Catalunya: Lo mal any cinquè'

El 1333 es coneix en la història de Catalunya com lo mal any primer. És l'any en què una mala collita de blat va interrompre la prosperitat dels segles anteriors. 675 anys després, el 2008 va arribar lo mal any primer de la nostra era, l'any en què es va interrompre una festa del crèdit que s'ha demostrat insostenible. I el 2012 serà, per tant, segons tots els indicadors, lo mal any cinquè.

El degoteig de males notícies econòmiques i la mateixa vida quotidiana han acabat generant un marc mental predominant: vivim un moment històric de greu incertesa. I aquest sentit tràgic de la vida que s'ha volgut evitar en els anys del capitalisme de fantasia és el que predominarà també en l'administració, segons els pressupostos de la Generalitat i les mesures apuntades per Mariano Rajoy. I dins d'aquest marc mental, d'aquest frame, és evident que l'any que ve serà, en la política catalana, un any en què, seguint el dogma d'Alemanya, predominarà l'esforç per seguir posant ordre als comptes públics i en què l'economia tornarà a eclipsar l'eix nacional. I l'esforç que es demana als ciutadans fa preveure que el 2012 serà un any de protestes al carrer atiades pels sindicats i l'esquerra.

Les protestes al carrer poden desgastar un Govern que ja suspèn

El Govern d'Artur Mas té un problema. L'enquesta del Centre d'Estudis d'Opinió de la Generalitat suspèn el Govern per primera vegada. En un any, malgrat seguir guanyant eleccions, ha perdut molta popularitat. I el 2012 no sembla que hagi de ser un any millor. La crisi no només abrasa els governs d'un color. Els abrasa tots. L'esquerra ho sap. I no desaprofitarà l'oportunitat. Mas necessita un trumfo que creu que és el pacte fiscal, però sap que l'any que ve no el tindrà. A més, l'enquesta del CEO deixa clar que l'atur i la situació econòmica són les gran preocupacions dels catalans... i el finançament de Catalunya ocupà l'onzè lloc. Per tant, CiU haurà de seguir fent pedagogia per explicar que la crisi seria més suau si una bona part dels impostos dels catalans no marxessin fora de Catalunya.

Mas és un home previsible, igual que ho és Rajoy. I tots dos han deixat clar que el 2012 no serà l'any del pacte fiscal. Un diu que no hi ha diners per repartir. L'altre, que primer s'ha de plantejar l'estructura. I la realitat, tossuda, indica que l'actual model no s'ha de renegociar fins al 2013. Serà, doncs, un any de presa de contacte. D'observació del rival. De wait and see. Mas sap que Rajoy té com a gran objectiu refer l'economia, i que el 2012 no deixarà escapar ni un euro més del necessari per satisfer CiU.

Ara bé, el que sí que farà el Govern és anar creant el clima, el marc mental, les condicions polítiques i les aliances necessàries perquè, quan sigui possible fer el gran assalt de la legislatura, la situació estigui prou madura. Amb tancament de caixes transitori inclòs. CiU s'hi juga la legislatura perquè aquesta va ser la gran promesa electoral de la federació més sobiranista per deixar de dir que el pacte constitucional està trencat.

CiU s'entendrà amb el PP fins que s'aclareixi el nou finançament el 2013

CiU va canalitzar el descontentament de la manifestació del 10-J i ha de donar una resposta que, de moment, i paradoxalment, és un pacte amb el PP que sap que li passarà factura. És cert que el pacte fiscal es negocia amb el Govern espanyol, i que el Govern espanyol és del PP, i que si volen fruits no s'hi poden girar d'esquena. Però CiU pot caure en la seva pròpia trampa mental de pensar que, en conseqüència, només pot pactar amb el PP a Catalunya. El sí a Aznar li va costar deu diputats i perdre el Govern el 2003. CiU va anar al notari. Però fa dues setmanes, Mas es va haver de menjar un entrepà al Parlament: per fer-se perdonar el no a la investidura de Rajoy, es va reunir durant una hora i mitja una Sánchez-Camacho que es va permetre el luxe d'humiliar públicament tota una vicepresidenta de la Generalitat renyant-la als passadissos.

Però fins que no se sàpiga si hi ha pacte fiscal o no, i això no serà el 2012, no es resoldrà la incògnita de la política d'aliances del Govern Mas. El PP seguirà sent aliat preferent per afinitats en la política econòmica i el desig d'obtenir el sant greal fiscal. En aquest sentit, poden ser claus els números dos de Mas i Rajoy, Francesc Homs i Soraya Sáenz de Santamaría. Tots dos van teixir una bona relació durant la negociació de l'Estatut. Ara es poden tornar a trobar les cares. CiU sap que, malgrat tot, no pot trencar ponts amb el PSC i ERC, que haurien de decidir què els convé més. Si la federació topa amb l'esperit amb bigoti del campió del món d'abdominals, haurà de canviar de cavall, blindar-se amb un enemic exterior i tornar a prometre el dret a decidir. Però el calendari ens porta al final de la legislatura...