“Existeixen noves eines més adients per defensar i promoure les nostres idees”, afirma en un comunicat Plataforma per Catalunya (PxC). El partit “ja ha prestat el seu servei”, sosté la formació d’extrema dreta presidida per August Armengol. El comunicat explica que “la majoria” dels dirigents del Consell Executiu de PxC, així com “càrrecs intermedis i molts afiliats”, han decidit abandonar el partit per integrar-se a Vox, el nou referent de la ultradreta espanyola. El veuen com “l’eina més adient” per promoure el seu ideari xenòfob i identitari i, amb aquest pas, pretenen ajudar la formació que lidera Santiago Abascal “al seu creixement a Catalunya”. Aquest dissabte, 16 de febrer, PxC celebrarà a Mataró el seu darrer congrés on s’aprovarà la transformació de la formació en una fundació per “preservar el seu patrimoni, història, idees i llegat polític”, així com per qüestions legals i judicis pendents.

En un primer moment, PxC s’inclinava per fer coalició amb Vox a nivell municipal en aquells municipis on conserva implantació, però com explica el periodista Xavier Rius Sant a Nació Digital, Vox ho va rebutjar. En canvi, va obrir la porta a les adhesions individuals dels membres de PxC que se'n donessin de baixa, com ja han fet alguns aquests darrers mesos, o col·lectivament si dissolien el partit i s'hi passaven en bloc, com finalment ha succeït.

Un dels exdirigents de PxC que ja formen part de Vox és Joan Garriga, que ara és coordinador de Vox a Barcelona ciutat. Garriga va ser el número 2 de la llista de l’aleshores diputada del PP Montserrat Nebrera quan el 2008 va competir contra Alícia Sánchez-Camacho per dirigir el partit. Daniel Clemente, antic dirigent de PxC a l’Hospitalet de Llobregat, és actualment l’home de Vox a la segona ciutat més poblada de Catalunya. Qui també festeja Vox és l’encara vicepresident de PxC, Pablo Barranco Schnitzler, que se l’ha vist a la carpes que el partit ultradretà munta els caps de setmana per Barcelona, amb Ignacio Garriga, dirigent nacional de Vox.

Barranco Schnitzler va ser responsable de les relacions internacionals de PxC, viatjant diverses vegades a Colònia a actes dels partits ultres Pro Alemanya/Pro Colònia, fins a la seva marxa, enfrontat amb Josep Anglada, el 2010. Radicat a Sant Just Desvern, aleshores va encapçalar Via Democràtica, una escissió islamòfoba del PxC. Durant les eleccions europees de 2014, Barranco Schnitzler es va presentar en el lloc 47 de la llista de Vox, i posteriorment, ja sense Anglada al partit, va tornar a PxC erigit en vicepresident. Era l'encarregat de legitimar la formació d’Armengol entre els partits ultradretans Alternativa per Alemanya (AfD) i el Partit Liberal d’Àustria (FPÖ) -que governa el país en coalició amb els conservadors.

Per ara, és Jorge Buxadé, actual vocal del comitè executiu de Vox, qui controla el partit d'Abascal a Catalunya. Com explica la Directa, a les eleccions catalanes del 1995 Buxadé va ser el número 7 per Tarragona de la llista de Falange Española de las JONS; i a les eleccions generals del 1996, va ser el número 8 per Barcelona de Falange Española Auténtica. També va ser secretari de la Fundació Joan Boscà, constituïda per Societat Civil Catalana (SCC) i membre d’Empresaris de Catalunya, una associació impulsada per la mateixa entitat com a patronal unionista. Com a advocat de l’Estat, Buxadé va ser qui va recórrer la primera consulta sobre la independència de Catalunya, que va fer-se el setembre de 2009 a Arenys de Munt.

De Vic a tota Catalunya: la història de PxC

Plataforma per Catalunya va ser fundada a Vic l’any 2002 per Josep Anglada, un antic militant de Fuerza Nueva, el partit del búnquer franquista de l’històric líder ultradretà Blas Piñar. PxC es va donar a conèixer arreu del Principat aquell mateix any, quan Anglada va liderar les massives manifestacions contra la construcció d’una mesquita al centre de Premià de Mar. Durant la primera dècada d’existència, el partit va articular un discurs clarament oposat a la immigració, amb especial referència a la comunitat musulmana, obtenint representació i presència únicament a les comarques d’Osona, Baix Penedès i la Segarra.

Posteriorment, com explica el politòleg Aitor Hernández Carr a la seva tesi doctoral, el partit va incrementar el seu recolzament amb un canvi d’estratègia, sota la convicció que “només deixant enrere l’estètica, l’imaginari franquista i certes temàtiques de l’extrema dreta espanyola és possible obtenir representació institucional”. Especialment, i de forma molt similar a com ho han fet les formacions de nova extrema dreta europea, “PxC va mirar de situar-se com un moviment antiestablishment democràtic que lluitava contra el vell règim de partits”. PxC era un partit “anti-casta”, segons l'anomenava Anglada.

Així va ser com Anglada va aconseguir que la formació millorés de manera sostinguda els seus resultats electorals, dels quatre regidors que va obtenir a les eleccions municipals de 2003 als 17 dels comicis de 2007. Va ser a partir del 2009, quan el partit va fer el salt fora del seus feus tradicionals i interiors, i va iniciar una expansió per gran part del territori català, amb una especial atenció i penetració a la regió metropolitana de Barcelona.

De 67 regidors al declivi

Finalment, les 67 regidories aconseguides per PxC l’any 2011 van marcar el punt àlgid del partit ultradretà, ja que la formació va arribar a aconseguir representació institucional a bona part del territori català, i va entrar amb força a grans nuclis urbans com Salt, Mataró, l’Hospitalet de Llobregat, Sant Boi de Llobregat, Badia del Vallès o Santa Coloma de Gramenet. L'any anterior, el partit havia sumat 75.000 vots a les eleccions al Parlament i va quedar-se a uns pocs milers de sufragis d'aconseguir-hi representació.

Passades les eleccions municipals de 2011, tot apuntava que PxC havia aconseguit una implantació electoral i territorial que li possibilitaven l’entrada al Parlament català i el salt a la primera línia del sistema polític català. Tanmateix, però, la realitat va ser justament la contrària. L’etapa va estar marcada per una creixent crisi i debilitament del partit que va culminar amb la defenestració fulminant d’Anglada l’any 2014 i la substitució d’aquest per Robert Hernando.

L’eclosió del debat independentista, especialment a partir de la manifestació de l’11 de setembre del 2012, va tensionar PxC de tal manera, que va quedar palès, que, malgrat que el partit no era partidari de la independència, no tenia un posicionament clar al respecte al dret a decidir i que aquest no formava part del seu discurs polític. Com explica l’historiador Xavier Casals a l’Ara, el partit havia superat “de forma limitada la clivella catalanisme-espanyolisme amb el lema “Primer els de casa”, que va projectar un eix ideològic que va contraposar “autòctons” (ja fossin catalans o espanyols) a forans (immigrants). Però l’auge del separatisme va tornar al primer pla la dicotomia Catalunya-Espanya i van quedar arraconats del debat temes estel·lars del partit, com la immigració i la seguretat ciutadana”.

El plataformisme es va fragmentar: Anglada -que el 2015 va obtenir un escó a Vic amb la nova marca Plataforma Vigatana- va impulsar el partit Som Identitaris (SOM) i el sector pro independència de PxC, liderat per Ester Gallego i l’exneonazi Enric Ravello, va crear el partit Som Catalans, un nou partit xenòfob favorable a la independència. A les eleccions municipals de 2015, en plena crisi, la PxC d’Hernando va caure en picat, obtenint, només vuit regidors.

Hernando, regidor a Igualada i vinculat a un portal digital sobre el club de futbol Espanyol, va ser substituït per August Armengol, pediatre, regidor al Vendrell i antic cap de llista per Tarragona del GIL, l’entremat electoral de Jesús Gil y Gil. Des d’aleshores, la pèrdua d’influència de PxC va fer-se evident, malgrat l’intent de reflotament d’Armengol amb la constitució de la federació ultradretana Respeto. Era una federació espanyolista, impulsada a Coma-ruga, després del fracàs electoral de 2015 per PxC, España 2000 i el Partido por la Libertad amb el beneplàcit de l’organització islamòfoba alemanya Pegida. Així, el partit va segellar el seu pas a la marginalitat a rebuf de l’activisme espanyolista contra l’independentisme, essent una pota més del projecte-espactacle de Tabàrnia i eclipsat per Vox.

De l’esvàstica al vestit i corbata

Durant els seus 17 anys de vida, el partit, més enllà de certs èxits electorals, ha estat marcat per diverses polèmiques i sonades biografies d’una bona part de la seva militància. El propi Anglada, Hernando o Mateu Figuerola van passar pel jutjats en diferents ocasions. Altres com Alberto Sánchez, sent regidor de PxC, van ser impulsors de l’avui extint Casal Tramuntana, una associació que s’inspirava explícitament en la Casa Pound d’Itàlia, un moviment que s’autodefineix com el “feixisme del tercer mil·lenni”. Sánchez també és conegut per celebrar la victòria de la selecció espanyola a l'Eurocopa de 2012 enfilat a la font de la plaça d’Espanya de Barcelona, alçant el braç fent la salutació feixista, envoltat de símbols neonazis, mentre pocs metres més enllà uns joves protagonitzaven agressions racistes a llauners.

Diversos militants de PxC tenien antecedents penals per les seves activitats relacionades amb el terrorisme d’ultradreta, com Carles Francisoud, que va ser el cap de llista de PxC per Badalona a les eleccions de 2011. Com va explicar la Directa, Francisoud, que va ser detingut el 1987 amb documentació que apuntava a una possible activitat parapolicial del grupuscle Milícia Catalana, va admetre haver participat en disset atemptats des de l’any 1985. Al 1997, el Suprem va fer ferma la seva condemna a vuit anys i mig de presó per associació il·lícita, atemptat frustrat i robatori amb intimidació.

Les disputes soterrades en l’activisme antigroc i l'antisemitisme

Caldrà avaluar també quin és l’impacte que pot tenir per Vox el procés de fragmentació del submón d’activisme espanyolista al voltant de la simbologia independentista o solidària amb els presos polítics. Tal com va explicar Jesús Rodríguez a la Directa, la pugna entre PxC, Democracia Nacional, Vox i els reductes falangistes pel control i lideratge dels anomenats escamots antigroc, va acabar en competència o directament confrontació, amb estratègies divergents, tant en l’àmbit de l’acció al carrer com en el camp comunicatiu. La rivalitat, fonamentalment, era entre els grups radicats a la comarca del Bages, de l’entorn de Vox, amb els del Maresme, de l’entorn de PxC, i els del camp de Tarragona.

Queda oberta a l’especulació la pregunta de què faran els elements més antisemites i anti-Israel de PxC donada la naturalesa prosionista de Vox. Alguns simpatitzats i militants de base de marcat accent antisemita i d’acció militant de carrer, ja han manifestat a les xarxes socials la seva oposició a formar part de Vox. Altres dirigents, com Jordi de la Fuente, antic dirigent del partit neonazi MSR i representant espanyol a l’Aliança Europea de Moviments Nacionals, una aliança formada per partits ultradreta i neofeixistes, negacionistes i antisemites com el Jobbik hongarès, la Fiamma Tricolore italiana, el Partit Nacional Eslovè o el Partit Nacional Britànic, fa setmanes que ronda per les carpes de Vox.