Este artículo se publicó hace 4 años.
RECLAMACIÓ D'IGUALTATSíndrome d'invisibilitat: la injustícia que pateixen més de set milions de dones mares a Espanya
Una campanya de l'associació 'Yo No Renuncio' mostra l'existència d'una "síndrome d'invisibilitat" soterrada, que afecta més de set milions de dones mares a l'Estat espanyol. L'organització impulsora d'aquesta iniciativa pretén reunir-se amb en Pedro Sánchez per demanar-li un Pla Nacional de Conciliació que posi fi a la situació de vulnerabilitat que travessen les famílies.
Patricia H. Montenegro
Madrid-
Hi ha un moment a la vida en el qual moltes dones es veuen obligades a triar entre la seva carrera professional i la seva vida personal. Per a elles, l'associació per la conciliació Yo No Renuncio va llançar el passat 13 de febrer una campanya que incloïa una macroenquesta en què les dones tenien per primera vegada la possibilitat de mesurar el seu "grau d'invisibilitat" real atenent a circumstàncies particulars com la seva edat o el nombre de fills. Moltes d'elles aleshores van decidir fer un pas més enllà i van compartir el cartell Soy invisible a les xarxes socials en un gest massiu que posa en valor que el fet de ser dones invisible no les fa en cap cas mudes.
La Maria és una de les dones que ha participat en l'enquesta i una de les set milions de dones que han vist com la seva maternitat es tornava incompatible amb la seva carrera com a arquitecta. "Al principi va ser senzill i tot el que parlaven de la conciliació semblava llunyà. Gairebé una exageració. Però a poc a poc es va anar complicant". Va començar poc a poc a ser presa d'una situació d'angoixa que no la deixava dormir: "No podia fer front als horaris, cada vegada més exigents, i em sentia culpable tot el temps. Quan era a casa pensava en el treball i quan era a la feina no deixava de pensar en el nen en les coses que necessitava i en el que jo no podia donar-li". La Maria va arribar a patir un quadre d'ansietat que la va deixar paralitzada enmig d'una reunió amb un client: "No entenia què m'estava passant. Em vaig tancar a plorar al bany, no podia respirar. Hi havia treballat en aquest projecte durant mesos, no m'ho podia creure. Per sort, vaig conèixer una psicòloga que em va explicar que el que em passava era un quadre d'ansietat per estrès".
La terapeuta la va convèncer que mantenir per més temps aquesta situació només podria acabar afectant la seva salut i ser perjudicial a la llarga també pel seu fill: "Em va donar una espècie d'ultimàtum: o baixava el ritme i la càrrega de treball o tindria un problema seriós de salut". Des de llavors, va començar a encadenar baixes durant sis mesos, però cada vegada que tractava d'incorporar-se era incapaç d'agafar el ritme: "Els meus caps van començar essent molt comprensius amb la situació però, a poc a poc, van anar perdent la paciència. És normal, és una feina que exigeix persones a temps complet". Així que la Maria va decidir aparcar de forma definitiva la seva feina: "Almenys durant alguns anys fins que el nen comenci el col·legi o jo trobi la forma de compatibilitzar-ho".
La invisibilitat, una realitat complexa i compartida
La situació de la Maria no és una excepció en la situació de la maternitat actual a l'Estat espanyol. Més de cent mil mares com ella s'han sumat ja a la iniciativa del Club de Malasmadres, un quedada virtual, per reivindicar la necessitat d'un canvi social real en matèria de conciliació que les permeti sortir de la seva invisibilitat i no haver de triar entre la seva feina i la seva família: "Portarem els resultats de l'enquesta al president Sánchez i li demanarem que assumeixi mesures de veritat i es comprometi amb un Pla Nacional de Conciliació", expliquen des de l'associació.
L'esmentat projecte inclouria també mesures concretes amb capacitat d'afavorir la igualtat, la conciliació i la corresponsabilitat entre homes i dones. I és que, segons explica la seva presidenta, Laura Baena, si no es talla aquest problema a temps les conseqüències podrien ser nefastes a llarg termini: "Si no prenem mesures per acabar amb aquesta síndrome d'invisibilitat ara, la taxa de natalitat seguirà caient". Aquesta dada, segons diversos sociòlegs consultats per Público, implica que la despoblació és ja un problema no només demogràfic, sinó social, i apunten que en tot just un parell de dècades aquesta taxa de natalitat negativa podria traduir-se en efectes punyents sobre l'economia i el sistema de benestar. Per això, Baena afirma que la prioritat de l'Estat espanyol s'ha de centrar en dotar-se de polítiques de suport a les mares i en afavorir el relleu generacional i l'estabilitat de la població: "L'Estat ha de garantir polítiques sostenibles tant per a les dones primerenques com per a les que no poden afrontar tenir un segon fill o filla ", explica la Laura.
Aquesta dada no és intranscendent. En el 2019 la taxa de natalitat ha estat la més baixa des del 1941. Només han nascut 170.074 nens i nenes segons dades de l’INE, situant Espanya com un dels estats de la Unió Europea amb índex de fecunditat que no supera els 2,1 fills per dona. Les dades de l'enquesta de Yo No Renuncio pretén ara comprovar si les dones realment no volen tenir un segon fill o si són les pròpies circumstàncies les que impedeixen que es produeixi un relleu generacional.
Mentre aquestes mesures es duen a terme, l'associació ha posat en marxa, al llarg dels últims quatre anys, altres iniciatives de visibilització, entre les quals destaquen la segona edició de la cursa d'obstacles Yo No Renuncio i el primer servei d'assessorament legal gratuït en matèria de conciliació, el Telèfon Groc, que només en un any porta ateses més de 2.476 consultes.
A través d'aquest servei les dones poden solucionar dubtes de caràcter laboral. Entre les més freqüents, segons destaca l'organització, són les diferents adaptacions de la jornada de treball, els permisos per lactància o l'excedència per cura de fills i filles.
Al final, tant el Telèfon Groc com la resta d'iniciatives que organitza el Club de Malasmadres estan pensades perquè les dones mares que troben alguna dificultat a l'hora de conciliar la seva vida professional o personal i que actualment suposen el 80% del total, trobin un espai de suport i visibilització que afavoreixi la conscienciació social sobre la seva problemàtica.
Comentaris dels nostres subscriptors
Vols comentar-ho?Per veure els comentaris dels nostres subscriptors, inicia sessió o registra't..