Les víctimes de les guerres solen obtenir monuments individuals o col·lectius alçats pels guanyadors dels conflictes bèl·lics que ignoren o, a voltes, agreugen les víctimes dels perdedors. Així surten els herois, envoltats d’una aurèola triomfant; al seu darrere queda l’ombra dels vençuts. És una dinàmica que segueixen totes les guerres i a Espanya hi ha exemples a tort i a dret; al segle XX i al XIX per no anar més enrere.

El segle XIX, precisament, és ple de rebel·lions, revoltes i guerres de diferents mides i transcendència, des de la 'De les taronges 'que va durar dues setmanes entre Espanya i Portugal a 1801 fins a la civil o dels 'Set Anys' que va enfrontar a espanyols contra espanyols de 1833 a 1840, coneguda també com la 'Primera Guerra Carlina'. Fou precisament en aquesta darrera on es van cometre tals atrocitats i matances que es coneix com la darrera "guerra primitiva". En el segle XIX ja hi ha normes humanitàries i regles universals que porten els conflictes armats per la senda de la civilització (intercanvi de presoners, respecte als detinguts, assistència als ferits, etc.). Espanya forma part del món desenvolupat i té aliances amb Gran Bretanya, que mana en aquell moment al món, o França, països que ja imposen les seves pautes de comportament ètic o moral en les guerres. Un altre assumpte és que una guerra, basada en l’ús de la violència, pugui regir-se per paràmetres morals.

En aquest context de conflicte armat entre liberals de diverses modalitats contra absolutistes o carlins, la guerra és desenvolupada amb violència indiscriminada per una banda i l’altra. El tortosí Ramon Cabrera en el bàndol carlí es destacava com un cabdill valent, capacitat per organitzar guerrilles de voluntaris i prendre pobles i ciutats. La premsa liberal, al mateix temps, creava una llegenda negra entorn del personatge que s’havia incorporat a la guerra a darreries de 1833. La seva mare, Maria Griñó Diñé, va ser empresonada al castell de la Suda de Tortosa com a ostatge a juliol de 1834 per reduir al fill que feia vuit mesos que estava en guerra pel Maestrat, Ports de Morella i Baix Aragó.

Ana Maria Rosa Francisca Griñó Diñé va nàixer a Tortosa el 29 de novembre de 1782, filla d’un ferrer de la ciutat. Va casar-se l’any 1801 amb Josep Cabrera Ciscar, propietari d’un vaixell de transport per la ribera de l’Ebre, amb qui va tenir dos nens i dues nenes. Ramon va nàixer a desembre de 1806. A la guerra del francès i l’ocupació de Tortosa, la família va fugir a Vinaròs. Allí va morir el pare i Maria amb tres fills, Ramon i les nenes, l’hereu també havia mort, va tornar a Tortosa en acabar la guerra l’any 1814. El 25 de setembre de 1816 la vídua es casava amb Felip Calderó, patró de cabotatge com el difunt Josep Cabrera. Encara que disposava de certs béns, una vídua amb tres fills a trenta-tres anys no tenia la vida solucionada. Amb Felip Calderó va tenir tres nenes i un nen, Felip, nascut el 5 de novembre de 1827, quan Ramon ja tenia vint anys.

En el seu exili anys més tard, Ramon va dir que no s’avenia amb el seu padrastre. Un patró de comportament molt freqüent, l’hostilitat entre fills de matrimonis previs amb padrastres o madrastres. El jove havia entrat al Seminari, però va penjar la sotana abans d’ordenar-se capellà i estava per Tortosa sense ofici ni benefici quan va esclatar la guerra i a ell el van desterrar a Barcelona per evitar aldarulls polítics.

Execució amb tota la crueltat

El dia abans del desterrament va fugir cap a Morella, declarada carlina. Quan van empresonar a Maria Griñó, a juliol de 1834, el seu fill més petit, Felip, tenia sis anys i les nenes eren una mica més grans. La mare a la presó perquè el fill del primer matrimoni s’havia destacat com audaç guerriller. El brigadier Agustín Nogueras va demanar al capità general de Catalunya Francisco Espoz Mina l’execució de Maria Griñó a febrer de 1836 i la va obtenir. L’alcalde de Tortosa va intentar aturar la barbàrie, però no ho va aconseguir. A Maria li van negar acomiadar-se dels fills –i nets de les filles del primer matrimoni que també van ser represaliades-, li van negar prendre la comunió tot i ser catòlica o cobrir-se el cap amb una mantellina per l’execució.

El pare José María Trench la va confessar abans de ser traslladada el 16 de febrer de 1836 de la Suda fins a la barbacana, als afores de la ciutat, on avui es la plaça d’Alfonso XII (ironies de la vida si es considera el viratge ideològic de Cabrera que va acabar reconeixent a Alfonso XII l’any 1875) i allí va ser executada. El martiri que va patir la dona de camí cap a la mort, només ella el va viure. Aquell suplici va quedar en els tortosins del moment com un càrrec de consciència que s’ha perpetuat en la memòria col·lectiva. Tortosa ignora Ramon Cabrera, però no a Maria Griñó. Un exemple es la seva figura ressuscitada en el passeig de les Cultures, sota el castell de la Suda, entre els tortosins notables. L’assassinat d’una mare per venjar a un fill va causar gran impacte a tot arreu. Imatges i dibuixos de l’escena executòria no en falten en llibres i diaris de l’època. En la dècada de 1940 l’escultura 'Mare i fill' que va aixecar-se a la plaça d’Alfonso XII és un homenatge silenciat a Maria Griñó com el silenci que han heretat els tortosins en els remordiments de consciència històrics que s’han perpetuat generació per generació.

L’execució va ser un crim polític. ¿On la van soterrar? Va començar un misteri en aquell mateix moment. Com si ningú volgués fer-se càrrec del cos mort d’una dona innocent. La família va haver de marxar de Tortosa, temporalment o per sempre. La por que la seva tomba fos dessacralitzada va poder ser una raó per a què la soterraren en un lloc anònim. El misteri s’ha desvelat recentment arran d’una investigació de Marina Pallàs publicada al Diari de Tarragona el passat 14 de febrer. Com si es tractés d’una premonició, en el nínxol no hi ha cap nom, sí que hi ha una nota de l’Ajuntament de Tortosa que avisa que pot anar a l’ossari perquè ningú és, oficialment, responsable ni se sap qui hi ha soterrat allí. En cas d’anar a l’ossari, es faria una altra injustícia històrica: Maria Griñó Diñé si té importància per estar al passeig de les Cultures o, dissimulada, al lloc on va ser executada mereix també un sepulcre digne. Res de l’altre món, però que quede el seu nom per la posteritat. Ha estat ignorada en el cementiri durant cent vuitanta-cinc anys; mai és tard per corregir una errada.