m'importa en absolut el que sigui que passi al meu voltant,” assegura amb una tranquilitat i una convicció contagioses.

Ahmad no balla per combatre la por sinó per sobre d'aquesta, amb la seguretat de qui no té passaport però sempre va saber qui era; amb la força de qui no té res a perdre perquè ja l'hi va robar la guerra; amb l'esperança de qui ha vist fer-se realitat els somnis que ni tan sols sabia que tenia.

"Amb la vida tan complicada que he tingut, si no hagués tingut aquesta connexió que aconsegueixo quan ballo, no hauria sobreviscut", assegura. I per Ahmad, la dansa és una forma de cura espiritual, una teràpia. "Aquest sentiment em sana, sana el meu cor. Sóc un ésser humà, puc estar trist o feliç, però per a mi ballar és una forma de connectar-me amb l'univers", insisteix. I al seu univers només existeix la pau. "Vaig perdre a cinc membres de la meva família, vaig perdre la meva casa i vaig viure en una tenda de campanya, vaig ser perseguit i amenaçat per l'Estat Islàmic, vaig sobreviure diverses vegades perquè només podia veure els meus somnis", relata.

L'últim ballarí a Palmira

Ahmad Jaudeh va ser l'últim artista en portar el seu espectacle al teatre de l'antiga ciutat de Palmira. La mare d'Ahmad va néixer a Palmira, per això aquell lloc era, i és, tan important per a ell. "Quan et sentis perdut a la vida, torna a les teves arrels" assegura.

Pocs mesos després que el ballarí llisqués sobre les ruïnes de la ciutat, aquell lloc es va convertir en escenari de les cruels matances del grup terrorista Estat Islàmic, que van destrossar a més una dels més impressionants restes històriques del món. "Reconstruirem el teatre i tornarem a actuar allà", afirma Ahmad amb convicció.

El documental del periodista holandès Roozbeh Kaboky va fer la volta al món i va canviar la vida d'Ahmad. Una beca del Fons Dance for Peace li va permetre viatjar a Ámsterdam on va seguir amb els seus estudis de dansa, al mateix temps que formava part del Ballet Internacional dels Països Baixos. I des de llavors no ha parat.

Ahmad Joudeh, el último bailarín en Palmira.

França, Suïssa, Noruega, Espanya, Itàlia, Dinamarca, Bèlgica… Ahmad s'ha convertit en un reconegut ballarí i porta els seus espectacles per tota Europa. L'últim, Diversity Makes Music impulsat per la Fundació Internacional Yehudi Menuhin amb el qual ha passat per Brussel·les, il·lustra el 'viatge artístic' d'Ahmad des de Síria fins a Europa, a través de fusió la música clàssica i sons del món.

A Ahmad se li acumulen a més els projectes de futur. En uns mesos es mudarà a Noruega per ser ballarí i coreògraf a una companyia i acaba de publicar el seu llibre Dance or Die en italià en el qual explica la seva història en primera persona. I encara que les amenaces no cessen, ell respon ballant. "Què volen? Que deixi de ser artista perquè l'art és llibertat i no volen que sigui lliure, o qualsevol altre artista del meu país. Això és el que mai aconseguiran", sentència.

"La meva vida és més del que vaig somiar que seria, així que he après a somiar en gran", assegura Ahmad, el desig del qual és tornar a una Síria en pau i fundar un ballet nacional. "Tinc visions en les quals em veig a mi mateix, assegut al teatre, veient a la companyia, el ballet nacional de Síria, i sóc un home ancià que observa feliç", relata. "Espero poder fer-ho… visc per això", assevera amb el somriure de qui ha vist l'impossible fer-se realitat.