Aquesta setmana les Corts Valencianes han aprovat el pla de treball per a la comissió d’investigació sobre els contractes de la Generalitat amb la trama investigada en l’Operació Taula, que va suposar un gran terrabastall per al PP valencià. Taula va ser, entre altres moltes coses, el cas que va acorralar Rita Barberá alhora que l’operació va servir per enretirar les cortines d’uns despatxos i unes institucions que havien esdevingut comandaments d’una tirania que incloïa trampes electorals i ionquis dels diners. Conversem amb Sergi Castillo, periodista que ha resseguit les empremtes de la corrupció al País Valencià a Tierra de saqueo. La trama valenciana de Gürtel (2013) i Yonkis del dinero.Las diez grandes historias de la corrupción valenciana.

Francisco Camps, Ricardo Costa, Alfonso Rus, Esteban González Pons o Álvaro Pérez “El Bigotes” són alguns dels citats a declarar a les Corts per l’Operació Taula, presumiblement al gener. Què se n’espera, d’aquesta comissió?

Taula són moltes coses i apunten a molts llocs: Imelsa, la Diputació, l’Ajuntament de València, Laterne, Ciegsa… Judicialment en tenim molta informació i el camp que quedaria per investigar semblaria una mica limitat. Però sí que s’ha trobat, en aquesta comissió, una parcel·la per explorar que és la referent a la Fundació Jaume II el Just, que als jutjats havia romàs als llimbs. Se n’ha parlat i s’hi han apuntat algunes qüestions, però ara la informació reclamada pels grups parlamentaris i les compareixences previstes estaran centrades en aquesta fundació que ha tingut un pressupost milionari i on sabem que hi hagut abusos i una gestió nefasta. Tot això pot aportar-hi importants novetats.

Quin paper juga aquesta fundació?

La Fundació Jaume II el Just fa un paper d’unió clau entre diferents peces de l’entramat sense que s’hi haja aprofundit encara. Enllaça els orígens de Marcos Benavent (exgerent d’Imelsa) i Vicente Burgos (exgerent d’aquesta fundació) amb la resta de la investigació. Arran de les converses el 2006 entre María José Alcón -la dona de Burgos en aquelles dates- i Marcos Benavent, es va arribar a tot l’assumpte de les comissions il·legals i el blanqueig de capitals a l’Ajuntament de València, la part del cas en què va estar implicada Rita Barberá.

Actualment aquest organisme ja està extingit però l’etapa de Burgos exemplifica el paper que van tenir aquestes fundacions en el passat.

Aquesta fundació era el marc des d’on l’expresident Francisco Camps pretenia exaltar el “valencianisme” que pregonava. Darrere de l’impuls del monestir de la Valldigna i del “centre espiritual dels valencians” es van acabar cometent tot tipus d’excessos en forma de celebració d’esdeveniments. Entre altres barbaritats, Burgos va crear una orquestra simfònica de vora una cinquantena de músics que va fer diverses gires. Al remat, parlar de Burgos és anar a l’epicentre del campsisme. Cal recordar que Burgos era membre del Clan del Agujero, el grup en què Camps va començar els seus camins en política al costat d’Esteban González Pons i Gerardo Camps. Tots ells, Burgos inclòs, van acabar trobant amb el temps una cadira acomodatícia en els successius governs de l’expresident. La Fundació Jaume II el Just també era, doncs, un instrument per a la batalla que Camps tenia amb el zaplanisme, un corrent que promovia uns valors de valencianisme més vinculats a la seua figura de “cartaginès” i més de cantonalisme alacantí. Per això, entre els citats a comparèixer a aquesta comissió a les Corts, hi ha la gent propera de Camps, com els exconsellers de Cultura Esteban González Pons, Alejandro Font de Mora i Trinidad Miró.

Zaplana va posar la primera rajola de la corrupció al País Valencià?

Zaplana va prendre una sèrie de decisions encaminades a garantir l’opacitat total: no havíem de saber el que estava passant. Va crear una estructura paral·lela a l’administració valenciana a través de fundacions i empreses públiques i mixtes, que són les que hui donen nom als grans casos de corrupció: Imelsa, Emarsa, les fundacions de turisme… Una de les decisions clau va ser la modificació de la llei autonòmica de caixes d’estalvi l’any 1997, que va acabar de convertir les nostres caixes d’estalvi en una font il·limitada de diners per dur endavant els seus projectes i capricis que ens venien com a garantia de “posar València en el mapa”. A banda, el que permetien les caixes d’estalvi era que els empresaris del règim, la gent fidel que finançava les seues campanyes electorals, obtingueren crèdit per a projectes que creaven riquesa i llocs de treball. Gràcies a la injecció de diners públics, empreses xicotetes van veure multiplicar la seua dimensió i es teixia una xarxa de favors que demanava traducció en les cites electorals. Es va crear una gran estructura de “vot captiu”, com se li va sentir dir a Carlos Fabra en una gravació. El resultat de tot això ja se sap: ja sabem el que ha passat amb la CAM i fa pocs dies hem conegut la petició de penes del cas Grand Coral.

Taula va arribar després de dues dècades de saqueig. És aquest el cas de corrupció que afona definitivament el model del PP al País Valencià?

Ha sigut el terratrèmol final d’una mascletà, però probablement encara quede algun petard per sentir. La detenció de Zaplana és un exemple d’eixos masclets que sabíem que hi eren però encara no havien esclatat. I finalment han esclatat. Taula ha estat la darrera investigació i ha sorprès pel seu volum, però no podem parlar de la corrupció del PP valencià de forma aïllada. Tot està entrellaçat i en totes les branques apareixen les mateixes converses, els mateixos protagonistes i els mateixos modus operandi. Amb tot, l’espina dorsal ha estat Gürtel. Ha afectat de ple el mateix president Francisco Camps i el seu nucli de confiança i hem vist com eixes primeres posicions fèrries de “esto es un caso contra el PP” i les maniobres per intentar tapar-ho tot els ha esclatat a les mans. Tot forma part d’una gran xarxa i ho estem veient amb les converses entre Villarejo i Cospedal.

L’horitzó judicial a què s’enfrontava Rita Barberá no era gaire afalagador, veritat?

S’enfrontava a un procediment molt dur perquè ella pensava que mai no es trobaria en eixa tessitura de donar la cara davant de la justícia. Li va passar a Rita Barberá i també li està passant a Zaplana, en presó actualment. Estem davant de persones que han viscut tot tipus d’excessos i no només de menjar o beure, sinó també en la forma en què la gent els retia pleitesia de poble en poble. Recorde que va arribar un punt en què pràcticament se’ns acusava als periodistes d’haver matat Rita Barberá. Va haver d’aparèixer l’autòpsia per a demostrar la malaltia que arrossegava des de feia un temps. Durant un temps, de fet, ha sigut molt difícil parlar de segons quines coses que no els agradaven.

Les investigacions de Taula també ens deixen una gravació que passarà a la posteritat on l’expresident de la Diputació de València, Alfonso Rus, compta els diners. Quina relació hi ha hagut entre aquest entramat i la màfia siciliana?

La principal és l’omertà, la llei del silenci. Ningú delatava l’altre mentre tots tenien la seua xicoteta parcel·la de poder. Va haver un moment en què les coses ja no eixiren com estaven previstes i algú del clan, probablement perquè no s’havia sentit satisfet en les seues aspiracions econòmiques, va decidir tirar de la manta. A partir d’ací, s’han desencadenat una sèrie de traïcions entre ells mateixos. No només ho ha fet Marcos Benavent; també tenim Esteban Cuesta en el cas d’Emarsa o Ángel Fenoll en el cas Brugal. Els delators han estat clau en les investigacions. El cas de Ricardo Costa, a darrera hora i a la desesperada, és un altre exemple. No obstant, em decep que aquesta gent puga acollir-se a beneficis per delatar els seus companys quan ja no tenen alternativa.

La sensació d’impunitat també hi és.

M’agradaria que hi haguera penes més dures. I que no tardaren tant en jutjar-se els casos. I que la policia tinguera els mitjans adequats perquè tot anara més ràpid. Els processos es dilaten massa. Els mateixos culpables, una vegada sentenciats, s’aprofiten de la lentitud de la justícia i obtenen beneficis a l’hora d’aplicar-se les penes. El mateix Carlos Fabra va veure reduïda la pena a la meitat per dilació en el procés, quan ell havia estat el responsable d’alentir-lo a força de recursos, que en va presentar més de 70. Em fastigueja molt. Però també és cert que l’escepticisme que hi havia abans ja no és tan gran perquè gent com Fabra, Blasco o Zaplana han caigut i compleixen penes actualment.

Com a societat, s’ha estat a l’alçada?

Hem de fer autocrítica. Hi ha hagut anys en què la societat valenciana s’ha deixat portar per aquest miratge. Molts sectors no han estat a l’alçada, i també la premsa. Hi ha hagut una minoria de periodistes lluitant en una època molt difícil. També alguns polítics s’ho han jugat tot i han caigut víctimes d’haver apostat per eixa lluita; ara ja no estan en actiu. O periodistes apartats pels seus mitjans perquè eren incòmodes i ara podrien ressentir la imatge cap enfora del mitjà. Ara és molt fàcil parlar de corrupció però fa deu anys era impensable.

Estan funcionant les eines contra la corrupció actualment?

Hi ha hagut moltes mesures en la bona direcció, començant per la creació de la Conselleria de Transparència i la mateixa Agència Antifrau. Respecte a aquesta darrera, estem pendents de veure si està sent útil o no. El temps ho dirà. Des de Transparència, s’està vetlant perquè tots els alts càrrecs tinguen claredat en la seua gestió i podem consultar el seu sou, els regals que reben… S’han fet avenços molt importants també impensables fa deu anys. Però s’ha de vigilar molt perquè la temptació sempre hi és. Si desviem la mirada i ens deixem obnubilar per certs projectes, poden tornar les trames.

Quina ha estat la factura del malbaratament a casa nostra?

Vaig fer un càlcul propi consultant alguns experts. Pel 2013, un moment encara molt prematur, m’eixia la xifra de 12.500 milions. És una xifra que hui està completament sobrepassada, molt per damunt. La vaig actualitzar cap a 2016 i eren uns 15.000 milions. És una aproximació però probablement els experts l’haurien de completar. És molt complicat obtenir una xifra de la corrupció. Ni Transparència Internacional, l’organisme referent, té clar com calcular-ho.

De quins casos pendents de resolució judicial hem d’estar ben amatents?

Tinc molt d’interès que s’alce el cas de sumari del cas Erial, el que afecta Zaplana, i que finalitze la instrucció de Taula. Tenim molta informació per conèixer. Hi ha moltes converses enregistrades amb Zaplana parlant amb moltíssima gent i hi aportaran llum al voltant del paper que estava jugant els últims anys com a mediador i assessor d’alguns polítics de molt de pes del PP valencià i espanyol.