25 anys de la desaparició de la Unió Soviètica, i les seves conseqüències

MOSCOU.- El 26 de desembre de 1991 es va acabar un món. La URSS, el país que segurament més va determinar la història del segle XX, havia deixat d'existir. "Revisant la història de les relacions internacionals en l'era moderna, la qual pot considerar-se que s'estén des de mitjan segle XVII fins al present, crec que és difícil pensar en qualsevol altre esdeveniment més estrany i sorprenent, i a primera vista més inexplicable, que la sobtada i total desintegració i desaparició de l'escena internacional [...] de la gran potència coneguda successivament com l'Imperi rus i després la Unió Soviètica", va dir el 1995 el diplomàtic nord-americà George F. Kennan.

D'aquell procés de desintegració política (que es va accelerar després de l'intent de cop d'Estat a l'agost de 1991 i va ser segellat en el tractat de Belavezha del 8 de desembre), de les seves causes i de les seves conseqüències, s'han escrit i s'escriuran amb tota seguretat moltíssimes anàlisis. A Armaggedon Averted. The Soviet Collapse 1970-2000 (Oxford University Press, 2008), l'historiador Stephen Kotkin, a més de proporcionar una explicació consistent dels fets, ofereix un enfocament poc habitual.

Com suggereix el títol, la desintegració de la URSS podria haver-se desenvolupat d'acord a un escenari d'enorme violència, com va passar per exemple amb Iugoslàvia, però amb una considerable diferència: el 1991 "el sistema soviètic encara posseïa un exèrcit i un aparell repressor més gran i més poderós que qualsevol altre Estat en la història. Tenia armes nuclears més que suficients per destruir o fer xantatge al món, i un arsenal d'armes químiques i biològiques, amb tots els sistemes per llançar-les. La Unió Soviètica també tenia més de cinc milions de soldats, desplegats des de Budapest fins a Vladivostok, i centenars de milers més de tropes en els batallons del KGB i el Ministeri de l'Interior. Aquestes forces no van experimentar pràcticament cap motí de consideració. I, amb tot, mai van ser desplegades del tot, ni per salvar l'imperi en la seva caiguda ni per causar el caos en la seva caiguda".

El motiu? Doble, segons aquest acadèmic. El primer, que l'elit "va permetre i després va facilitar la dissolució del país sense haver patit una ocupació estrangera, insubordinació a les files del seu nombrós exèrcit i policia i fins i tot una desobediència civil". El segon, la responsabilitat civil de la majoria dels ciutadans soviètics. Hi va haver, efectivament, més de mitja dotzena de conflictes ─Txetxènia, Nagorno Karabagh, Ingúixia, Ossètia, Abkhàzia, Adjària, Moldàvia i Tadjikistan─, però n'hi podrien haver hagut moltíssims més tenint en compte que fora de les fronteres de la nova Federació Russa van quedar encallats més de 70 milions de ciutadans de l'antiga URSS i, per a molts d'ells, la frontera, com una ona, no havia desaparegut, sinó simplement retrocedit .

A Russia Under Ieltsin And Putin (Pluto Press, 2002), el sociòleg rus Borís Kagarlitsky matisa però aquesta interpretació i escriu que, a més del xoc que va suposar per als ciutadans soviètics la desaparició de la URSS, "les masses, corrompudes per la ideologia de consum parasitari, van ser incapaces d'actuar com una força independent". "Els ideòlegs marxistes ─continua─, habituats a repetir fórmules d'alta volada sobre la classe obrera, es van sorprendre quan el gir cap al capitalisme va fracassar a l'hora de trobar una forta resistència per part dels treballadors [...] En un grau significatiu, la societat va romandre desclassada: la gent va fracassar a l'hora de reconèixer els seus interessos i no tenia vincles socials normals. Les classes no existien en un ple sentit de la paraula. El moviment de masses va ser inevitablement transformat en accions d'una munió, fàcilment manipulada amb l'ajuda dels mitjans de comunicació de masses ".

Per aquest motiu, conclou, "la vella nomenklatura, la gestió de la qual havia portat el país a la crisi, va romandre com l'únic grup social capaç de controlar la situació i supervisar els canvis. No podia ja governar com ho havia vingut fent, però ningú la reemplaçaria al timó de l'administració de l'Estat. Davant nostre hi havia una crisi, però no una alternativa. Una nova classe, capaç de prendre el poder de la vella oligarquia i formar un nou model de societat, no existia. Només la vella oligarquia, o part d'ella, era capaç de fer-ho."

Sigui com sigui, entre els ciutadans soviètics que van destacar per la seva responsabilitat, Kotkin assenyala el paper dels científics i tècnics, l'orgull i patriotisme dels quals, subratlla, van evitar una catàstrofe. "Recorden els hipnotitzants mapes d'Euràsia coberts amb tancs en miniatura, llançadores de míssils i tropes representant a l'exèrcit soviètic? [...] La hipermilitarizada URSS, durant la inestabilitat de la Perestroika, ni tan sols va intentar escenificar una cínica guerra exterior per unir suport al règim. Recorden l'estrèpit per la invasió de Saddam Hussein de Kuwait a l'agost de 1990, al bell mig del drama soviètic, i la seva temuda possessió d'armes de destrucció massiva? Les capacitats de l'Iraq eren trivials al costat de les de la Unió Soviètica. ¿Es recorden de les dècades d'alertes durant la Guerra Freda, fins ben entrats els vuitanta, sobre el perill d'un atac preventiu soviètic? Si els líders soviètics haguessin calculat que estaven condemnats, podrien haver causat terribles estralls per despit, o haver iniciat un xantatge. Recorden els celebrats tractats igualant els règims soviètic i nazi? El règim nazi, que mai es va dotar d'armes nuclears, es va defensar fins a l'última gota de sang. Recorden la ira soferta per Franklin Roosevelt per "haver lliurat" Europa oriental Stalin a Ialta? Roosevelt no tenia ni un sol soldat sobre el terreny. Gorbatxov tenia a mig milió de tropes a l'Europa oriental, incloent-hi 200.000 soldats a Alemanya després de la unificació. El comandament i l'estructura de control del Pacte de Varsòvia es va mantenir operatiu fins a mitjans de 1991."

Efectivament, en el moment de la seva desaparició la URSS comptava en els seus arsenals amb "aproximadament 1.300 tones d'urani altament enriquit, així com entre 150 i 200 tones de plutoni. Per a la fabricació d'una bomba són suficients vuit quilograms. [...] Rússia també tenia els majors arsenals del món d'armes químiques, més de 40.000 tones mètriques de substàncies vesicants, gas nerviós i gasos tòxics. Un sol vial de gas sarín va causar el terror al metro de Tòquio. [...] Finalment, Rússia tenia experts en abundància que sabien com manufacturar armes biològiques. És més, les seves desenes de milers de científics nuclears i tècnics en armes químiques i biològiques, actuant amb o sense el consentiment del govern, podrien haver alterat l'equilibri estratègic de qualsevol regió del món." Però no ho van fer.

La responsabilitat dels ciutadans contrasta amb la dels vells dirigents soviètics convertits en els nous dirigents russos. El traspàs de poders ofereix un exemple eloqüent. El 24 de desembre, el president de la URSS, Mikhaïl Gorbatxov, es reuneix amb el president de Rússia, Borís Ieltsin, i s'acorda la seva dimissió l'endemà. El 25 de desembre es produeix el traspàs de poders i, a la tarda, dos operaris arrien la bandera vermella del Kremlin. El 26 de desembre el Soviet de les Repúbliques del Soviet Suprem de la URSS signa la seva pròpia dissolució. L'endemà, escriu Kotkin, "quatre dies abans de la data en què Gorbatxov havia suposadament d'abandonar la seva oficina al Kremlin, el recepcionista el va cridar a la seva casa per informar-lo que Ieltsin i dos dels seus associats estaven asseguts al cobejat espai, on s'havien apoderat d'una ampolla de whisky per celebrar-ho. Eren les 08:30 del matí."

Per desgràcia de molts russos, aquesta irresponsabilitat no es limitaria a una simple ampolla de whisky. "La catàstrofe s'havia vingut gestant durant molt de temps i no va ser el resultat únicament de les polítiques de Ieltsin: la ineficiència de la planificació centralitzada i les mitges tintes que van ser les mesures preses durant els anys de Gorbatxov també van jugar un paper; però, el règim de Ieltsin va aconseguir transformar una crisi econòmica en un desastre nacional ", afirma Kagarlitsky.

Tots els èxits materials acumulats durant set dècades en condicions molt difícils ─des de guerres fins a l'aïllament en els mercats internacionals─ van ser dilapidats en qüestió d'uns pocs anys. L'allau de dades que proporciona Kagarlitsky esglaia. En els nou anys de presidència de Ieltsin i la seva 'teràpia de xoc' econòmica, recolzada per l'FMI i altres organismes internacionals, el PIB del país es va desplomar oficialment un 40%, nombroses fàbriques van tancar i l'atur va augmentar oficialment fins al 12%, mentre la corrupció, la criminalitat, la subocupació i l'economia informal i subterrània florien per tot arreu. Entre 1991 i 1998 la producció agrícola i industrial es va reduir a la meitat, i en la relativament pròspera indústria petrolífera l'extracció de cru va caure un 44%. La inversió de capital en 1996 equivalia a un 23,8% del nivell de 1990, mentre la fugida de capitals es disparava, amb diversos càlculs que la xifren en centenars de milers de milions de dòlars.

L'endarreriment tecnològic en el sector industrial i serveis es va intensificar i les universitats es van quedar sense fons, un desenvolupament davant el qual les persones amb una major formació van optar per agafar les maletes i buscar feina als EUA i l'Europa occidental. Entre 1990 i 1993, més de 500 científics van emigrar i 1.700 van marxar per fer estades prolongades d'investigació a l'estranger. La demografia es va invertir: la taxa de naixements va caure en picat mentre la de morts ascendia, i en el període 1992-1996 el declivi de població va arribar als 3,4 milions de persones. Les malalties de transmissió sexual es van multiplicar i van reaparèixer brots de malalties infeccioses fins llavors eradicades com la diftèria i el còlera, sense que els hospitals poguessin combatre-les efectivament. El poder adquisitiu de la població va caure a nivells de la dècada dels cinquanta: el consum de carn va caure un 23%, el de peix un 25% i el de llet un 28%. L'esperança de vida per als homes va quedar per darrere de la d'Indonèsia, Filipines o el Pakistan.

Com van alertar diversos economistes, el procés de privatitzacions era una utopia: Rússia no podia restaurar un capitalisme que mai va existir al país, ni tan sols durant les últimes dècades del tsarisme. "L'economia estava construïda sobre la base del monopoli", aclareix Kagarlitsky. "Les empreses productives soviètiques no només pertanyien a l'Estat, sinó que eren elles mateixes part de l'Estat". En altres paraules, assenyala, privatitzar "les fàbriques de VAZ o Kamaz era com tractar de privatitzar Bristol o Frankfurt". A més, com recorda Kotkin, "gairebé la meitat de les ciutats russes posseïa una sola gran empresa industrial, i tres quartes parts no en tenia més de quatre" i aquest "ocupador monopolista, a més, també posseïa i amb freqüència mantenia sistemes de transport urbà, habitatges , hospitals i sistemes de calefacció ".

El procés de privatitzacions es va convertir en un dels majors fraus de la història recent. El fabricant d'automòbils AvtoVAZ va ser venut en una subhasta per 45 milions de dòlars, quan el 1991 Fiat s'havia ofert a pagar-ne dos mil milions per ell. Borís Berezovsky va comprar per 100 milions de dòlars la petroliera Sibneft, el valor de la qual va augmentar quatre anys després als 1.500 milions. Òbviament, l'empresa s'havia venut per sota del seu preu real.

Entre 1992 i 1996, explica Kotkin, "la mitjana de les directives de companyies va admetre haver pagat unes quaranta vegades menys del que les companyies suposadament valien". Segons aquesta investigació, el total d'actius posats a subhasta ─tot el sector industrial i alguns dels majors dipòsits de recursos naturals del món─ es va valorar en 12.000 milions de dòlars, "menys que el valor en l'època de [fabricant de cerveses ] Anheuser-Busch ". Una altra investigació, aquesta de l'Institut de Política Aplicada i recollida per l'historiador rus Roy Medvédev, va revelar que el 40% dels empresaris que havien participat en el sondeig admetien haver participat en negocis il·legals, el 22,5% que havien estat acusats formalment d'algun delicte i el 25% que en el moment de l'enquesta mantenia vincles amb el submón criminal.

Tota aquesta redistribució del capital acumulat durant anys per l'Estat soviètic ─que el seu objectiu primari no era sinó crear una nova classe d'oligarques lleial a Ieltsin─ fracassar en el seu fi declarat de desenvolupar una societat de mercat. "Parlar d''acumulació de capital' en condicions d'una economia en declivi és en principi impossible", sentencia Kagarlitsky. "A Rússia el capital va ser dispersat [...] Com [l'escriptor] Víktor Pelevin nota amargament, la llei fonamental de l'economia post-soviètica és que la 'acumulació originària de capital està resultant ser, al mateix temps, l'acumulació final."

El procés va tenir el seu reflex en la cultura de la nova classe. Els nous russos "menyspreaven el seu país fins a límits que fregaven el còmic". "Almenys al començament, aquesta elit era consistentment 'derrotista', en el sentit que va ser el fracàs de la Unió Soviètica en la guerra freda que ha assegurat el seu accés als nous privilegis i els permetia integrar-se en la classe mundial dominant." aquesta elit, com la caracteritza Kagarlitsky, "era típica d'aquelles que existeixen durant els períodes de restauració: satisfeta de si mateixa, lliurada a la recerca de plaers immediats i irresponsable".

Si l'objectiu primari de les privatitzacions era crear una classe lleial a la nova administració, el segon era integrar Rússia en l'economia global amb un paper subsidiari. Com explica Kagarlitsky, tot i que Rússia "posseeix un vast territori i enormes recursos naturals, té una petita població per la seva grandària. La força de treball a la fi de l'època soviètica tenia un alt grau d'educació però no era molt disciplinada, i havia estat 'consentida' pels programes socials. La capacitat tecnològica era molt alta, encara que era usada d'una manera completament ineficaç. A més, els sectors més desenvolupats tecnològicament estaven vinculats al complex militar-industrial, i 'duplicaven' als mateixos sectors (aviació, construcció de maquinària, etc.) als països d'Occident. Com a resultat, Rússia era interessant als 'centres' del sistema món capitalista només com a proveïdor de matèries primeres i com a mercat per a productes del 'primer món'. En qualsevol altre sentit, Rússia no només era innecessària per a Occident, sinó fins i tot perillosa."

El motiu d'aquesta perillositat, continua Kagarlitsky, és que els recursos de Rússia "podien ser consumits pels països del 'centre' o utilitzats per a l'expansió econòmica, política i militar de la pròpia Rússia. En altres paraules, dins el marc de les 'regles del joc' del capitalisme, el nostre país només podia ser una superpotència o una semi-colònia." Per aquest motiu, una reforma que "hagués incrementat l'eficiència de la indústria russa i permès que la capacitat tecnològica acumulada durant l'època soviètica fos utilitzada amb èxit amb fins de mercat hauria conduït a un conflicte amb Occident no menys greu que durant la guerra freda. Una 'guerra comercial' hauria estat completament inevitable i, en certes situacions, haurien esclatat guerres locals." Com ningú a Rússia estava preparat psicològica o políticament per alguna cosa així, les elits polítiques i econòmiques durant els anys de Ieltsin al poder van optar per "eliminar la pròpia indústria, empobrir la població (reduint el preu de la força de treball), destruir la ciència i convertir l'economia nacional en un apèndix semicolonial".

"Rússia es va convertir en part de la perifèria occidental no només en termes econòmics, sinó també polítics, sacrificant el seu estatus de superpotència juntament amb la major part de la seva economia", valora el sociòleg rus. Fins i tot l'Imperi rus, afegeix en un altre lloc, "malgrat el seu caràcter perifèric, va ser capaç de jugar un paper independent en la política mundial". La nova Rússia que va sorgir de les ruïnes de l'experiment soviètic, en canvi, "no tenia aquesta capacitat."

La desaparició de l'URSS va colpejar així mateix a alguns dels estats que més depenien d'ella. Entre 1991 i 1993 Cuba va entrar en l'anomenat "període especial": el seu PIB es va contraure un 36% i el govern cubà ─que de l'URSS rebia des combustible fins a tractors i maquinària agrícola─ va haver d'introduir el racionament i restriccions a l'ús de la gasolina. En el cas de Corea del Nord es calcula que l'economia es va contraure un 25% durant tota la dècada dels noranta com a conseqüència de la desaparició de l'URSS, que proveïa a la indústria i agricultura del país. Després de la dissolució del Consell d'Ajuda Mútua Econòmica (CAME), Vietnam es va veure obligat a devaluar la seva divisa per augmentar les exportacions i liberalitzar el comerç seguint un model similar al xinès. La resta d'economies socialistes i del Tercer Món que depenien d'ella van capitular una rere l'altra i es van integrar en el sistema-món capitalista, alterant l'equilibri entre treball i capital en un procés que es va conèixer com "globalització".

A Empire of the Periphery. Russia and the World System (Pluto Press, 2008), Kagarlitsky afirma que "la caiguda de la Unió Soviètica va anar acompanyada d'una desmoralització aguda i una 'crisi d'identitat'." La URSS es pretenia com el primer país d'un bloc independent i alternatiu al capitalisme. Rússia, per la seva banda, era una nova economia capitalista a la recerca del seu lloc en el món. En aquesta recerca, que per a molts no ha acabat encara, el record del sistema soviètic ha quedat atrapat entre el rebuig i la nostàlgia. Molts comentaristes han apuntat a aquest capítol com un dels pilars de la ideologia de patriotisme d'Estat durant la presidència de Vladímir Putin, que va qualificar la fi de la URSS de "la major catàstrofe geopolítica del segle XX". Un refrany rus ve a dir, traduït lliurement, que "les aigües més agitades es mouen en el subsòl". En la versió neoliberal, la història universal ─nogensmenys─ s'acabava amb la dissolució de la URSS. Vint anys després l'espectre del comunisme no recorre Europa, però certament ens acompanyarà durant molt de temps.