L'Estat espanyol ha triat el camí de l'oblit per abordar la qüestió sahrauí. No és d'estranyar. El que ha succeït al Sàhara Occidental en aquests darrers 45 anys ha estat un problema que ha generat -i genera- una incomoditat palesa en les esferes de poder de país. Les delicades relacions amb el Marroc han estat sempre un fre a qualsevol solució al conflicte i un factor clau en tímid paper que ha jugat Espanya, sempre inclinada a escombrar aquest tema sota la catifa.

Per això, la decisió del Tribunal Suprem de considerar que els nascuts al Sàhara Occidental abans de 1975 -any en què Espanya va abandonar a corre-cuita el territori de Magrib- no tenen dret a la nacionalitat espanyola és més que l'enèsim cop contra la capacitat de resistència sahrauí. És la constatació que Espanya s'ha desentès d'una qüestió de la qual és directament responsable.

Així ho entén Abdul·lah Arabi, delegat del Front Polisario a Espanya, moviment d'alliberament del poble sahrauí, que ha assegurat a Públic que es tracta d'un dictamen "sorprenent" de l'Alt Tribunal. "És un dret que correspon a qualsevol sahrauí", ha afirmat. Tot i que considera que "el més preocupant" d'aquesta decisió és que "s'intenta eludir una responsabilitat històrica de l'Estat espanyol".

Perquè Espanya, malgrat els seus intents de cedir l'administració del territori al Marroc i Mauritània el 1975, segueix sent a ulls de l'ONU la potència administradora del Sàhara Occidental. Però, d'acord amb el que s'ha vist en la sentència del Suprem, no hi massa interès en immiscir-se per buscar una sortida al conflicte en forma de referèndum.

Per a Arabi no es pot "negar el dret a la nacionalitat a un poble que ha format part d'Espanya, que ha tingut representants a les Corts i que ha tingut passaports nacionals espanyols". Fins ara, les sentències dels tribunals reconeixien el dret d'aquestes persones a accedir a la nacionalitat espanyola.

Això sí, no sense grans dificultats. El fet que Espanya no reconegui la República Àrab Sahrauí Democràtica (RASD) suposa una trava important per a tots aquells que vulguin recuperar la seva nacionalitat espanyola a l'hora de presentar els documents pertinents que els permetin accedir a aquest dret.

El rebuig a la sentència del Suprem també ha arribat des de la societat civil espanyola. La Coordinadora Estatal d'Associacions Solidàries amb el Sàhara (CEAS), per boca del seu president Pepe Taboada, l'ha qualificat com "un nou atropellament" contra el poble sahrauí. "És una nova conspiració contra els sahrauís. La primera va ser el 1975, amb la signatura dels Acords de Madrid, amb els quals es volia esborrar a el poble sahrauí de la seva terra", adverteix a Públic sobre el tractat que va signar Espanya en què repartia l'administració del territori al costat de Marroc i Mauritània.

"Els sahrauís tenien tots els drets i obligacions, com qualsevol província espanyola", recorda Taboada, que assenyala els magistrats de l'Alt Tribunal. "De la nit al dia, volen tallar tots aquests llaços, aquesta Memòria Històrica", apunta el dirigent de CEAS.

El rastre de la província 53

En la sentència, el Suprem basa la seva decisió en què el Sàhara Occidental mai va adquirir el rang de província. Per a això, es recolza en les lleis del règim franquista que es van aprovar per possibilitar la sortida espanyola del continent africà i en què s'afirma que el territori sahrauí posseïa "un règim peculiar amb analogies al provincial".

No obstant això, hi ha veus que han adduït que el Sàhara sí que va formar part de les províncies espanyoles. És el cas del periodista i escriptor sahrauí Ali Salem Iselmu, que afirma que la decisió de tribunal "no és coherent" amb la història que uneix els dos territoris. "Hi havia una població censada amb documentació espanyola", argumenta Salem, que també assenyala que l'Estat espanyol disposava de dues seus de Registre Civil en territori sahrauí.

De la mateixa opinió és Raabub Mohamed Lamin, per a qui aquest últim parer de la Justícia espanyola és un intent de "sacsejar-se la responsabilitat" per tot el que ha passat des de l'abandonament del Sàhara. "La història d'Espanya i tots els espanyols és testimoni que tots els sahrauís teníem DNI espanyol", ressalta.

Precisament els documents de l'època suposen un altre dels grans arguments a l'hora de defensar l'estatus de província del Sàhara Occidental. Molts sahrauís, entre ells Salem Iselmu, conserven documents d'identitat, passaports o llibres de família que testifiquen la seva nacionalitat espanyola. "Els fets i la realitat superen la pròpia sentència", assevera l'escriptor.

La veritat és que fins i tot en la tumultuosa sortida espanyola dels territoris sahrauís es va reconèixer el dret dels seus habitants a accedir a la nacionalitat. Segons el Reial Decret 2258/1976 del 10 d'agost, s'establia que "optar per la nacionalitat" els naturals del Sàhara que residien al territori nacional, així com els que estiguessin fora d'ell mateix.

El problema és que aleshores la retirada espanyola ja s'havia fet efectiva, el Marroc ja havia ocupat la regió i molts sahrauís es trobaven o lluitant o fugint de les tropes marroquines. "Des d'un principi es va obrar i es va actuar malament", denuncia Salem Iselmu, que considera que hi ha "interessos polítics" perquè se segueixi actuant de la mateixa manera 45 anys després.

La situació es torna especialment dolorosa quan es compara amb el tracte donat amb Espanya amb altres pobles. És el cas dels sefardites, els descendents dels jueus espanyols expulsat de la península pels Reis Catòlics. El 2015 i després de cinc segles, l'Executiu de Mariano Rajoy els tornava la nacionalitat espanyola, mentre que els sahrauís són sistemàticament ignorats i es topen amb traves per accedir a aquest mateix dret.

Davant d'aquest greuge comparatiu sorgeix una pregunta: per què és diferent per als sahrauís? "Hi ha una complicitat entre Espanya i el Marroc per mantenir aquesta ocupació, perquè aquí hi ha molta gent que s'està beneficiant d'aquesta qüestió", sentencia Mohamed Lamin.