Paco Gómez, fotos del silenci

"Va ser, per mi, el millor fotògraf de la meva generació. Ni més ni menys". No ho diu qualsevol. És l'opinió del fotògraf Ramon Ayats, premi Nacional de Fotografia el 2004. Paco Gómez (1918-1998) va ser una nova referència en el seu camp als anys seixanta i setanta.

Allunyat del documentalisme que imperava en aquella època, el mestre navarrès educat a Madrid va passar a ser un poeta dels murs, els rastres, els espais nus i els petits objectes. La Fundació Foto Colectania, que custodia l'arxiu de la seva obra arran d'una donació dels seus hereus, l'homenatja amb Paco Gómez. Ordre i desordre, la primera gran exposició retrospectiva dedicada a l'autor després de la seva mort, que es pot veure des d'avui fins al 29 de gener al carrer de Julián Romea, a prop de Gal·la Placídia.

La comissària de la mostra, l'especialista en la fotografia espanyola dels anys cinquanta i seixanta Laura Terré, el va definir ahir, en la presentació, com el "fotògraf de la senzillesa, el silenci i l'austeritat, amb retrats de murs, mitgeres i façanes que entronquen amb la pintura de Tàpies".

Les prop de 75 imatges penjades a les parets de la fundació, datades entre el 1957 i el 1995, reflecteixen l'esperit que hi veu Terré en Paco Gómez: "És una autor de gust ortogonal. Se situa de cara i equilibra els límits del format, exclou allò que és superflu, cerca els eixos que tensen l'espai i dispara". Les seves fotos, en blanc i negre fins al 1985, es van publicar en catàlegs o revistes.

L'exposició pren el títol d'una imatge de l'artista en què va retratar dos fulls de paper, un doblegat en plecs rectes i l'altra allisat després d'haver estat arrugat formant una bola. La va denominar Ordre i desordre i és un exemple de la simplicitat amb la qual treballava, encara que també del conceptualisme i l'abstracció predominant en la seva obra, en un moment en el qual el paper de la fotografia era un altre.

A més, s'ha editat un llibre amb les obres més conegudes de l'autor i altres imatges inèdites.