Aquest dissabte passat, Jèssica Albiach assegurava que "el millor antídot per barrar el pas a l’extrema dreta és En Comú Podem". Segons la candidata d’aquesta formació a la presidència de la Generalitat, "el pitjor malson de Santiago Abascal és que Catalunya tingui un govern republicà i d’esquerres". Al mateix temps, en un míting a Lleida, Oriol Junqueras afirmava en al·lusió a Vox que "Esquerra és l’únic partit que pot aturar el feixisme", unes paraules reblades pel seu cap de llista, Pere Aragonès, per qui el republicanisme és l’únic vot útil contra la ultradreta.

Les referències a Vox la completava David Fernàndez en l’acte central que la CUP va organitzar el mateix dia davant l’Hospital de Sant Pau de Barcelona. Per l’exdiputat i activista social, el "vot antifeixista" és, entre tots, el més útil en vista als comicis que han de celebrar-se el dia 14. Dolors Sabater, cap de cartell cupaire, hi afegia que "haurem de plantar cara al feixisme" atesa la possibilitat que "entri al Parlament i prengui els nostres carrers".

La jornada de dissabte va tenir de colofó la protesta que un miler de persones van protagonitzar al centre de Vic contra l’acte que Javier Ortega Smith, número dos de Vox, oferia davant d’una trentena de seguidors. La protesta va derivar amb la persecució de la comitiva feixista i l’enfrontament d’un grapat de joves amb els Mossos d’Esquadra, davant el qual tots els partits han dit la seva: el PSC ha condemnat els incidents tot apel·lant a reprendre el diàleg, el PP i Ciutadans han emmarcat els aldarulls en el context de "totalitarisme" que, segons diuen, l’independentisme practica arreu del país, i Vox els ha utilitzat novament per victimitzar-se i, de la mà d’Ignacio Garriga, el seu candidat, ha etzibat la idea que entraran al Parlament per "acabar amb la màfia separatista".

La crispació com a modus operandi

Arran de l’episodi de Vic, que s’ha replicat a Tarragona, Reus, Ripoll, Salt, Manresa, Valls o les Borges Blanques, el partit de Santiago Abascal ha acaparat els focus mediàtics fins a condicionar el discurs de la resta de forces que concorren als comicis de diumenge. Totes, amb més o menys matisos, adverteixen del perill que suposaria tenir Vox a l’hemicicle i la necessitat d’establir un cordó sanitari a efectes que els seus missatges racistes, homòfobs i excloents no es propaguin entre la població.

La irrupció d’aquest partit, però, té a veure amb la seva capacitat d’atraure l’atenció mediàtica a través d’un discurs que genera controvèrsia i obliga a mitjans i actors polítics a posicionar-s’hi. Així ho adverteixen els experts en el fenomen de l’extrema dreta, per a qui a imatge i semblança d’altres forces populistes, Vox s’alimenta d’una maquinària de propaganda basada en la mentida i la demonització de determinats grups socials, en particular l’esquerra, la qual es veu necessitada de denunciar les seves pràctiques, donant-li una dimensió que d’altra banda no obtindrien.

En una dinàmica d’acció-reacció acumulativa, doncs, Vox s’ha fet un lloc dins de l’agenda política. No sols en l’actual campanya electoral, on és conscient que les seves proclames generen crispació a peu de carrer, com hem vist a Vic i la resta de municipis que ha visitat. Després de diversos anys sense obtenir presència institucional -ni a les eleccions europees de 2014 ni a les autonòmiques de 2015 va assolir representació-, el partit va optar per intensificar la seva presència a les xarxes socials i trobar nous espais d’intervenció on propagar el seu llenguatge populista.

En aquesta estratègia s’inscriu la seva participació com a part acusatòria en el judici del Tribunal Suprem contra els dirigents independentistes, al qual va ser admès com a acusació popular el novembre de 2017. La causa del Procés, iniciada el febrer de 2019, va proporcionar a Vox una enorme projecció mediàtica, gràcies a la qual va fer el salt a les institucions: primer al Parlament d’Andalusia, on el desembre de 2018 va obtenir 12 escons, i més tard, als comicis al Congrés dels Diputats, on va passar de 24 representants a la convocatòria de l’abril de 2019 fins a incrementar-los a 52 al novembre del mateix any.

Ja aleshores, un estudi sobre la cobertura mediàtica de Vox entre juny de 2016 i desembre de 2018, quan encara no tenia presència parlamentària, revelava que l’ascens d’aquesta formació podia atribuir-se a una "cobertura desproporcionada" en els mitjans, sobretot si es comparava a la que havien rebut altres partits que aleshores també eren extraparlamentaris, entre els quals el PACMA. L’estratègia de crispació, doncs, li havia servit a Vox com a trempolí per ser conegut i captar una bossa important de sufragis.

De fet, en virtut d’aquesta representació al Congrés i al parlament andalús, Vox està disposant d’una destacada cobertura mediàtica a les eleccions al Parlament de Catalunya, on no té cap representació, una vegada la Junta Electoral Central l’ha considerat "grup polític significatiu", d’aquí que el seu cap de llista, Ignacio Garriga, hagi estat entrevistat pels mitjans públics i participat en els diferents debats televisius.

Un problema, diverses respostes

Entorn la necessitat de contrarestar i no donar oxigen a Vox, s’ha evidenciat la manca d’unanimitat al respecte. I és que, mentre alguns partits aposten per evitar el cos a cos i ignorar les seves soflames, altres invoquen el respecte pels drets humans per exigir un front ampli que les combati de forma oberta. Així, per exemple, la CUP ha presentat un recurs per impugnar a la Junta Electoral Central (JEC) el pla de cobertura que els mitjans públics donen a la formació ultra.

La demanda dels anticapitalistes, però, no ha trobat el suport de la resta de partits, alguns dels quals, com PP i Ciutadans, utilitzen l’anomenada Teoria de la ferradura, consistent a equiparar el feixisme d’aquesta formació amb el moviment antifeixista, talment com si es tractessin de dos pols que s’enfronten entre si. Una estratègia que, segons el teòric nord-americà Mark Bray, autor d’'Antifa', serveix a la dreta per presentar-se com a moderada entre l’electorat i, de passada, situar al mateix nivell l’extrema dreta amb els moviments que, com és l’antifeixisme o l’independentisme a Catalunya, surten al carrer a rebutjar-la.

De la seva banda, altres experts com Jordi Borràs o Miquel Ramos consideren que el millor antídot per combatre Vox és desmuntar cada un dels aspectes que conformen el seu ideari maniqueu i estigmatitzador. Segons aquests periodistes, cal insistir que es tracta d’un partit que, lluny d’oferir un discurs renovador, prové del mateix establishment i s’aprofita d’ell per soscavar la democràcia.

"No podem caure en el seu marc mental, el qual posa en dubte l’accés de determinats col·lectius als drets humans, ja que en una democràcia no es pot admetre que els drets humans no valguin per a tothom", indica Ramos. També, pel que fa al partit d’Abascal, Miquel Ramos recorda que ja fa temps que el seu discurs es difon de Catalunya sota altres sigles, amb la diferència que s’apropia de conceptes com "constitucionalisme", "pluralitat" o "convivència" per dissimular la seva agenda profundament reaccionària i al servei dels poderosos.

"S’exhibeix com a garant de la llei mentre proposa dinamitar l’estat de les autonomies o tancar el Parlament, com van fer les tropes franquistes l’any 1939", afegeix Jordi Borràs, per qui amb vista de restar influència a Vox cal assenyalar aquestes contradiccions i explicar que, entre les seves files, hi ha coneguts neonazis i gent entusiasta de la dictadura franquista. "El mateix Ignacio Garriga ha reivindicat més d’una vegada l’alçament del general Franco", indica.

En la mateixa línia, Mark Bray aposta per buscar fórmules que posin en evidència el caràcter antidemocràtic de Vox, raó per la qual és partidari de comptar amb experts i dades que mostrin com s’aprofita de la crisi i les desigualtats que genera l’actual sistema per propagar el seu ideari racista i excloent. Sigui com sigui, Bray adverteix que sempre és convenient combatre l’extrema dreta abans no sigui massa tard, perquè "una vegada dins dels hemicicles, és molt difícil fer-li front".

Les eleccions del pròxim dia 14 podrien obrir, doncs, un nou escenari a Catalunya si, com auguren totes les enquestes, Vox obté representació al Parlament. Si això es confirma, caldrà veure de quina manera ho encaren el conjunt de forces democràtiques un cop aquella formació que semblava una simple anècdota s’ha normalitzat en el nostre paisatge polític. Pedagogia, dialèctica i alternatives polítiques semblen, avui per avui, les millors receptes perquè el verí de l’odi no acabi destruint la democràcia.