La gran festa precària

'avui en set, el proper dia 19, la casa McDonald's, que es dedica a vendre ràpidament menjar, contractarà de cop 50.000 treballadors als Estats Units. En un sol dia, la seva plantilla d'1,7 milions de persones pujarà en un 7%. Sembla una broma pròpia d'una pel·lícula de Frank Capra on el magnat sempre acaba fent un gest magnànim per la comunitat.

Diu que McDonald's gastarà a partir de llavors 518 milions de dòlars en sous i 58 en impostos. Un bé de déu. Una munió fresca de burger flappys, que és com se'ls anomena per aquelles contrades. Treballadors poc motivats, mal pagats i en permanent rotació. Abans, en la societat fordista, aquesta era una feina d'iniciació al món adult. Avui hi trobem mares, expulsats del món industrial i universitaris que amaguen els seus coneixements i exhibeixen el que ja s'ha batejat com a currículum B. Aquesta nova mutació del capitalisme que està guanyant la crisi sense oposició farà el dia 19 el seu bateig, la seva coronació dins aquesta festa precària que serà el nostre futur.

El nou capitalisme substitueix el plaer de la feina ben feta per l'aventura de la monotonia

La indústria alimentària i la logística, l'oci massiu i aquell magma que anomenen serveis, són la cara B de la fantàstica societat del coneixement que se'ns va prometre. Precisament aquest any, es compleixen vint anys de la publicació de la novel·la d'en Douglas Coupland Generation X, on s'encunyava el terme Mcjob per designar aquelles feines sense futur que s'encadenen només per anar fent la viu-viu. Llicenciats fent de Goofy a Eurodisney, servint mostres de formatge de bola al súper o déu sap quines absurdes tasques. Un món, el del Mcjob, que han convertit en paròdia les benaurades paraules de Verlaine quan deia: "La vida humil dels treballs avorrits i fàcils és una obra escollida que demana molt d'amor". El desafecte per una feina frustrant, més que un problema laboral, comença a ser una magnífica forma de doblegar les aspiracions massa elevades i els esperits massa lliures. El nou capitalisme substitueix el que Thorstein Veblen va qualificar d'instinct of workmanship, és a dir, plaer de la feina ben feta, per al que Roger Caillois amb mala bava anomenava l'aventura de la monotonia.

La kermesse del proper dia 19 pot semblar pur folklore laboral ianqui però a casa nostra el Mcjob també té un nom i es diu guiritreball. El turisme i els seus associats hostaleria i construcció han estat al nostre país el que McDonald's era per a Nebraska. Com que, generalment, el que ens interessa a polítics, economistes i premsa en general és poder oferir xifres, el monocultiu turístic, el paradís-manobre, era un recurs magnífic d'encabir de cop un fotimer de població a la part bona del gràfic. Contradient el president Mao, ens hem estimat més el que era urgent que el que era necessari. I ara comprovem que el treball no és una qüestió de números sinó de biografies. Apostar per la temporalitat trenca somnis, arruïna expedients acadèmics i ens fa més submisos. "Som un país d'eina i de feina. D'esforç i de convicció", deia el president Pujol. Tot això es perdrà en aquest nou món macdonalitzat. Irònicament, la declaració relativa als fins i objectius de l'Organització Internacional del Treball (OIT) declara solemne que "la força de treball no és una mercaderia".

Efectivament, ara és un espectacle.