Abusos sexuals a l'esport: una realitat que aflora

BARCELONA.- El 16 de novembre de 2016, l'exfutbolista britànic Andy Woodward va denunciar al diari The Guardian que havia patit abusos sexuals per part de Barry Bennell. Durant molts anys Bennell va exercir de caçatalents i entrenador de nois de 9 a 14 anys que volien fer el salt a filials d'equips de la Premier League com el Manchester City. A finals dels 90 va ser condemnat per abusos sexuals i des de llavors ha passat per la presó en diverses ocasions.

Woodward va explicar que havia estat una víctima constant de Bennell des dels onze anys. Volia fer públic el seu cas i animava a altres companys a denunciar-ho. Al cap de pocs dies quatre companys més també van explicar els abusos que havien patit sota les ordres de Bennell. La xifra va anar creixent i van començar a aparèixer històries similars en d'altres clubs de futbol i amb altres noms d'entrenadors.

La policia britànica no va trigar a comprovar com l'Operació Hydrant, iniciada el 2014 per investigar casos d'abusos sexuals a infants en el passat, es desbordava. Dos mesos després de la denúncia de Woodward a la Gran Bretanya s'estan investigant casos d'abús sexual en el passat en 248 clubs esportius del país. Més de 500 persones han denunciat haver estat víctimes durant la seva etapa formativa en 22 esports diferents. La xifra, amb tota probabilitat, continuarà creixent en les properes setmanes.

Els Estats Units també han viscut una onada de denúncies en els darrers mesos. El punt de partida, l'acusació contra l'antic metge de l'equip nacional de gimnàstica artística, Larry G. Nassar, feta per diverses gimnastes, entre les quals hi havia una medallista olímpica a Sidney 2000. Les acusacions contra ell, com en el cas de Bennell, es van propagar i ja s'enfilen a més de 50 esportistes. Més enllà de Nassar, una investigació d'Indystar recollia la xifra de 368 casos d'abusos en el món de la gimnàstica nord-americana vinculats a entrenadors, propietaris de gimnasos, directius i metges.

Aquests dos casos, d'una magnitud que impressiona, han vingut acompanyats d'altres denúncies en els darrers mesos. Denúncies en l'esport amateur contra el tècnic de l'equip femení del Nacional de Montevideo o d'un entrenador de futbol infantil de Mollet del Vallès. Denúncies en l'esport d'elit contra Peter Seisenbacher, bicampió olímpic de judo als anys 80, en la seva etapa d'entrenador a infants, o contra Miguel Ángel Millán, el tècnic d'Antonio Peñalver a Barcelona 1992.

Peñalver, que va penjar-se la plata en el decatló olímpic, ha fet un relat cru després que un atleta que actualment estava a les ordres de Millán denunciés públicament que patia abusos. En una entrevista a El País, el murcià explica que va patir abusos des dels 13 anys: "Intentava evitar-lo, però sempre tenia un lloc reservat al seu costat. Quan em despertava el tenia al damunt. Què fas, crides? No pots fer res".

Una altra esportista que va denunciar ser víctima d'abusos sexuals a l'Estat espanyol és la gimnasta Gloria Viseras, que va arribar a ser olímpica a Moscou 1980. Viseras va denunciar al tècnic de més renom d'aquest esport, Jesús Carballo. El 25 de novembre de 2015, va deixar mut al públic assistent en una xerrada: "Per a un nen o una nena que creix en un entorn d'estricta disciplina, no hi ha cap diferència entre fer un doble mortal amb un esquinç al turmell o obrir les cames i quedar-te quieta. Aquesta diferència la podem fer d'adults, però no quan som nens. No sabem quina és la diferència perquè tot fa mal, tot és pel teu bé i tot és un secret que no pot sortir de les quatre parets del gimnàs". L'acte, emmarcat en el dia internacional contra la violència masclista, es feia a la Universitat de Vic i era la jornada final d'un taller de prevenció, detecció i actuació enfront la violència sexual i de gènere a l'esport adreçat a tècnics i esportistes de 18 a 30 anys. D'aquell taller en va sortir un vídeo de conscienciació amb el lema "L'esport reacciona" que recordava la xifra que va fer pública el Consell Europeu: 1 de cada 5 infants són víctimes de violència sexual a Europa.

Una de les ponents d'aquell acte era Montse Martín, doctora de la Universitat de Vic i membre del Grup de Recerca de l'Esport i l'Activitat Física (GREAF). Ella era una de les responsables del taller, una de les accions de prevenció i formació que ha impulsat en els darrers anys. Martín, conjuntament amb el doctor Albert Juncà, va dur a terme un estudi l'any 2011 sobre l'assetjament sexual a l'esport. Publicat el 2014, és un document únic a l'Estat espanyol, que no compta amb cap altra recerca fiable en aquest àmbit. 214 estudiants del grau de Ciències de l'Activitat Física i de l'Esport de 3 universitats diferents van participar en l'estudi, que constatava que en l'esport català hi ha casos d'assetjament sexual. Entre el 6 i el 8% de les enquestades havien patit assetjament sever.

Martín lidera actualment el Projecte Voice a l'Estat espanyol. Aquesta iniciativa, sorgida fa un any, uneix 8 universitats europees, quatre organitzacions esportives continentals i una organització de suport a les víctimes. La Universitat de Vic compta amb el Consell Català de l'Esport i la Fundació Vicki Bernadet com a socis del projecte. L'objectiu, segons Martín, és "escoltar les veus de víctimes supervivents de violència sexual a l'esport per continuar fent prevenció, creant materials originals, innovadors, interactius, que ajudin a generar consciència".

Una de les claus de la prevenció passa per trencar la dinàmica clàssica de negació per part de les institucions esportives. Clubs i federacions que, per evitar un "escàndol", són capaços d'ocultar els fets, negar-los quan algú els denuncia i, tot seguit, alabar la figura de l'agressor. És un esquema molt similar al que es viu quan esclata un cas de dopatge, amb la greu diferència que la persona afectada, en el cas de l'abús sexual, és una víctima dels fets. La posició de poder de l'agressor ajuda, també, a que rebi suports d'altres esportistes, dels responsables directius i, fins i tot, de la premsa. El cas de Viseras, en aquest sentit, n'és un exemple rotund.

Per a Montse Martín és imprescindible un canvi de xip per part dels responsables esportius: "No podem girar la cara al problema. L'esport no és sempre un espai de protecció, hem de ser crítics i assumir que també hi ha gent que hi fa malifetes, que no tot és fantàstic. És un món jeràrquic en què l'entrenador pot arribar a tenir molt poder i pot abusar d'aquest poder sense por a patir represàlies. I això ho permet el sistema. El maltractador, al cap i a la fi, aprofita les eines que té dins d'aquest sistema".

La investigadora britànica Celia Backenridge, en un dels seus nombrosos estudis, assenyalava els períodes de més vulnerabilitat per a les víctimes. Deia que és durant la progressió fins a esdevenir un esportista d'alt nivell quan els joves són més vulnerables. És el moment en què l'esportista encara no té res i l'entrenador ho té tot. Martín assenyala un altre factor determinant: "No és una qüestió dels clàssics estereotips de si portes més o menys roba en l'esport, això no té res a veure, és un mite. L'edat sí que és important. Com més jove és l'esportista, més vulnerable és".

La prevenció és la clau de volta de tot plegat. Davant la impossibilitat d'avançar en la recerca de dades en l'esport català i estatal per la manca de finançament (Martín ha rebut més d'una negativa del CSD, el màxim organisme esportiu de l'estat), des del GREAF han preparat un mòdul de prevenció a l'abús, la violència i l'assetjament sexual a l'esport que dura entre 2 i 3 hores i que està pensat per formar a futurs formadors. Ben aviat el projecte VOICE també comptarà amb nous materials que van en la mateixa línia i que es podran incorporar a aquesta formació.

L'eina podria capgirar les dinàmiques existents a l'esport català: "Hem d'aconseguir que aquests mòduls formin part dels cursos d'entrenadors/es de tots els esports. Que totes les federacions se'l facin seu. Que diguin: "ostres, això és molt interessant!" i que qualsevol curs de formació esportiu inclogui el mòdul de prevenció dels abusos sexuals".

Martín també va participar en la creació d'un recurs de prevenció amb l'Ajuntament de Barcelona que va ser presentat públicament el passat mes de novembre. El recurs, disponible a internet, combina dades, activitats i un joc de rol, i està pensat per treballar-se als clubs i entitats esportives. Fa falta, però, que les institucions i entitats esportives siguin proactives i assumeixin que el treball de prevenció també forma part de les seves obligacions, tal i com ja va demanar el COI a tots els països del món en una declaració emesa ara fa 10 anys. Els clubs catalans que han dut a terme accions en aquest àmbit, ara per ara, es poden comptar amb els dits d'una mà.

Una altra iniciativa potent és el Fòrum de Reconeixement. El proper 29 de març es farà el primer acte emmarcat en el projecte Voice, on es reuniran persones que hagin patit violència sexual amb agents claus del món de l'esport. L'objectiu, que la institució que va deixar passar l'abús sexual reconegui els fets davant la víctima, el reconeixement d'una realitat que existeix com a punt de partida necessari per tal que no es torni a repetir.