Viure de lloguer a l'Estat espanyol és sinònim de "pobresa severa" i "estrès financer". Així ho constata l'informe Viure de lloguer: inseguretat garantida per llei, publicat aquest dimecres per l'Institut de Recerca Urbana de Barcelona (IDRA). Els autors calculen que una de cada tres llars dedica més del 50% dels seus ingressos a pagar el lloguer. La situació és més crítica encara en les grans capitals: dos terços dels inquilins han de reservar més del 60% de la nòmina per  abonar la mensualitat; el percentatge puja fins al 69,7% a
Madrid i al 64,8% a Barcelona. Quines són les causes de la "inseguretat" que arrossega el mercat del lloguer a l'Estat?

La desprotecció dels llogaters no és cap novetat, de fet, va començar fa
quatre dècades amb el Decret Boyer, que va eliminar per defecte els contractes indefinits amb preus regulats. Els lloguers "de renda antiga" han anat extingint-se, fins a quedar en una cosa residual: només un de cada deu inquilins té actualment un contracte indefinit i, per tant, "segur". Jaime Palomera, investigador de IDRA, exposa les conseqüències d'aquest model: "Els contractes temporals estan normalitzant la inseguretat vital i residencial de les persones joves i no tan joves".

El Decret Boyer i les modificacions legals de 1994 i 2013 van prometre "dinamitzar" el mercat i augmentar l'oferta. Mentida. El nombre d'habitatges en lloguer va caure de manera ininterrompuda entre 1960 i 2007, fonamentalment per l'orientació de les polítiques públiques, centrades en fomentar la compravenda d'immobles. L'esclat de la bombolla immobiliària va forçar un canvi de tendència. Els habitatges en lloguer han crescut "notablement" des de la crisi de 2007, passant de representar el 13,5% del parc total a suposar un 18,7% en 2023. Totes les lleis aprovades en els últims anys han mantingut la temporalitat com a principi rector.

La desprotecció dels inquilins s'ha agreujat en l'última dècada, no només per la conversió de l'habitatge en un actiu financer, sinó també pel marc legal que ho permet. "Els diferents governs dels últims 40 anys han apostat per la temporalitat i això fa que la gent no pugui construir un projecte de vida; dificulta molt la construcció d'una llar", assenyala Jaime Palomera. El 47% de les famílies no saben si perdran els seus habitatges en els pròxims sis mesos, segons l'últim informe de IDRA.

Alemanya, Àustria, Dinamarca, França, Suècia o Països Baixos han blindat els contractes indefinits i els propietaris només poden rescindir-los per una causa justificada, com necessitar l'habitatge per a fins residencials. Els lloguers han pujat a tot el continent, però la inseguretat residencial de les llars espanyoles és "molt major" que la de la resta de la Unió Europea; de fet, supera en 18 punts la mitjana comunitària en el cas de les llars joves. Els contractes temporals només són funcionals per satisfer els interessos de tres subjectes clau: els propietaris, les agències i els portals immobiliaris.

Els lloguers de temporada, detonants

La Llei d'Arrendaments Urbans (LAU) de 1994 fixava una durada mínima de cinc anys per als contractes, però el Govern de Mariano Rajoy va rebaixar el límit contractual fins als tres anys i el preavís de rescissió fins als 30 dies, és a dir, un mes. Els populars també van eliminar drets bàsics dels llogaters,com la compra preferent dels immobles en cas de venda. La reforma legislativa de 2019 ha intentat corregir aquesta pèrdua de drets, recuperant els terminis mínims d'entre cinc i set anys, però els contractes de temporada i els lloguers per habitacions dificulten encara més el compliment d'una norma que els col·lectius socials sempre han considerat "insuficient".

Les dades dels portals immobiliaris deixen entreveure les maniobres de la classe rendista: els anuncis d'habitatges per lloguer de temporada han crescut un 55% en un any fins a mitjans 2024, mentre que els anuncis de lloguer residencial van baixar més d'un 15% en el mateix període. La meitat dels llogaters de Madrid i Barcelona estan en el mercat d'habitacions, i nou de cada deu viuen desprotegits enfront dels desnonaments invisibles i les pujades de preu abusives, malgrat pagar la seva renda tots els mesos.

Les famílies, ofegades pel lloguer

L'Enquesta de Condicions de Vida (ECV) de 2023 evidència que el preu mitjà dels lloguers ha pujat un 33,3% a la Comunitat de Madrid i un 30,3% a Catalunya en l'última dècada. El Banc d'Espanya recull increments d'entre el 28,5% i el 32,8% entre 2015 i 2022 a nivell estatal. L'Institut de Recerca Urbana de Barcelona denuncia en el seu informe que els portals immobiliaris empenyen el mercat a l'alça, amb preus d'oferta un 30,92% per sobre de les tarifes reals. Les pujades no sols afecten els nous contractes, sinó també els llogaters que es veuen obligats –pels seus propietaris– a renovar els contractes, una pràctica que, segons els experts, frega el frau legal.

El creixent "sobreesforç" econòmic dels llogaters els aboca a la vulnerabilitat: el 45% de les persones que viuen de lloguer estan en situació de risc de pobresa severa. "La temporalitat deixa la porta oberta a una sèrie de pujades constants i volàtils. Les llars pràcticament treballen per pagar el lloguer, gairebé tot el que guanyen acaba en mans dels seus propietaris, persones que, generalment, tenen un poder adquisitiu molt més elevat i solen disposar d'altres propietats", destaca Jaime Palomera.

L'informe confirma que la meitat de les famílies espanyoles destinen més del 40% dels seus ingressos a pagar la mensualitat i les despeses del pis –llum, aigua, calefacció–; un percentatge que supera el 50% en una de cada tres llars. La falta de protecció que perpetuen els contractes temporals i les pujades de preu abusives es tradueix, en definitiva, en una alta inseguretat residencial: sis de cada deu inquilins de Madrid i Barcelona porten menys de cinc anys en el mateix habitatge i tres de cada deu mudances, són forçoses.

El paper de les administracions públiques

L'escenari espanyol ha evolucionat cap a una estructura cada vegada més semblant a la d'altres països europeus, prioritzant el lloguer com a modalitat, però amb una gran diferència: les polítiques públiques no s'han centrat en el benestar de les llars. L'informe d'IDRA demana, en aquest sentit, lligar la situació financera dels inquilins a la regulació dels preus del lloguer, delimitar els lloguers turístics i apostar pels contractes indefinits per acabar amb la temporalitat. "Espanya té una inseguretat financera que no veiem en la resta d'Europa", sentencien des de l'organisme.