Centenars de persones van tornar a eixir al carrer el passat dimecres 18 en el marc del Dia Internacional del Migrant. A València, com en tantes altres ciutats, la marxa va reclamar la defensa dels drets humans, la derogació de la llei d'estrangeria, la fi de les deportacions i el tancament dels Centres d'Internament d'Estrangers (CIE). L'alcalde de la ciutat, Joan Ribó, se sumava a les protestes amb un tuit: "No té cap sentit que persones que no han comès cap delicte estiguen tancades. Ni en aquestes condicions ni en cap altra. L'exigència és clara: cal tancar els CIE. València és ciutat de llibertats".

No era merament simbòlic que les associacions i entitats convocants finalitzaren la manifestació a la porta del CIE de Sapadors, el complex que s'alça entre murs i concertines enmig del districte de Quatre Carreres, a pocs minuts del centre. Sobre aquest espai segueixen recaient nombroses denúncies que il·lustren les condicions deplorables de les instal·lacions, deficiències en l'atenció sanitària i abusos d'autoritat. L'última de les evidències: els vídeos realitzats a l'interior del recinte per un intern que mostren l'ambient de desesperació de les persones tancades i l'estat immund del complex. Les imatges van ser difoses recentment per eldiario.es.

El seu autor, R.Y., és un veneçolà resident a Madrid des de 2015 que va ser internat el passat 13 de novembre al CIE de València. Afronta una ordre d'expulsió i el Ministeri de l'Interior ha rebutjat la sol·licitud d'asil humanitari que havia plantejat. Des de la campanya CIEs No-València han comunicat al Jutjat d'Instrucció número 3, encarregat del control del recinte, que l'home es troba en una situació delicada, amb el passaport caducat i amb l'amenaça de trobar-se al país d'origen sense cap document que acredite la seua identitat.

Per a CIEs No, el més sagnant d'aquest cas és la desatenció exercida pel centre pel que fa al tractament mèdic que requereix l'intern, amb el VIH. "A una persona tancada sota tutela de l'Estat amb una malaltia crònica se li ha de proporcionar la seua medicació. És una aberració que no s'haja fet. Durant els primers trenta-cinc dies de tancament ha pogut prendre-se-la perquè la seua parella li l'ha facilitada en visites. Però el centre no només no l'ha administrada, és que ni se n’ha preocupat", expressa Adrián Vives, portaveu de la campanya. El Defensor del Pueblo ha admès a tràmit la queixa dels col·lectius i s'han iniciat altres actuacions davant organismes administratius per tal d’aturar el trasllat del veneçolà. També la secretària autonòmica de Salut Pública, Isaura Navarro, va acompanyar la parella de l'intern a l'interior del centre, per mostrar interès per l'atenció sanitària.

El cas d’R.Y. arriba després d'un estiu especialment tràgic dins aquestes instal·lacions. El suïcidi en una cel·la d'aïllament, el passat 15 de juliol, del jove d'origen marroquí Marouane Abouobaida, de 23 anys, va suposar una important sacsejada que va generar diverses mobilitzacions ciutadanes, contestades per la direcció del centre amb una restricció de l'horari i les condicions d'atenció a les ONG. Les circumstàncies de la mort segueixen en fase d'instrucció en un doble procediment. Mentre el Jutjat d'Instrucció número 10 s'encarrega de la investigació de la mort, el número 20 aborda les lesions produïdes per la pallissa que el jove va rebre per part d'altres interns el dia anterior.

La campanya CIEs No, de fet, va denunciar que, una hora abans de morir, el jove havia advertit al director del centre de l'agressió mitjançant una instància escrita per un company en nom seu. Un fet que CIEs No considera determinant per concloure que "els responsables del centre coneixien les precàries condicions físiques i psicològiques" en què es trobava el jove.

A finals de setembre es va conèixer que el jutge de vigilància del CIE de València havia imposat 16 mesures als responsables del complex tot just deu dies després d'aquell suïcidi. L'auto exigia unes instruccions de prevenció que, segons assenyala CIEs No, no s'havien adoptat en el cas de la mort de Marouane. No només això: el jutge es referia als intents de suïcidi i reclamava que se li informara si prèviament s'havia activat o no el protocol antisuïcidis i que s'efectuaran controls mèdics sobre l'evolució física i emocional dels interns. De fet, CIEs No va poder constatar que, una setmana abans de la mort, hi va haver un intent de suïcidi i també van haver d'alliberar a un altre intern pel seu deteriorament psíquic. A més, quatre dies després de la defunció de Marouane, dos xics més es van autolesionar, segons els activistes.

La de Marouane és la tercera mort estadística comptabilitzada pel Govern espanyol al CIE de Sapadors des de la seua creació. En resposta parlamentària el setembre passat al diputat d'EH Bildu Jon Iñarritu, l'executiu declarava que "només se’n té constància que s'hagen produït tres defuncions". A la d'aquest estiu, es podria sumar la d'un ciutadà nigerià que, segons fonts oficials, va perdre la vida després de patir un infart a l'agost de 2008, i la d'un nacional georgià procedent del CIE que va morir per causes naturals a l'Hospital General a febrer de 2009. CIEs No, a més, recull en les seues dades la mort d'un altre home d'origen marroquí que va perdre la vida a l'octubre de 2010, a les portes dels calabossos del centre.

El llarg historial d'opacitat i denúncies ha comportat algunes accions simbòliques per part d'alguns dirigents polítics valencians. Fa uns dies, precisament, el diputat Joan Baldoví, de Compromís, tornava a preguntar al Govern espanyol per la seua política de tractament a les persones migrants i insistia que el nou executiu hauria d'aclarir si tancarà els CIE. La coalició valencianista ha presentat una proposició no de llei a les Corts que insta el Govern espanyol a realitzar un informe públic anual sobre l'estat de les instal·lacions i els serveis a Sapadors.

Per als col·lectius integrants de la campanya contra aquests centres, tot i que les Corts van declarar el País Valencià zona lliure de CIE al 2015, no hi ha una agenda visible per treballar pel seu tancament. "Els polítics s'han mogut quan ha passat alguna cosa greu. No crec que hi haja un treball actiu i continu en el si d'aquests partits; en la pràctica han de donar un pas més", sosté Vives. Mentrestant, el Govern de Pedro Sánchez no fa cas a aquells que demanen la clausura i ja ha anunciat que a principis del 2020 iniciaran obres de remodelació en tots els centres de l'Estat.

Interior del CIE de Sapadors, a València. 

Discriminació en la discriminació

El 2018, 7.855 persones —7.676 homes i 179 dones— van ser internades en un CIE. Procedien de 90 països diferents però sobta la presència massiva d'interns procedents del Marroc (2.801) i Algèria (2.511), que sumen gairebé el 70% de totes les persones recloses. Les dades, llançades a l'informe "CIE 2018: Discriminació d'origen", elaborat pel Servei Jesuïta a Migrants-Espanya (SJM-E), revelen per a aquesta entitat que l'internament es va utilitzar sobretot com a eina de les polítiques de control de fronteres, ja que el 92% de les persones algerianes i un 79% de les marroquines van ser internades per motiu de devolució per la seua entrada irregular a Espanya. "Dins de la discriminació racial s'estableixen també discriminacions", lamenta Vives.

Una conclusió que el mateix informe no delimita a l'internament sinó que l'estén al moment de la seua arribada, després de viure dures travessies al mar. "El Defensor del Pueblo i les ONG observen el diferent tractament que reben les persones magribines i les d'altres orígens després del seu desembarcament: les primeres passen els tràmits d'identificació detingudes fins a 72 hores en comissaries de policia, mentre que les altres ho fan en centres d'Acollida Temporal d'Estrangers; les primeres no gaudeixen de recursos d'acollida humanitària alternatius als CIE o posteriors a la seua posada en llibertat dels mateixos (tret d'excepcions, com dones embarassades); les segones reben un tractament humanitari millorable, però més positiu que el CIE", expressa el report d’SJM-E.

Vives recalca la vulnerabilitat dels perfils representats en aquelles persones que acaben tancades en un CIE en el mateix moment d'arribar-hi (menors, dones víctimes de tracta amb finalitats d’explotació sexual...) i a les quals no se'ls presta una atenció personalitzada. "La migració, a nivell polític, es tracta des del prisma de la regulació i la seguretat. La policia no està preparada per a la detecció de perfils vulnerables sinó que està obsessionada en buscar els perfils delictius", explica l'activista. La campanya en la qual col·labora Vives, no debades, denuncia que el racisme institucional no només es dóna al CIE sinó que es projecta en diferents coordenades d'una extensa xarxa: fronteres, externalització, batudes racistes, identificacions per perfil ètnic, deportacions... "És una maquinària legal de repressió i criminalització de les persones migrants, emparada en la seua majoria per la llei d'estrangeria estatal i una gran quantitat de directives europees", recorda.

Preguntat pels últims esdeveniments al CIE de València, Vives es mostra conscient que, per cada cas que es denuncia, hi ha més rèpliques que no s'arriben a veure: "Ho tenim molt clar: hi ha coses que se'ns amaguen. Aquesta és una de les característiques del CIE: la seua opacitat. El cas d’R.Y. ens va arribar quan aquest xic ja portava tres setmanes tancat. Durant setmanes ningú no s'havia adonat que hi havia una persona tancada amb el VIH". Però, a més, Vives reconeix que no totes les situacions conegudes pels col·lectius es fan públiques. L'objectiu: protegir la integritat de les persones tancades per evitar possibles represàlies. L'activista, de fet, afirma que membres de la campanya s'han fet presents aquests dies a les instal·lacions per seguir molt de prop el cas de l'intern veneçolà, que va denunciar a través dels seus enregistraments les condicions inhumanes de l'espai.

Parets que parlen

Amb el propòsit de visibilitzar totes aquestes denúncies d'incompliment dels drets humans als CIE, el cineasta valencià Emilio Martí López projecta en el seu recent curtmetratge animat Makun (No llores) -Dibujos en un C.I.E. (2019) el contrast entre els somnis de les persones que migren a la recerca d'una vida millor amb el malson en què es converteix la seua arribada a Espanya. La peça dona vida als quantiosos dibuixos trobats a les parets d'un CIE canari i compta amb el testimoni i la veu de Thimbo Samb, Mor Diagne i Vivian Ntih, tres persones migrants.

Amb diversos premis aconseguits en diferents festivals internacionals, aquest curt aprofundeix en les històries d'aquelles persones que, sense haver comès cap delicte, han estat tancades i mantingudes ocultes a l'opinió pública, dificultant a més l'accés a jutges, periodistes i les ONG. La cinta ha fet possible la reconstrucció de les seues vides gràcies al projecte artístic "À tous les clandestins", centrat en la ruta des de les costes occidentals africanes a les Canàries, i format per unes 640 fotografies recollides per les artistes valencianes Maria Jesús González i Patricia Gómez .