10 anys sense Ryszard Kapuscinski: cas tancat?

BARCELONA.- Una: “Respirar equival a empassar-se boles de cotó amarat en aigua calenta. Insuportable. És quelcom que mareja, envileix i exaspera. Els mosquits piquen, els micos criden. El cos, amarat de suor, es torna enganxós i repugnant al tacte”. Dues: “Al migdia, una crisi de deshidratació -em debilito, sento que m’han abandonat les poques forces que em quedaven, que m’enfonso en un abisme, que una boira negra se m’adhereix al cos”. Entre nota i nota, la mateixa capacitat d’observació (lírica, esmolada) i quaranta-set anys de vida. La primera l’escriu el 1960, després d’una calamitosa nit d'insomni a un hotel rònec d’Accra: és el seu primer viatge al continent. La segona l’escriu a l’hospital, divuit dies abans de morir.

L’escriptor i periodista polonès Ryszard Kapuscinski mor a Varsòvia el 23 de gener de 2007. Ho fa, segons la seva amiga i traductora Agata Orzerzesk, “emprenyadíssim” per no poder resseguir les passes de l’antropòleg Bronislaw Malinowski a les illes Trobriand, però lluny de la polèmica que des d’aleshores envoltaria la seva persona: de la polseguera que el 2010 aixeca la biografia Kapuscinski Non-fiction només en quedarà intacte la qualitat literària del seu estil.

Deu anys després de la seva mort, i a l’espera de nous llibres, la publicació dels seus primers reportatges a Polònia i l’Àfrica (La jungla polaca, 2008; Estrellas negras, 2016) segueix redefinint l’home que el va forjar recorrent quatre continents entre revolucions, dictadures i guerres de fam. La pregunta s’escola entre el polsim: Com llegir Kapuscinski sota sospita?

A inicis de 2001, la pregunta és improbable. Kapuscinski (Pinsk, actual Bielorússia, 1932) és un referent immens. El nen que s’obre camí entre els cavalls rebentats per la metralla de la II Guerra Mundial; el fill de mestres rurals que vol ser futbolista, primer, poeta i filòsof després; l’intrèpid corresponsal -l’únic de l’Agència de Premsa Polonesa a tot el món, que es juga el coll per narrar la descolonització africana, l’esfondrament de Reza Pahlavi i el formigueig de les guerrilles llatinoamericanes; L’ antiimperialista que dorm amb les pústules dels oprimits. L’assot dels cínics. Testimoni de 27 revolucions. Quasi afusellat quatre vegades.

A inicis del 2001, els seus textos a mig camí de la crònica i l’assaig representen un model de compromís amb els marges de la història

A inicis del 2001, els seus textos a mig camí de la crònica i l’assaig representen un model de compromís amb els marges de la història. Per això, quan al periodista argentí i director adjunt del Màster en Periodisme BNC_NY de la Universitat de Barcelona (UB) Roberto Herrscher se li pregunta per les primeres lectures, prefereix recordar aquell març d’inicis de segle en què va conèixer el mestre. A les aules mexicanes de la Fundación Nuevo Periodismo Iberoamericano Kapuscinski no estava sol: l’acompanyava el seu admirador Gabriel García Márquez. “Diria que aquella setmana ens va canviar la vida a mi i a tots els que estàvem allà”, explica Herrscher. Malgrat que el seu caràcter reservat ja va despertar cert recel, ni Herrscher ni la resta d’assistents al taller impartit per l’escriptor polonès podien imaginar que una dècada més tard les lliçons del mestre quedarien en suspens.

A Kapuscinski non-fiction (Galaxia Gutenberg, 2010), el seu deixeble i amic Artur Domoslawski baixava el mite a territori humà. El mestre no era aquell. El mestre havia creat una imatge de sí mateix coherent amb l’èpica dels seus relats (ni la petita Pinsk era l’harmònic gresol de cultures que recordava, ni havia conegut el Che, ni havia patit com a mínim un dels quatre intents d’afusellament que relatava). El mestre havia creuat les fronteres de la ficció. Havia alterat paisatges, escenes i testimonis, i de tot plegat n’havia dit periodisme. Kapuscinski contava que els peixos del llac Victòria havien engreixat amb els cadàvers de la dictadura ugandesa d’Idi Amin. I no era cert.

Sense desmerèixer-ne l’obra, periodistes i corresponsals de prestigi com David Remnick i Alfonso Armada van lamentar que es trenqués el contracte amb lector: allò era una altra cosa, però no periodisme. Altres, com Martín Caparrós i Ramón Lobo, minimitzaven la polèmica per considerar-la secundària a l’essencial. La peruana Gabriela Wiener anava més enllà: “Ara els seus llibres no només m’agraden d’una altra manera, sinó que m’agraden més. La veritat de les seves mentides ens confronta amb la veritat de l’home, amb la seva espúria i corrompuda naturalesa, quelcom que Kapuscinski va perseguir en els protagonistes de les seves cròniques; també ens obre els ulls davant el joc amb els límits i abast de les nostres transgressions”.

Kapuscinski solia afirmar que “La feina dels periodistes no consisteix a trepitjar les paneroles, sinó a encendre el llum perquè la gent vegi com les paneroles corren a amagar-se”. En un gir inesperat, la llum es girava contra el seu cadàver.

“Ho explicava a tothom, que havia fugit de Bielorússia a peu. Que es demostrés que era de classe mitjana i que havia fugit de Pinsk en millors condicions em sembla poc important. És una manera literària d’explicar la realitat”. El periodista i excorresponsal de guerra Bru Rovira compartia amb Kapuscinski la passió per les carreteres secundàries del continent africà. Es veien en les ocasionals visites de l’escriptor polonès a Catalunya.”És com si expliques el terror que passes sota un bombardeig -continua. Hi ha un nivell subjectiu. Potser han caigut tres bombes en comptes de nou, però tu hi eres. El problema no és aquest. El problema és quan te’n vas completament de la realitat”. “Resulta una mica superficial quedar-se en si mentia o no -afegeix Herrscher. Però és que, a més, Domoslawski no sosté els seus arguments amb una investigació profunda, sinó amb testimonis que són part interessada”. És cert que a vegades es deixava endur per les històries, diu Herrscher, però no és que les inventés, sinó que volia creure que eren bones històries: “Ni Truman Capote, ni Norman Mailer, ni Joan Didion, ni Tom Wolfe ho han aconseguit. Dintre del grup de periodistes que busca una vibració literària, Kapuscinski no és l’ovella negra”.

Segons el professor, l’obra de l’escriptor polonès s’emparenta amb el que algú de la seva mateixa tradició cultural, la premi Nobel Svetlana Aleksiévitx, prescriu: Cal passar del periodisme de dades al periodisme d’una vida de l’esperit. “L’horror de la població ugandesa sota la dictadura d’Idi Amin està en el fet que li expliquessin la història del peix engreixat amb cadàvers -afirma Herrscher. Té a veure amb tot un món on es mesclen les creences, els fets i les dades”.

Per als que reivindiquen la seva figura, la capacitat per endinsar-se en la vida dels altres, per viure-la en peu d’igualtat, és el que diferenciava Kapuscinski de la resta de periodistes

Per a aquells que reivindiquen la seva figura, aquesta capacitat per endinsar-se en la vida dels altres, per viure-la en peu d’igualtat, és el que diferenciava Kapuscinski de la resta de periodistes: no es podia escriure de ningú amb qui no s’hagués compartit un mínim bocí de vida. Seguidor dels antropòlegs de l’alteritat, s’autodenominava “traductor de cultures”. Un traductor que, segons Domoslawski, donava exemple: escoltar a més de ser escoltat, mostrar-se comprensiu davant els desitjos de l’Altre, solidaritat global.

“Kapuscinski se sortia del paradigma de periodista nord-americà -explica Rovira. Tenia una organització mental diferent, pròpia de la Guerra Freda. Havia estat pobre, venia de l’est i tenia una doble vessant de catòlic comunista amb una moralitat especial i una voluntat molt filosòfica”.

Aquest era l’altre gran núvol de pols: la col·laboració de Kapuscinski amb el govern polonès de postguerra. “El llegat de Ryszard Kapuscinski, amenaçat per haver estat un ‘roig comunista’. La vídua del periodista assegura que la direcció de l’agència de notícies on va treballar vol eliminar el premi que duu el seu nom per haver estat un ‘home d’esquerres’”. El titular és del passat mes de setembre però l’origen de l’escàndol es remunta a maig de 2007, pocs mesos després de la seva mort. Aleshores, l’edició polonesa de la revista Newsweek publicava una sèrie de documents que certificaven la col·laboració de Kapuscinski amb els serveis secrets del país entre 1967 i 1972, una col·laboració necessària si es volia sortir del país. “Durant la seva cooperació ha demostrat molta voluntat però no ha subministrat cap document significatiu”, deien els arxius.

Més tard, Domoslawski ampliaria la informació: Kapuscinski va creure en el Partit Comunista fins poc abans de la seva caiguda. Creia en el projecte socialista. S’hi va entregar des de ben jove i no en va estripar el carnet fins que el general Jaruzelski va decretar la llei marcial el desembre de 1981. L’estiu de 1980, les vagues dels obrers a les drassanes de Gdansk havien enlluernat l’escriptor. Abans, no és que no critiqués el règim soviètic (a finals dels 60, els viatges a diverses repúbliques el van alertar de la seva deriva), però les crítiques no eren explícites. Ho van ser després. Caigut el mur, Kapuscinski s’intenta recol·locar en el nou escenari. Té pànic a una caça de bruixes, la qual cosa explicaria, segons Domoslawski, que l’escriptor fabulés sobre el seu origen. Segons Kapuscinski, el seu pare havia fugit de miracle de la massacre de Katin (1940), en què més de quatre mil oficials polonesos van ser assassinats per la NKDV soviètica. La germana i el tiet ho neguen amb rotunditat.

“Per a mi, aquest és el debat important -afirma Herrscher: la seva relació amb el poder, el fet que moltes de les coses que explicava d’Amèrica Llatina anaven en consonància amb la línia oficial del govern polonès. Però això no el fa més petit ni anul·la de cap manera el seu valor com a model per als futurs periodistes. Als 60 i 70, Kapuscinski era un comunista convençut, el seu ídol era el Che. Mai va negar tenir el cor a l’esquerra i malgrat tot, t’ajudava a comprendre la complexitat, la forma en què el poder corromp a uns i altres”.

Que tampoc se n’amagava queda clar a les cròniques recollides a Estrellas Negras (Anagrama, 2016), les primeres que va escriure des de l’Àfrica entre 1960 i 1962. Convidat a una festa de colons, Kapuscinski és presentat com “El senyor Kapuchkinchi, comunista”: “Les matrones de poc no cauen d’esquena -escriu. Un comunista! Valga’m Déu! Comencen a donar voltes per observar-me. Jo també dono voltes per observar-les a elles.”.

A deu anys de la seva mort, queda Kapuscinski per descobrir? Les matrones segueixen donant voltes. “Anem omplint forats -afirma Roberto Herrscher. Les darreres publicacions enriqueixen i fan més complexe la seva figura. Amb Estrellas Negras, podem configurar la seva història personal i intel·lectual; amb La jungla polaca copsem la gran quantitat de temes sobre els que va escriure. Encara hi ha molta obra que no s’ha traduït i que ens pot aportar noves idees i noves sorpreses sobre la seva figura”. D’aquesta obra no traduïda, bona part s’acumula als Lapidarium, la sèrie de set llibres que Kapuscinski va publicar a Polònia (aquí només en va arribar el quart) per reunir en un format més fragmentat les seves reflexions i anotacions de viatges.

"Kapuscinski feia una literatura evocativa que t’ajudava a entendre el món en el que vivies. Cal trobar aquest camí", opina Bru Rovira

Per a Bru Rovira no hi ha marge per a la sorpresa. Tampoc rastre del seu llegat. “Vivim en un moment d’excessos, tot és emotiu i tràgic. El periodisme escrit està perdent perquè els periodistes no escriuen per a la seva època d’una manera seductora. Kapuscinski feia una literatura evocativa que t’ajudava a entendre el món en el que vivies. Cal trobar aquest camí”. L’escola Kapuscinski, diu Rovira, ha mort. “Tothom s’omple la boca però diga’m tu gent que hagi heretat aquesta idea d’escriure literàriament, amb profunditat i ritme. Ningú vol això a un diari”. No diuen que hi ha un boom de la crònica en l’actualitat?. “Res, res: tu ho veus? Hi havia més crònica fa deu anys que ara. Ara el que hi ha és més opinió. Un cronista és un tio més o menys graciós que opina en base a ell mateix. Hi ha una gran diferència entre parlar del món estant al món i parlar del món explicant les teves batalletes als bars del barri. Kapuscinski estava al servei de l’escriptura i del món”.