Tot just fa un parell de setmanes, el Tribunal Suprem va confirmar la condemna a tres anys i mig de presó a l'activista independentista Adrián Sas (1989). D'aquesta manera, ratifica la sentència que li va atribuir els delictes d'atemptat a l'autoritat i lesions per, presumptament, haver agredit dos agents dels Mossos d'Esquadra l'1 d'octubre del 2018, durant la protesta desenvolupada en el primer aniversari del referèndum de l'1-O.

Entrevistem el jove de Vilafranca del Penedès, quan està a l'espera de rebre l'executòria de la sentència per part de l'Audiència de Barcelona, que n'ordenarà l'ingrés a presó. Sas avisa que no pensa presentar-se voluntàriament al centre penitenciari. L'activista hauria de ser un dels primers beneficiats de la futura entrada en vigor de la llei d'amnistia, però això no treu que es mostri crític amb els partits independentistes.

L'11 de desembre de 2018, mentre passejaves per Vilafranca amb el teu pare, vas ser detingut per haver agredit presumtament dos agents dels Mossos durant la protesta que l'1 d'octubre d'aquell any havia tingut lloc al voltant del Parlament de Catalunya, coincidint amb el primer aniversari del referèndum. Com emmarques aquella detenció?

Pretenien atacar les persones que aleshores estàvem significant-nos en les mobilitzacions, i, d'aquesta manera, atemorir la gent perquè no sortís al carrer. En el meu cas va ser simptomàtic, perquè en lloc d'enviar-me una citació a casa, van aprofitar que els meus pares havien vingut a visitar-me- després de dos anys sense veure'ls- per detenir-me el mateix dia. Volien fer-me mal a mi, però també al meu entorn familiar i d'amistats.

Com valores el recent dictamen del Suprem, que ha ratificat la condemna que et va imposar l'Audiència Provincial de Barcelona el novembre de 2020?

No és casualitat que el mateix dia que s'aprovava la Llei d'amnistia es conegués la resolució del Suprem en què rebutjava el recurs que els meus advocats van presentar. Un auto del qual la família va tenir notícia per la premsa, la qual cosa ha sigut un altre cop dur.

En el transcurs del teu procés penal vas trobar-te que la Generalitat es va desdir del seu compromís de retirar-se de l'acusació i, fins i tot, va elevar a un delicte d'atemptat agreujat l'escrit que havia formulat la Fiscalia. Com va anar?

D'entrada, la Fiscalia em demanava set anys de presó, mentre la Generalitat es quedava en cinc anys. Però, després de reunir-nos amb ERC i Junts, que aleshores estaven al Govern, amb l'objectiu que la Generalitat es retirés com a acusació particular, de cop i volta tot es va torçar. No només va continuar personada; també va presentar l'agreujant, provocant així que la condemna superés els dos anys i, per tant, que impliqui el meu ingrés a presó. Al final, doncs, qui em posa els dos peus a la presó és el Govern de Catalunya.

En la decisió van intervenir els sindicats que operen dins d'Interior?

És evident que, des dels sindicats dels Mossos, es va pressionar al Govern perquè no canviés de postura, encara que ja li anava bé per acontentar-los. Al capdavall, els Mossos són el seu escut davant de les protestes populars i, com a partits burgesos, ERC i Junts sempre acaben prioritzant els seus interessos per damunt dels de la majoria. Conscients, també, que les mobilitzacions se'ls podien girar en contra.

Creus que, després d'aconseguir els indults, volien evitar que part del sobiranisme es mantingués actiu reivindicant l'1 d'octubre?

Ho hem vist amb la criminalització que han sofert els CDR, que en funcionar al marge dels partits i les institucions estaven incomodant tant a l'Estat com al mateix Govern. De la mateixa manera que ara han impulsat una Llei d'amnistia que, si bé no comprèn el conjunt de represaliats, no l'haurien plantejat sense el moviment antirepressiu que hi ha hagut al carrer i la gran abstenció que es va produir en les passades eleccions.

Alguns col·lectius considereu que la llei està lluny dels casos que hauria d'abraçar.

Sens dubte, perquè la repressió no va començar l'1 d'octubre, sinó que ve de lluny. Cal recordar que, a l'Estat espanyol, hi ha més de 300 presos polítics, dels quals molts estan aïllats o patint malalties greus sense ser atesos com correspondria. Doncs bé: aquesta amnistia també els deixa fora a ells i a centenars de persones més que estan en processos judicials per defensar drets tan bàsics com l'accés a un habitatge, la llibertat d'expressió o per plantar cara els feixistes de Vox. L'amnistia hauria de ser per a tots els represaliats, independentment dels mètodes de lluita que hagin emprat en el seu moment.

Ara estàs a l'espera que l'Audiència Provincial, que és qui et va condemnar, t'enviï l'executòria perquè entris a presó. Com afrontes la situació?

Suposo que no trigaran a notificar-me que disposaré deu dies per presentar-me a la presó. Però com he dit públicament, no ho penso fer. Al marge que, amb els advocats, potser sol·licitarem la suspensió de l'executòria argüint que la Llei d'amnistia està tramitant-se, cosa que tampoc no és garantia de res. Ho haurien d'acceptar i veure com s'aplica la Llei, perquè amb l'avançament de les eleccions a Catalunya, és possible que s'aprovi després. De manera que entraria a presó i, quan s'aprovés, aleshores seria el jutge qui hauria d'interpretar si l'amnistia em beneficia o no.

Amb tot, quina estratègia contemples un cop rebis l'executòria?

No marxaré ni m'amagaré, però tampoc no m'entregaré voluntàriament. Que em vinguin a buscar i siguin ells qui demostrin com en aquest Estat, pel simple fet de defensar el dret a manifestar-se o l'autodeterminació, pots acabar a la presó.

No trobes que falta unitat en la lluita antirepressiva per evitar casos com el teu?

Hem de recuperar la unitat. I en aquesta línia, l'octubre de 2017 hauria de servir d'aprenentatge: no podem deixar la iniciativa als partits institucionals, que davant d'un poble que estava disposat a arribar fins al final, van retrocedir i ens van deixar tirats. En canvi, si ens organitzem bé, podem combatre aquest Estat que continua perseguint i empresonant tothom qui qüestiona les seves estructures burgeses i feixistes. Ara potser no ho veiem, però d'aquí a uns anys ens adonarem del context de regressió que estem travessant avui. No ens queda altre camí que organitzar-nos.