Violència Masclista Les mancances del pacte d'Estat contra la violència masclista destapen la necessitat de millores per posar límits als crims

La virulència amb la que al llarg de l'últim mes han empitjorat els assassinats masclistes ha reobert el debat sobre les possibles mancances del sistema de protecció i com tancar els "forats". En només una setmana, la que va ser del 17 al 23 de maig, el terror masclista va deixar sis víctimes (cinc dones i el fill de set anys d'una d'elles). Des de principi d'any s'han reconegut 20 víctimes de violència de gènere, 18 dones i dos menors, la meitat de les quals ho van ser en l'últim mes. Des que va acabar l'estat d'alarma el passat 9 de maig, els assassinats masclistes s'han duplicat.

Davant els primers senyals d'aquesta "alarma masclista", com l'ha denominat el Ministeri d'Igualtat, la ministra Irene Montero ha afirmat que el seu departament es posaria a la feina per revisar i millorar els protocols per trobar les mancances i millorar la resposta institucional. Afirma haver posat en marxa un Pla de Millora i Modernització dels mecanismes d'atenció a les víctimes de violència masclista, encara que fins al moment no han revelat en què consisteix. Tal com va explicar Montero en una recent compareixença en el parlament, "són moltes [les víctimes] a les quals no hem arribat, per totes elles necessitem enfortir el Pacte d'Estat contra la Violència de Gènere; necessitem fer-ho a escala social, política i institucional, requerim una major unitat feminista per fer un cordó davant del negacionisme".

La ministra ha insistit en dues idees clau. D'una banda la necessitat d'"institucionalitzar" al pacte d'Estat perquè no depengui "de colors polítics o de qui governi" i en la vocació de permanència "com un dels grans consensos de l'Estat".

Conèixer el seu abast i eficàcia no és tasca senzilla. Tal com afirma el mateix pacte, els responsables polítics haurien d'emetre un document anual ressaltant els assoliments i avanços en les més de 400 mesures que conté el document, però aquestes avaluacions no han vist la llum i l'aplicació que fan les diferents comunitats autònomes i entitats locals és molt dispar. Si bé algunes han posat en marxa plans i projectes als quals han aportat fons propis, com és el cas de València, en altres comunitats com Madrid, planeja el dubte sobre si aquests fons destinats a la lluita contra la violència de gènere efectivament s'han executat.

Millorar els mecanismes de finançament

El financer no és l'únic aspecte clau a revisar, però sí el més urgent i eficaç. Segons un document elaborat per la Plataforma 7N contra les violències masclistes, que aglutina a diverses desenes d'organitzacions feministes i al qual ha tingut accés aquest diari, un dels principals problemes que presenta el pacte és que no permet realitzar despeses estructurals ni projectes pluriennals (desenvolupats en diversos exercicis), un fet que té com a conseqüència "que les accions que es desenvolupen per les administracions no tenen un caràcter transformador", apunta el document.

Les normes també estableixen que si els fons no són utilitzats l'any natural, allò no gastat ha de retornar-se. Malgrat que en els últims anys hi ha hagut excepcions a aquesta regla, el document de les organitzacions feministes ressalta que "malgrat haver-lo sol·licitat en diferents ocasions, no hem pogut conèixer la quantia realment executada en aquests anys d'implementació del pacte d'Estat i la quantia que ha anat a finançar deute de l'Estat per inexecució". Fonts del ministeri d'Igualtat es refereixen a les declaracions de les responsables d'Igualtat en el Congrés i el Senat en les quals s'enumeren alguns dels assoliments quan es pregunta per aquests documents que fiscalitzen els fons del pacte d'Estat, però no a un document en què s'analitzin assoliments i reptes.

Algunes responsables de les àrees d'Igualtat autonòmiques han expressat a Públic la seva decepció i la seva preocupació per la forma en la qual es distribueixen els fons, els terminis i, sobretot, la dificultat a l'hora de la seva execució. Entre les principals traves figura que els fons del pacte d'Estat (100 milions anuals per a les comunitats autònomes, 80 van a l'administració central i uns 20 als prop de 8.000 corporacions locals de l'Estat espanyol) arriben tard. Enguany (2021) el repartiment dels fons per a les autonomies es va aprovar en el passat vuit de juny en el Consell de Ministres, el sisè mes d'any, i planificar en aquestes condicions és difícil per a molts ens locals.

"Els pressupostos contra la violència de gènere són molt escassos en totes les administracions. Els fons del pacte d'estat també són pocs, però la pitjor cosa són les condicions de despesa. Per exemple, no es pot destinar res d'aquests fons al capítol 1 que és el de personal. Tampoc es permet fer projectes pluriennals i un munt de limitacions més que han convertit un instrument en principi interessant, en una cosa poc útil en la lluita contra la violència perquè en realitat no es pot usar en polítiques a mitjà termini, en polítiques públiques transformadores", explica a Públic Nuria Varela, responsable d'Igualtat del Principat d'Astúries.

Aquesta experta ressalta que "aquesta és una constant en l'administració, la falta de condicions estructurals que aconsegueixin anar eliminant la violència. Tot el contrari, des de la llei de contractes del PP, encara en vigor, fins a les condicions de contractació de Funció Pública, passant per l'Aneca i els plans d'estudis de les universitats, estan dissenyats com si la violència de gènere no existís". Varela abunda en què "sembla que els diferents departaments de l'administració pública no se senten realment interpel·lats davant aquesta lluita. En la lluita contra la violència, el personal especialitzat és determinant i actualment és el major forat negre. Els organismes d'igualtat, alguns, han duplicat el seu pressupost gràcies al pacte d'Estat però sense tenir més gent per a gestionar. Com es fa això? No es pot fer. De fet, tota l'administració, tant europea com espanyola, està contractant personal per gestionar els fons europeus. Sembla que les polítiques d'igualtat continuem sent les germanes pobres de la democràcia", afegeix Varela.

Algunes de les fonts consultades, que prefereixen guardar anonimat, expliquen a aquest diari que si la lluita contra la violència de gènere és una política d'Estat, els fons haurien de ser notablement superiors. Cap dels fons destinats a la igualtat en les comunitats autònomes, ajuntaments o fins i tot administració de l'Estat, aconsegueix l'1% del pressupost total d'aquestes entitats. Es queden en el zero coma alguna cosa... Ni tan sols el pressupost del ministeri d'Igualtat arriba a l'1% del pressupost total dels Pressupostos Generals de l'Estat. Abunden en què el pacte d'Estat està mal dissenyat per a la seva execució i que es puguin passar romanents d'un any a un altre salva la gestió, però no acaba amb la violència de gènere, perquè els fons moltes vegades acaben sent pegats i no projectes a llarg termini.

Educació i formació en gènere, assignatures pendents

"És imprescindible posar el focus en l'educació i en la formació de professionals a tots els nivells, des dels operadors jurídics fins als metges o els cossos de seguretat de l'Estat, afirma Nina Infant, vicepresidenta del Fòrum de Política Feminista, una de les organitzacions que formen la plataforma 7N.

Que el pacte d'Estat és una eina clau i necessària no ho discuteix cap experta. El que sí que han deixat clar és que necessita una sèrie de canvis i mesures per garantir que funciona correctament i que va més enllà dels cinc anys perquè va ser dissenyat i que conclouen el pròxim 2022.

Marisa Soleto, presidenta de Fundación Mujeres, es defineix com una fan del pacte d'Estat. Considera que és un marc de treball que ha de romandre i que ha servit d'instrument capaç de garantir la complexa gestió entre diferents organismes públics entre si i incorporar les postures d'experts i societat civil. Una altra cosa, afirma, és com s'ha executat. Entén que no es poden donar per complits alguns compromisos pel simple fet d'haver introduït un text en la llei, per exemple. "Un dels exemples més clars és el d'Irune Costumero. Un dilluns s'aprova la llei de violència en la infància que prohibeix l'ús del Sindrome d'Alienació Parental (SAP), i al dilluns següent la fiscal en el judici defensa la seva existència. Però que no es compleixin les lleis no tenen culpa el pacte d'Estat", afirma Soleto.

No podem pensar que el pacte d'Estat són els 200 milions anuals o els 1.000 milions d'euros en cinc anys. Canvis com la introducció de la prohibició de visites a pares maltractadors o del SAP en la llei d'infància no haguessin estat possibles si no haguéssim tingut el marc del pacte d'Estat. Ara, que es compleixi la llei passa perquè els polítics facin la seva feina", explica. Una altra cosa a tenir en compte, afirma Soleto, és que els 1.000 milions que s'han d'aplicar efectivament es destinin a la lluita contra la violència de gènere "i que les inexecucions de fons no vagin a pagar el deute de l'Estat. És necessari que es redistribueixin els fons inexecutats i que no sigui un forat en la bossa per la qual es perden els diners".