El que succeeixi a Catalunya pot determinar en gran part els resultats finals de les eleccions generals del dia 23. Pel seu volum demogràfic, el Principat és la segona autonomia que més diputats al Congrés escull, amb un total de 48, només per darrere d'Andalusia, el que li dona un pes important en el repartiment final d'escons.

De fet, si repassem el que ha succeït en els 15 comicis a les Corts estatals celebrats des de la recuperació de la democràcia, el 1977, s'observa com difícilment el PSOE pot aspirar a la victòria i, per tant, a arribar a la Moncloa sense un resultat notable a Catalunya -habitualment per sobre dels 25% dels vots i almenys una quinzena de diputats-.

El PP, en canvi, té una menor dependència de Catalunya i pot aspirar al triomf a l'Estat amb un suport mediocre o, fins i tot, baix, en aquest territori. Amb tot, les seves dues majories absolutes -obtingudes els anys 2000 i 2011- coincideixen amb els seus millors resultats a Catalunya, amb 12 i 11 diputats i més del 20% dels vots.

La participació en aquest tipus d'eleccions sempre ha estat notable, amb el 63,42% dels comicis del juny de 2016 i el 64,01% dels del 2000 -els de la majoria absoluta del PP d'Aznar- com a registres més baixos. La major afluència a les urnes va donar-se el 1977, en els primers comicis, amb el 83,14%, i el 1982, amb el 80,82%.

Les eleccions de fa quatre dècades van permetre l'arribada a la presidència de l'executiu estatal de Felipe González, després de la històrica majoria absoluta del PSOE, amb una important contribució del PSC que va sumar 25 diputats. L'abstenció, però, ha guanyat pes i des del 2004 no s'ha arribat a una participació del 75% -l'abril del 2019 va apropar-s'hi, amb el 74,57%-, mentre que en l'última cita, els comicis de novembre del 2019, va votar el 69,4% del cens català.

El PSC és, amb diferència, el partit hegemònic en les eleccions generals a Catalunya, ja que s'ha imposat en les 10 de les 15 que s'han celebrat des del 1977, si bé no és la primera força des del 2008. L'antiga CiU va guanyar els següents comicis, els del 2011, mentre que En Comú Podem va fer-ho en els de desembre de 2015 i juny del 2016 i ERC va obtenir la victòria en les dues darreres ocasions: les eleccions d'abril i de desembre del 2019. Repassem com han evolucionat els resultats de cada partit.

PSC, la tradicional força hegemònica

Durant més de tres dècades, una de les certeses polítiques que hi havia a Catalunya és que si s'hi celebraven eleccions generals, les guanyava el PSC. Va succeir consecutivament en 10 cites entre el 1977 i el 2008, amb els 25 diputats de 1982 i del 2008 -en ambdós casos amb més del 45% dels vots- com a sostre. Des d'aleshores, però, els socialistes no s'han tornat a imposar, una situació que, segons les enquestes, sí que podria tornar a succeir el 23-J.

Tradicionalment, el PSOE ha necessitat d'un bon resultat del PSC i, sobretot, de l'obtenció d'un fort avantatge a Catalunya sobre el PP per poder governar l'Estat. El 14 de març de 2004, per exemple, el PSC va sumar 21 diputats a Catalunya, mentre que el PP es quedava en 6, i el 2008 la diferència era de 25 a 8. En ambdós casos, el triomf del socialistes catalans va ser clau perquè José Luis Rodríguez Zapatero arribés o es mantingués a la Moncloa.

El 2011, en plena crisi econòmica, el PSC va perdre 11 diputats -de 25 a 14- i va deixar-se prop de 20 punts de suport, mentre que el seu pitjor resultat arribaria el juny del 2016, quan només va rebre el 16,1% dels sufragis i va sumar 7 diputats a Catalunya, gairebé el mateix que el 13,4% dels vots i 6 escons obtinguts pel PP d'un Mariano Rajoy que reeditaria la presidència. En les dues eleccions del 2019 el PSC va confirmar la seva recuperació, superant en les dues cites el 20% de suport i assolint 12 diputats en cada cas, sent la segona força per darrere d'ERC.

L'espai convergent, d'alternativa a tercera o quarta força

Amb alguna excepció, durant les tres dècades de victòries ininterrompudes del PSC a les eleccions generals a Catalunya, l'antiga CiU va erigir-se en la principal alternativa, encadenant segones posicions i posant de manifest el vot dual d'una part dels ciutadans.

Del 1986 al 2000, CiU va moure's al voltant del 30% de suport als comicis espanyols, el que li va reportar un mínim de 15 diputats al Congrés (2000) i un màxim de 18 (1986 i 1989). Després del retrocés experimentat el 2004 i el 2008, quan no va arribar al 21% dels vots i va quedar-se en 10 escons, el 2011 va aconseguir la seva única victòria en unes generals, amb 16 diputats i el 29,35% de les paperetes, superant el PSC. Des d'aleshores, amb l'esclat del Procés i la conversió en Junts, l'espai de l'independentisme de dretes s'ha hagut de conformar amb lluitar per la tercera o quarta plaça, movent-se entre els 7 i 8 representants als quatre comicis celebrats des del 2015.

ERC, d'una presència marginal a guanyar les dues darreres cites

L'evolució del suport d'ERC al Congrés retrata prou bé el creixement que ha viscut el partit en les darreres quatre dècades i mitjà, de ser una petita formació amb una presència institucional molt limitada a convertir-se en una força central de la política catalana.

Entre el 1977 i el 2000, el partit va moure's entre els 0 i els 2 diputats. La màxima representació la va aconseguir el 1977, quan va concórrer sota el nom "Esquerra de Catalunya", en coalició amb el Partit del Treball i Estat Català, mentre que en els comicis del 1986 i 1989 no va obtenir cap diputat. En vots, el màxim suport va arribar el 2000, amb el 5,64%.

En aquell moment, però, ERC ja s'estava convertint en un partit mitjà a nivell català i el primer gran salt al Congrés el viuria el 2004, amb el 15,89% dels sufragis i 8 diputats, en una candidatura encapçalada per l'aleshores líder de la formació, Josep Lluís Carod-Rovira, que feia uns mesos havia estat cessat com a conseller en cap de la Generalitat després de la seva famosa reunió amb ETA a Perpinyà.

El 2008 i el 2011 la formació faria un pas enrere i cauria a 3 escons al Congrés i entre el 7% i el 8% dels vots, però en les darreres quatre cites s'ha mogut entre els 9 i els 15 diputats, i entre el 16% -desembre de 2015- i el 24,61% -abril del 2019- dels sufragis. Els republicans van imposar-se en les dues eleccions generals celebrades el 2019, una situació que cap enquesta preveu que puguin repetir el 23-J.

Els Comuns, de la intranscendència d'ICV a superar el PSUC

En Comú Podem va ser la força guanyadora de les eleccions generals del desembre del 2015 i el juny del 2016, en ambdós casos amb més del 24% dels vots i 12 diputats, unes xifres que no evitarien, però, un govern a l'Estat del PP de Rajoy. En les dues votacions de 2019, però, la confluència d'esquerres baixaria als 7 diputats i entre el 14% i el 15% dels sufragis.

En qualsevol cas, el suport se situa en la franja alta del que ha tingut aquest espai polític en la seva història i va en la línia de l'obtingut pel PSUC el 1977 i el 1979, quan va sumar 8 escons en els dos casos i es movia al voltant del 18% de paperetes. Les dades s'esfondrarien des d'aleshores i entre 1982 i 2011, el PSUC, primer, i l'antiga ICV, després, es mourien entre el 4% i el 8% dels vots i entre 1 (1982, 1986, 2000 i 2008) i 3 diputats (1989, 1993 i 2011).

El PP, entre la marginalitat i el sostre marcat per Aznar

El PP -i abans Alianza Popular- mai ha estat primera o segona força a Catalunya en unes eleccions generals, si bé sí que ha aconseguit ser la tercera opció en diversos comicis. Els seus millors resultats, amb 12 i 11 diputats i el 22,8% i el 20,7% dels vots, respectivament, corresponen a les eleccions del 2000 i el 2011, quan el PP d'Aznar, primer, i el de Rajoy, després, van aconseguir la majoria absoluta al Congrés.

Entre el 1986 i el 2016, l'espai de la dreta conservadora espanyolista sempre superava el 10% dels vots a Catalunya en unes generals, que li reportaven entre 4 i 8 diputats -amb les excepcions a l'alça del 2000 i el 2011-. En les dues cites electorals del 2019, però, el partit va enfonsar-se i va sumar només 1 i 2 diputats, a les eleccions d'abril i novembre. Un resultat que confia a millorar el 23-J, en part gràcies a la desaparició de Cs.

La dreta radical i l'extrema dreta espanyolista

L'extrema dreta de Vox aspira a millorar la seva representació al Congrés per Catalunya, on va estrenar-se el 2019, primer amb un diputat i el 3,6% dels vots (a l'abril) i després amb dos i el 6,29% (al novembre). Part del creixement de la formació de Santiago Abascal i Ignacio Garriga prové de Cs, el partit que fins aleshores havia defensat mesures més dures contra l'independentisme i, també, la llengua catalana. Cs no concorrerà al 23-J, i entre el 2015 i els comicis d'abril de 2019 superava el 10% del suport a Catalunya, que li reportaven 5 diputats al Congrés, mentre que al novembre de fa quatre anys ja va caure als 2 escons i el 5,6% de vots.

En els seus millors moments, Cs sovint pretenia presentar-se com una formació hereva de la UCD d'Adolfo Suárez, tot i tenir plantejaments marcadament més de dretes en qüestions econòmiques i recentralitzadores en temes competencials. El 1977 i el 1979, la UCD havia rebut un suport significatiu a Catalunya, amb 9 i 12 diputats, respectivament, que van contribuir a la seva victòria al conjunt de l'Estat.

L'estrena de la CUP

El 23-J, per segona vegada la CUP concorrerà a unes eleccions a les Corts espanyoles. L'estrena va ser en els anteriors comicis, els de novembre del 2019, quan va rebre el 6,4% dels vots a Catalunya, que li van permetre aconseguir dos diputats. La formació de l'Esquerra Independentista havia refusat participar als comicis d'abril del mateix any, però sí que va fer-ho Poble Lliure, una de les organitzacions que l'integra, que va articular la candidatura del Front Republicà juntament amb Som Alternativa -que liderava l'exsecretari general de Podem Albano Dante Fachín- i el Partit Pirata. La llista no va arribar al 3% dels vots i no va obtenir representació.

De fet, en les poques ocasions que l'Esquerra Independentista havia concorregut a les generals sempre havia quedat com a força extraparlamentària, amb experiències com Nacionalistes d'Esquerres -que no seria exactament la mateixa matriu política-, que va quedar-se en 30.000 vots -el 0,89%- el 1982, o els 47.000 sufragis (1,59%) rebuts pel Bloc d'Esquerra d'Alliberament Nacional (BEAN) el 1979.