9-N: el dia que Catalunya va prendre la paraula

Aquest dissabte, 9 de novembre, es compleixen deu anys d'ençà que dos milions de catalans van expressar, a través de les urnes, la voluntat de convertir Catalunya en un estat independent. Era la primera vegada que, per mitjà d'una consulta, la població es pronunciava sobre el futur polític del país i, malgrat que l'Estat va impugnar la convocatòria, la seva celebració va empoderar el sobiranisme i va aplanar el camí perquè, al cap de tres anys, tingués lloc el referèndum de l'1 d'octubre de 2017.

De l'Estatut al plet democràtic

Ha passat una dècada del 9-N, i aquell esdeveniment continua en el retrovisor dels sectors que defensen el dret a decidir de Catalunya. Una demanda que no havia entrat a l'agenda pública des de l'inici de la Transició, més enllà dels pronunciaments que el Parlament havia aprovat a favor de l'autodeterminació. Però la retallada de l'Estatut per part del Tribunal Constitucional el 2006, va obrir la porta perquè el sobiranisme situés aquesta reivindicació al centre del debat polític.

Entre 2009 i 2010, 550 municipis van celebrar consultes independentistes

En una dinàmica d'acumulació de forces, alimentada per les consultes que van celebrar-se a 550 municipis entre els anys 2009 i 2010, es va aconseguir articular una majoria per fer efectiu aquest dret. "Va popularitzar-se a través de la Plataforma pel Dret a Decidir, de la qual surt la petició que, en un estat democràtic, si alguna comunitat autònoma aspira a establir un nou encaix, hi ha prou marge constitucional per consultar-ho a la ciutadania", explica el politòleg Jaume López.

Aquesta aspiració va prendre forma el 2012 amb l'Acord per a la transició nacional i, l'any següent, amb una declaració conjunta mitjançant la qual el president de la Generalitat, Artur Mas, va convocar pel 9 de novembre de 2014 una consulta no referendària perquè el "poble de Catalunya" pogués decidir quin encaix desitjava a partir de la doble pregunta "Vol que Catalunya esdevingui un Estat?" i, en cas de resposta afirmativa, "Vol que aquest Estat sigui independent?".

Com és sabut, la convocatòria, que va rebre el suport d'ERC, ICV-EUiA, la CUP i un miler d'entitats encapçalades per l'Assemblea Nacional Catalana i Òmnium Cultural, va ser rebutjada per la majoria del Congrés dels Diputats, que va votar contra la llei orgànica que autoritzava l'Estat a transferir a Catalunya la competència per celebrar referèndums.

La consulta va poder celebrar-se gràcies a la participació de 40.000 voluntaris

Això va portar el president Mas a substituir-la per un procés participatiu que tindria lloc el mateix dia. Finalment, i malgrat que el Tribunal Constitucional va suspendre-la quatre dies abans a instàncies de l'executiu del Partit Popular, la consulta va poder celebrar-se gràcies a la participació de 40.000 voluntaris.

"Vist en perspectiva, cal reivindicar-la perquè el sobiranisme va dotar-se d'una gran legitimitat, similar a dues terceres parts de la cambra, la necessària per reformar l'Estatut", opina el també politòleg Marc Sanjaume, per a qui "també amb la pregunta oberta va tenir prou cintura per recollir un ampli suport de la societat civil".

Una via morta

Amb tot, el 9-N va palesar el fracàs de l'Estat a habilitar fórmules per preguntar a la ciutadania, la qual cosa va obrir un nou cicle polític. "A partir d'aleshores, el marc de legitimació va orientar-se en la reivindicació clàssica de les nacions que volen autodeterminar-se i fer-ho de manera unilateral si així ho reclama la majoria", indica López, per a qui la culminació d'aquest cicle va ser el referèndum de l'1 d'octubre.

Però no només. El procés participatiu de 2014 també va certificar la interpretació restrictiva de la justícia espanyola respecte al dret a decidir. "En suspendre la Llei de consultes populars no refrendàries de 2014, el Constitucional es va carregar la possibilitat de consultar entorn al dret a decidir, que va quedar fora de la llei", afegeix López.

Per a Marc Sanjaume, el 9-N va tenir més complicitats que l'1-O, que només va arrossegar l'independentisme

Una situació que, a parer de Sanjaume, "va llançar els partits independentistes a emprendre l'estratègia unilateral, amb el cost de perdre pel camí els sectors dels socialistes i d'ICV-EUiA que s'havien sumat al 9-N". Sanjaume admet que això va generar una paradoxa: mentre que el 9-N va tenir més complicitats i va satisfer la voluntat del poble d'expressar-se, però sense cap artefacte jurídic que preveiés una ruptura o un canvi d'estatus per Catalunya, l'1-O va servir per desafiar l'Estat i forçar la negociació, però amb el hàndicap que només va arrossegar l'independentisme, la qual cosa va impossibilitar que reeixís.

Buscant altres camins

Tots dos politòlegs coincideixen que, en l'actual tessitura, el sobiranisme haurà de buscar altres eines si vol avançar cap a l'autodeterminació, i en aquesta línia, consideren que l'Acord per a la Transició Nacional continua sent vàlid, sigui pel seu caràcter inclusiu com perquè oferia a l'Estat mecanismes per acomodar la demanda dels catalans; a banda de compartir la idea que, qualsevol nou embat, només es pot plantejar dins dels marges de la democràcia.

Quant a les possibles vies, tant López com Sanjaume indiquen que el 9-N ens ensenya que no cal esperar la implicació de la Unió Europea. "Hi havia una visió optimista sobre la seva actitud, i això va quedar desmentit, fet que obligarà a tenir molta més força perquè habiliti un marc de resolució pacífica dels conflictes", apunta Jaume López. També Marc Sanjaume assenyala que "no oblidem que Espanya és una democràcia liberal homologada arreu del món, de manera que la partida caldrà jugar-la a l'Estat".

Com a molt, uns i altres veuen en l'àmbit internacional un front de desgast on palesar la voluntat sobiranista del poble català. I, en aquest òptica, creuen que la proposta de reglament plantejada pel grup Caucus al Parlament Europeu per tal que la Unió protegeixi les minories és un avenç que ho pot facilitar.

"La situació ens evoca a ser audaços i tenir cintura per arrossegar l'Estat a buscar una acomodació pròpia a la demanda de Catalunya"

"La situació ens evoca a ser audaços i tenir cintura per arrossegar l'Estat a buscar una acomodació pròpia a la demanda de Catalunya. En canvi, buscar altres miralls és autoenganyar-se", insisteix Sanjaume. Un fet del qual també es mostra convençut López, si bé veu més marge perquè Europa sigui permeable a la demanda dels catalans. "És el marc més factible on fer efectiva l'autodeterminació, ja que encabir un nou estat només suposa canvis a l'Estat matriu, no pas a la mateixa UE".

Tots dos, això sí, veuen indispensable que el sobiranisme recuperi la musculatura política i social que va exhibir el 9-N, la qual va servir perquè des d'aleshores la reivindicació històrica de Catalunya figuri en l'agenda internacional.