A Malilla, un barri obrer al sud de València, estan de festa. Després de mesos d’estira-i-arronsa amb l’Ajuntament, han aconseguit que el consistori els cedisca una antiga alqueria per a activitats veïnals i ho han celebrat amb una setmana d’activitats lúdiques i esportives, jocs infantils i debats per decidir, entre altres coses, per quins usos es prioritza el nou local. Darrere aquest nou espai sociocultural –"aconseguit per la lluita veïnal", tal com recorda una pancarta a la seua façana- hi ha el col·lectiu Construint Malilla, autodefinit com a "sindicat de barri".

"Vam nàixer ja fa uns anys, però ha estat amb la pandèmia que la nostra activitat s’ha incrementat notablement –explica a Públic Mònica Chirivella, activista de Construint Malilla-, ja que les condicions de vida de la població i, sobretot, la percepció general que tot va a pitjor han augmentat considerablement". Aquest col·lectiu de barri, que als seus inicis es va dedicar bàsicament a aturar desnonaments i evitar l’expulsió del veïnat, des que va començar el confinament ha multiplicat les seues activitats, amb la creació d’un banc d’aliments que dona servei a més de setanta famílies.

Barris en lluita

L’experiència de Malilla no és un cas aïllat. Al nord de la ciutat hi ha el barri d’Orriols, que concentra una de les taxes més altes de població migrant de tot el País Valencià, a més de greus problemes de pobresa, infravivenda, desnonaments i tràfic de drogues. En aquesta olla a pressió només hi faltava les provocacions de l’extrema dreta, intentant dinamitar la convivència al barri, amb l’obertura d’un local anomenat Valentia Fórum ara fa dos anys. "Cada volta que intentaven muntar algun acte ens posàvem a la porta i els muntàvem un lio –explica el veterà activista veïnal Arturo Peiró, en referència a l’activitat d’aquest grup- al final han acabat renunciant i ja gairebé no se’ls veu, estan a mig gas".

Mantenir la cohesió social en una situació tan explosiva és el principal objectiu del sindicat local, que ací s’anomena Orriols en Bloc. Per això, a més d’aturar desenes de desnonaments, també han organitzat una xarxa de distribució d’aliments amb col·laboració amb una església evangèlica. Totes les vesprades entre 200 i 300 persones acudeixen als locals de la congregació per aconseguir menjar. "Ací molta gent treballava en negre, netejava cases i faenes d’aquest tipus, i amb la pandèmia s’han quedat sense res", continua Peiró. En la mateixa línia de cobrir les necessitats més bàsiques, fa dues setmanes van ocupar un gran descampat que hi ha al centre del barri per reivindicar el seu ús com a horts urbans. "L’Ajuntament ens va dir que ho miraria, però ells mai tenen pressa i mentre nosaltres tenim aquest solar abandonat des de fa anys i la gent passant fam", rebla l’activista.

L’habitatge i les xarxes d’aliments són el principal focus de treball d’aquests col·lectius de barri, però cadascun és autònom i se centra en allò que considera més prioritari al seu espai. A Benimaclet, per exemple, la principal lluita és contra un projecte urbanístic que amenaça l’horta adjacent, a Malilla exigeixen un nou centre de salut que cobrisca les necessitats d’un barri que ha multiplicat per quatre la seua població i al centre de la ciutat se centren en la pressió dels pisos turístics i els hotels sobre els preus dels lloguers.

Santi Fernández forma part del Sindicat de Barri del Cabanyal, un dels més veterans de la ciutat. Allí ja fa temps que funcionen un projecte d’horts urbans i també –a partir de la pandèmia- van crear una xarxa d’aliments, encara que tenen més projectes, com la creació d’una escola bressol i la defensa dels drets laborals del veïnat, amb col·laboració amb sindicats com la CNT o els portuaris. "Hem aconseguit alliberar un bloc de pisos per allotjar famílies del barri i també lloguer social en nombrosos casos. I a partir d’aquestes victòries molta gent ens ha vist com una ferramenta útil per millorar les seues condicions de vida i s’han implicat més i més en el sindicat", explica.

I continua: "El nostre objectiu és crear una comunitat de lluita que s’autoabastisca en la base dels principis de suport mutu, solidaritat i acció directa". Quan se li pregunta si el seu treball s’assembla molt al de la PAH, es desfà en elogis cap aquesta plataforma: "La PAH ens ha aplanat el camí i ens ha ajudat molt, hi col·laborem molt. Però també és cert que és una organització que va sorgir en un moment molt concret i per una problemàtica molt concreta i volem anar més enllà".

Un model de ciutat alternatiu

Els vuit sindicats de barri que actualment existeixen a València –i dos més en projecte- van decidir coordinar-se en una xarxa comuna anomenada Entrebarris. "Cada col·lectiu és totalment autònom, té el seu nom i les seues dinàmiques, però en teixir una estructura de suport facilita que la gent s’anime amb noves iniciatives i es puguen concentrar forces quan és necessari", explica Rosa Oltra, membre d’Entrebarris. Des d’aquest espai, però, també es fa un esforç per visualitzar un nou model de ciutat. "Bàsicament advoquem per un urbanisme feminista i una ciutat que cura –continua Oltra-, que bàsicament és una ciutat per a la gent que hi viu i no per als fons voltor o per als turistes".

La situació, però, no sembla que vaja precisament en aquesta direcció. "Si una cosa ha provocat la pandèmia, és que la gent que tenia vides precàries encara s’ha precaritzat més –alerta Chirivella des de Malilla- i ben aviat els ERTO es convertiran en ERO. Primer la gent perd la feina i després, en conseqüència la casa. Esperem un tsunami de desnonaments a partir del 9 de maig, quan s’aixeque l’estat d’alarma i la moratòria". Una moratòria que ni tan sols ha estat total, avisa Oltra: "Per molts decrets antidesnonaments que signen, aquests continuen. La maquinària ni tan sols s’ha aturat durant l’emergència sanitària. Però nosaltres tampoc".