Aprofitant el període de confinament i la distància que li permet no estar ja a la primera línia de la informació econòmica, ja que ara exerceix com a redactor en cap de la secció d’Internacional del diari ‘La Vanguardia’, Ramon Aymerich analitza l’eclosió d’un sector, el turístic, que ha crescut de forma exponencial en un període de temps relativament curt. Ho fa amb el seu llibre ‘La Fàbrica de Turistes. El país que va canviar la indústria pel turisme’ (Editorial Pòrtic), en el qual mostra com la pandèmia ha servit per destapar, encara més, l’excessiva dependència de l’economia catalana i de l’espanyola respecte a aquest àmbit. En relació amb el futur, no es mostra massa optimista sobre la possibilitat que aparegui un sector que el substitueixi i advoca per "millorar i refer el model actual" per evitar cometre els mateixos errors que ens han portat fins a la crisi actual.

Quin impuls l’ha portat a escriure sobre un sector que és un dels més afectats per la crisi de la Covid-19?

El que intento analitzar amb el llibre és com una activitat que fa 50 anys no era residual, però si complementària per a l’economia, s’ha convertit en una de les principals a Catalunya en els mesos previs a la pandèmia. I a més, la pandèmia també ha servit per fer-nos veure el seu pes. Per això, amb el llibre busco respostes sobre què és el turisme, què representa i perquè hem arribat tan lluny. De fet, hem passat en mig segle d’un país industrial a un turístic en un procés relativament ràpid. Als anys 60, el règim franquista comença a apostar pel turisme de costa com a alternativa a la pobresa del camp, als 70 i 80 es consolida el turisme de sol i platja, als 90 arriba el turisme familiar amb iniciatives com Port Aventura per ampliar l’oferta i a la primera dècada dels 2000, emergeix la marca Barcelona, impulsada pel model low-cost.

Arribats a aquest punt, com pot viure Barcelona sense turisme?

En aquests moments, totes les grans ciutats del món necessiten el turisme. En alguns casos perquè és una part important de l’economia, i en uns altres, perquè la mobilitat forma part de l’ADN de les societats modernes. Però resulten impensables sense turisme. És una tendència que s’inicia amb el declivi de les produccions industrials. Quan els gestors veuen que s’està perdent la indústria i les fàbriques estan tancant, troben una sortida en un àmbit enfocat a la societat de serveis, com és el cas del turisme.

I ara... en determinats llocs, la pandèmia ha deixat en evidència els perills d’un model basat en el monocultiu turístic

Quan visites determinats llocs com Salou o Lloret de Mar és inevitable preguntar-nos: Si s’acaba això de què viurà aquesta gent. En aquests indrets, amb economies poc diversificades, les recessions han sigut fortíssimes.

A més, els estudis demostren, paradoxalment, que aquests destins són zones on la distribució de la renda és més desigual i on menys impacte es produeix sobre l’ocupació

El turisme és un recurs fàcil pels que emprenen per muntar un establiment, pels ajuntaments que requalifiquen terrenys i per l’ocupació immediata que es genera ja en el procés de construcció de, per exemple, un hotel. Però tot això, té un retorn complicat, ja que és un sector amb uns salaris baixos en comparació amb la indústria i amb una estructura laboral molt precaritzada. Si fem un balanç global, potser la població concreta rep més diners, però el repartiment és molt més desigual. I aquest fenomen fins i tot ha arribat a ciutats com Barcelona, on el pes de les classes mitjanes ocupades a la indústria ha disminuït i s’han eixamplat les desigualtats en els darrers 25 anys. Hi ha un altre element que és la gent que només treballa a la temporada de maig a octubre, el que suposa una pèrdua brutal de productivitat i de potencial humà i econòmic.

El geògraf marxista David Harvey va dir que les solucions a les crisis actuals són la llavor de les properes. Si el turisme va rescatar la construcció, qui creu que el salvarà ara?

Una de les coses que descobreixes quan investigues sobre el turisme és que resulta difícil mesurar-lo. Sembla que abans de la pandèmia, el seu pes en el PIB i en l’ocupació se situava entre el 13 i el 14% del total. Però aquestes són les xifres oficials, que no tenen en compte la capacitat que presenta per arrossegar altres sectors, com el comerç, la indústria alimentària o el transport. Fins i tot, equipaments com els museus són impensables sense el turisme. Crec que la solució no es troba tant en grans projectes, sinó en millor l’oferta, la política de salaris i que les empreses que hi siguin tinguin una posició més forta i sòlida. A més, s’haurien de dignificar les condicions laborals i de treball i que no pateixi sempre una fragilitat impositiva. Atès que haurem de transvasar molta de la gent del sector turístic, també és necessari potenciar la formació professional. Com que el teixit productiu català està format per pimes, se les ha de cuidar i no pot haver-hi una sortida radical. El secret és impulsar altres sectors per rebaixar el pes proporcional que té el turisme. En aquest sentit, les administracions han d’optar per accions de microcirurgia.

Com es pot regular aquest turisme massificat que acaba perjudicant les grans ciutats com Barcelona?

Els dos mandats de l’alcaldessa Ada Colau són una lliçó del que costa ordenar el turisme. Amb l’alcalde Maragall, s’inicia amb el Pla d’Hotels, que de forma conscient vol fer de Barcelona una ciutat turística. Tampoc crec que pensessin que s’arribaria a aquest punt. L’Administració comença a parlar de saturació l’any 2004. Amb la presència d’Ada Colau, s’acaba la barra lliure pels hotelers. Fins a la seva arribada, la política turística a Barcelona la dirigien els mateixos hotelers. Ha tingut bona voluntat per frenar i canviar aquest model, però crec que no se n’ha sortit.

L’escenari postpandèmic ens portarà cap a un altre tipus de turisme?

Moltes ciutats europees, com Amsterdam amb el ‘Barri Vermell’, Berlín amb els lloguers, o Venècia amb els creuers, estan redefinint el seu model turístic. En el cas de Barcelona, els primers indicadors posteriors al confinament indiquen que estem atraient un turisme ‘baix’, ‘low cost’, allunyat del visitant familiar o interessat amb la cultura que voldríem. És una transició complicada. No tinc gaire clar que la pandèmia ens faci diferents.

I com afrontem en aquest escenari dos projectes polèmics per la convivència entre ciutat i turisme com l’ampliació de l’aeroport i la construcció de l’Hermitage?

Tenint en compte el moment d’incertesa en el qual ens trobem sobre el futur del sector turístic i de la mateixa aviació, plantejar ara respostes radicals sobre l’ampliació de l’aeroport em sembla complicat i perillós. No entenc les urgències de les administracions i de l’empresa AENA. En canvi, l’Hermitage és la constatació que Barcelona no té un projecte desenvolupat de planificació cultural. L’ideal seria fer un concurs per marcar les directrius de com haurien de ser els museus de la ciutat, però aquí actuem a l’inrevés. És significatiu que els debats que han aparegut a Barcelona després de la irrupció de la crisi de la Covid-19 siguin l’aeroport, l’Hermitage i els Jocs Olímpics d’Hivern. No estem parlant de projectes empresarials, sinó que una altra vegada de turisme.