Cristian Segura diu que se sent incòmode amb els adjectius i que prefereix descriure la situació perquè cadascú la qualifiqui com vulgui, també assegura que no aspira a fer cap obra mestra sinó a escriure del que li agrada i com li agrada. Per forjar-se un estil ha begut del periodisme literari anglosaxó, però també de la poesia màgica (com la de Màrius Sampere), dues fonts que fan que El cau del conill sigui alguna cosa més que una novel·la entretinguda.

Se li van resistir alguns aspectes de la burgesia barcelonina a l'hora de col·locar-los dins una novel·la?

Doncs si sóc sincer, no recordo haver tingut cap problema. Potser com que fa molts anys que conec aquest entorn, la història va sortir d'una manera molt natural. Tot i que sóc molt metòdic, gairebé calvinista, i abans de començar a escriure vaig fer molts­ esquemes.

Atès que és un món que coneix, s'ha autocensurat per evitar reaccions contràries?

No he fet cap mena d'autocensura, perquè com que és ficció no tinc aquesta necessitat. Les històries que explico de la dona de l'Amadeu Conill són reals, les he viscudes, hi ha personatges inspirats clarament en persones reals i negar-ho seria absurd. Però cap dels protagonistes es pot identificar amb ningú en concret, perquè he fet una mena d'híbrid. Ara bé, els que coneixen aquesta societat m'han dit que el retrat d'aquesta gent que viu en castellà i que gasta hipocresia és bo. Tenen una visió molt pragmàtica de la vida i la prefereixo a la dels que van a cara descoberta a trencar-se la cara. Sóc una persona molt sincera, però hi ha un moment que la hipocresia és necessària per no matar-nos entre nosaltres.

'La burgesia es va tancar en el seu món privat, i aquesta desconfiança encara dura'

De totes maneres, tinc entès que la seva preocupació era que el llibre fos versemblant.

Que el llibre agradi o no és qüestió de cada persona, però el que em sabria greu és que el lector acabi de llegir-lo i digui que les reaccions humanes de l'Amadeu o el món que explico no són reals. Vull deixar clar al lector que el que he escrit són coses que passen. La gent de casa bona també comet errors, siguin de protocol o per desesperació personal i professional com és el cas de l'Amadeu.

Quantes coses comparteix amb l'Amadeu Conill?

Un 15% o 20%. Penso que sóc més obert de ment que ell, però l'escena al parc Santa Amàlia on arriben dos paios que volen agafar les tortugues de l'estany em va passar a mi. Però el meu rampell no va ser de classe com el de l'Amadeu, sinó perquè m'estimo els animals. Potser la part irònica de l'Amadeu també la comparteixo, i també somnio molt, de vegades tinc molt present el subconscient.

El seu protagonista és classista i homòfob. Per què va voler tocar aquests temes?

Encara que hi hagi gent que digui que el racisme o l'homosexualitat són temes superats, crec que hi ha un racisme molt bèstia cap a la gent que no té recursos. Un exemple clar es veu amb el que fa un reporter del Wyoming a La Sexta, un noi negre que fa d''home ric, home pobre'. En el nostre llenguatge diari sentim un munt d'expressions despectives en contra dels homosexuals, i ho volia explicar tot plegat a través d'un drama familiar.

Com creu que afecta la cultura catalana que aquesta burgesia parli i es relacioni en castellà?

El bilingüisme no em sembla una cosa dolenta, hi crec molt, i la societat catalana, independent o no, sempre serà bilingüe. Però aquesta burgesia, en els últims seixanta o setanta anys, ha tingut un efecte negatiu en la llengua i la cultura catalanes. Per desgràcia, tota societat té una elit, això és la història de l'homo sapiens, les elits han d'ajudar que la societat evolucioni sobretot culturalment, i aquesta burgesia amb la República va desconfiar de la plaça pública perquè se'ls van expropiar propietats i actius; llavors amb Franco van haver de vendre l'ànima al diable per recuperar el que són. Van fer el joc i es van tancar en el seu món privat, i tota aquesta desconfiança encara dura. A la resta d'Europa la burgesia inverteix en cultura i aquí els qui ho fan són excepcions. La majoria inverteix en parides com ara vaixells per al rei.

A la novel·la els protagonistes senten devoció per la monarquia.

La burgesia crec que sempre s'ha deixat enlluernar per la monarquia espanyola. El rei ha estat sinònim d'estabilitat i és el que la burgesia vol, en la vida privada que faci el que vulgui, seria diferent, però la burgesia l'estima perquè comporta estabilitat, i ell s'ha sabut moure molt bé en aquest entorn, amb el comte de Godó, amb el fet de tenir una filla aquí, a Baqueira

Va escriure El cau del conill' a la Xina, hauria estat diferent construir-lo a Barcelona?

A principis del 2009 passava per un moment anímic força baix, no tenia esma de treballar de periodista, estava esgotat, i em vaig centrar a escriure aquest llibre. La distància d'escriure'l a la Xina em va ajudar molt, i de fet la Xina té un paper cabdal en la història. Potser no hauria estat el mateix fer-ho des d'aquí, o potser sí, no ho sé.

Que passava per un mal moment queda clar tot just obrir el llibre. La dedicatòria va adreçada a la persona que li va salvar la vida.

Vaig patir una depressió molt severa i em volia matar, vaig viure un moment molt dolent, i estava a prop de dir 'ja no puc més'. Un dia de drama, dels de cara o creu, vaig trucar a l'Andrea i em va recollir, em va salvar, li dec la vida. Crec que en els moments angoixants es pot ser més creatiu, Hume va escriure un assaig sobre la paradoxa de la tragèdia. És obvi que als éssers humans ens inspira.

Aquest Sant Jordi s'estrena a la lliga d'escriptors, què li agrada llegir?

De tot, ara estic rellegint Gaziel i el que va escriure sobre la República. També he recuperat els Homenots de Pla. Tot i que és fantàstic, crec que estem una mica obsessionats amb ell, suposo que durant molts anys va quedar al marge. Hi va haver un Pla out, per dir-ho fent-me el pijo boig com l'Amadeu Conill, tot i que jo sóc més un pijo progre.