Raphaël Minder (Ginebra, 1971), és el corresponsal del New York Times per a Espanya i Portugal des del 2010. De nacionalitat suïssa i havent exercit de corresponsal per al Financial Times a París, Brussel·les, Sidney o Hong Kong, acaba de publicar Struggle for Catalonia, un llibre on, després de més de 200 entrevistes, disecciona, per a una audiència internacional, la crisi política entre Catalunya i Espanya.

Què passarà?

No ho puc dir perquè no ho sé. Però penso que el primer que es mogui perdrà. Si et compromets massa, has d'esperar a que l'altre faci l'error, i això és el que està passant entre Catalunya i Espanya.

Com va viure com a corresponsal estranger l'1 d'octubre?

El dia 1 va ser un dia molt especial. Vaig parlar amb força gent que va decidir votar després de veure les càrregues policials. Molts ciutadans van anar a votar com a acte de resistència cívica-pacífica, no hi van anar amb la idea política, ja que molts d'ells sabien que el referèndum no tenia garanties. Aquelles imatges dels policies pegant es van rebre com un tema d'humiliació col·lectiva, i la ciutadania es va revoltar anant a votar. No obstant, els resultats que es van obtenir durant el dia del referèndum no crec que diguin massa sobre l'estat d'ànim de la gent o sobre el suport a la independència. Penso que el missatge de l'1 d'octubre s'ha manipulat i també penso que l'1 d'octubre ha permès canviar el relat de l'independentisme.

Del sí o no a la independència vam virar al dret a decidir

Sabent a més, que la discussió del dret a decidir és un terreny molt més fèrtil. Però es tracta de dos temes diferents. Què passa amb la gent que no va anar a votar?

Que hi estaven en el seu dret

Exactament. A les legislatives, ja es va demanar a la població que votés en clau plebiscitària, però en la meva opinió, cap polític té el dret de demanar a la gent què ha de votar.

Però ara s'ha fet un pas més, amb l'empresonament de Jordi Sànchez i Jordi Cuixart

Per molt que no li agradi a la opinió pública catalana, la jutgessa de la Audiència és independent i pren les seves decisions. Ningú té dret a assumir que no hi hagi separació de poders a Espanya. Hi ha jutges que treballen de manera seriosa en molts temes des de fa molt temps. Jo no vull prendre el camí fàcil, que és el de dir que aquesta jutgessa representa La Moncloa.

Què n'opina del flux d'informacions i de la qualitat de la informació que estem tenint aquests dies?

Dos més dos haurien de ser quatre, però en periodisme, de vegades, dos més dos són cinc en el relat. Jo intento mantenir un cert equilibri. Per exemple, en el cas del Major dels Mossos Trapero, el dia que va visitar l'Audiència, va haver-hi diaris que van assegurar que l'Audiència li hauria demanat que anés vestit de civil, per si el detenien. Doncs bé, no va ser així. Van ser els seus advocats els que li van aconsellar que anés de civil. En un clima amb tanta tensió, els detalls són importants. Bé, en qualsevol clima el relat ha de ser el correcte, però en aquest cas en concret, més.

Quin paper està jugant la premsa en tot aquest procés polític?

Independentment de si Catalunya s'acaba independitzant o no, Espanya ja s'ha dividit en termes de cobertura mediàtica. Hi ha relats paral·lels i veig molt poc desig d'escoltar el relat que no és el teu. Cada part s'està alimentant del relat que li interessa i no hi ha interès per escoltar l'altre. Això ho he parlat amb altres corresponsals, però també amb periodistes d'aquí, i pensen similar. Tota aquesta crisi política ha fet que molts mitjans es polaritzessin per guanyar audiència, en lloc de situar-se en el centre ideològic. Això ha fet augmentar les audiències comercials i és una pena. Molts mitjans han guanyat audiència gràcies al fet que s'han posicionat molt clarament respecte a aquest tema. Per a mi és negatiu, perquè una crisis política es soluciona amb diàleg, i per tenir diàleg, es necessita coneixement i comprensió de l'altre. Si no t'interessa la postura de l'altre, mai podràs dialogar ni negociar res.

El corresponsal del New York Times a Espanya i Portugal, Raphaël MInder

Com s'està consumint aquesta informació polaritzada de què parla?

Massivament. Aquesta crisi política ha fet que els ciutadans consumeixin molta més informació. La Sexta, per exemple, està tenint les seves millors audiències de la història, audiències que no havia aconseguit amb el futbol. Respecte a la pregunta, penso que la gent, els ciutadans, es volen informar, però no els interessa un punt de vista que no és el seu. Això passa a ambdós costats.

La majoria de corresponsals estrangers estan radicats a Madrid. Pensa que poden estar influenciats d'alguna manera per l'ambient polític i mediàtic de la capital?

Sense cap mena de dubte, el lloc on vius influeix en les teves informacions. No obstant, La Moncloa, fins fa molt poc, no havia dedicat cap tipus d'esforç mediàtic a aquest tema. La crisi política catalana ha estat un tema que des del govern de Mariano Rajoy sempre s'ha volgut enterrar.

Fins que s'ha fet evident que no podien obviar el tema

Exactament. Fins fa unes setmanes, parlar d'un referèndum il·legal no formava part de la seva estratègia de comunicació. És evident que, a nivell de relat, els separatistes han fet molts més esforços per donar a conèixer el tema. Bàsicament, perquè ho necessiten: saben que el seu futur passa per un reconeixement internacional, i com que són incapaços d'aconseguir-ho per la via diplomàtica, han d'utilitzar la opinió pública internacional. És per això que hi ha un nivell d'organització molt alt. Mira què ha passat amb la detenció dels Jordis... Deu minuts després de saber que anirien a presó ja hi havia vídeos circulant per Internet, en català, però també en anglès. Aquest flux d'informació que arriba pels canals separatistes et pot agradar més o menys, però és evident que és eficaç. A quest esforç no el fa La Moncloa.

La estratègia és diferent, clarament. Com veuen els lectors del 'New York Times' tot el que està passant a Catalunya?

Els nostres lectors tenen la oportunitat d'enviar-nos mails i comentar les noticies que publiquem. Després del dia 1 vaig rebre molts correus de gent que estava sorpresa de les imatges que havien vist. Barcelona és una ciutat molt popular i a la gent li va sorprendre les imatges de violència. Els lectors ho van veure amb incredulitat. El relat del "no ens representen" és similar al relat d'alguns estats d'Estats Units, sobre tot amb la polarització de la població des de que Trump és president. Hi ha molts lectors nord-americans que es senten identificats amb el cas català. Més enllà d'això, hi ha una certa curiositat: la gent a l'altra banda de l'oceà vol saber per què en un temps de pau i prosperitat a Europa hi ha un conflicte tan fort sobre el tema de la identitat. I la pregunta, tot i que és simple, és correcta.

Expliqui'm

Jo veig un error en com ha treballat el tema de la identitat la Unió Europea. Si la Unió Europea com a projecte polític hagués arribat al cor i els sentiments de la gent, això no estaria passant, o al menys, les discussions no serien d'aquesta intensitat. Els polítics europeus han estat incapaços de connectar mai. Les eleccions parlamentàries europees són de tercera divisió. Històricament, els partits han enviat a Brussel·les polítics a punt de retirar-se o gent que desperta poc entusiasme polític. Si això no canvia, mai hi haurà un sentiment de projecte comú. La Unió Europea, de moment, no deixa de ser un conjunt de lleis i tractats, més que un sentiment.Està anant a la baixa, l'interès?

Mai ha despertat gaire entusiasme

Sí, però el què passa és que la gent no s'adona que la gran majoria de lleis nacionals són transposicions de les lleis europees. On realment es construeix la Europa legal és a Brussel·les, però això ho veu poca gent. El que és curiós del cas català és que Catalunya s'ha convertit en un problema per a Europa per diversos motius, però, de manera paradoxal, els catalans no són els anglesos del Brexit. Són pro europeus i tenen molt clar que el seu futur ha d'estar dins d'Europa. Ara mateix, Catalunya frisa per entrar a la Unió Europea, en cas d'independència, però és el soci que ho té més complicat.

Fins a quin punt interessa al món la situació que es viu a Catalunya? Les veus independentistes diuen que "el món ens mira"

Vivim en un món on les noticies i l'interès de la gent es mouen a la velocitat dels huracans. El focus arriba i se'n va. També depèn de si l'huracà xoca amb alguna altra noticia. L'article que vaig publicar després de l'1 d'octubre va tenir gairebé un milió de lectors. És una xifra força alta que ens demostra que sí va haver interès en la noticia, però no es pot demanar a cap lector que sigui fidel i que es quedi a veure la resta de la pel·lícula.

El dia 10 d'octubre, quan Puigdemont havia de declarar la DUI, hi havia més de 1.000 periodistes acreditats d'arreu del món

Sí, el focus i l'interès que ha despertat aquest tema ha estat real. Jo em vaig creuar aquell dia amb grans corresponsals internacionals, els corresponsals principals dels seus mitjans de comunicació.

Està anant a la baixa, l'interès?

El dia 1, la premsa internacional va donar-li importància al que estava passant a Catalunya i el dia 10 es va produir el momentum, el moment de màxima expectativa no realitzada. Érem cinc persones cobrint per al New York Times, això només ho fem quan hi ha esdeveniments molt grossos.

Al seu llibre Struggle for Catalonia, publicat recentment, parla dels apàtrides que està deixant l'independentisme al seu pas, d'aquella gent que no és ni independentista ni unionista

Hi ha molta gent que el que vol és canviar el sistema polític, gent que no vol veure mai més ni Mas ni Rajoy. Gent que no vol saber res de les banderes i que s'està veient arrossegada pel monotema del procés i que ha de veure, dia a dia i en tots els àmbits, com aquest tema monopolitza les converses. La majoria silenciosa no són els unionistes, sinó els que no tenen interès en tot això. Aquesta és la majoria silenciosa.