Podríem considerar la barbàrie nazi com l’exemple del mal absolut, però en això de les barbàries sembla que sempre hi ha algú disposat a baixar un escalafó més avall de la ignomínia. Aquest seria el cas del règim feixista instal·lat a Croàcia per les milícies ústaixes després de la invasió de Iugoslàvia per les forces de l’Eix. El seu sistema de camps de concentració i extermini, aixecat per
"netejar" Croàcia de serbis, jueus, gitanos, musulmans i comunistes va ser considerat "extremadament sàdic" pels mateixos nazis.

El major complex genocida va ser el camp de Jasenovac, que va incloure l’únic centre d’extermini exclusivament per xicalla que es va construir durant aquell període. I malgrat les dificultats de càlcul i les controvèrsies generades per motius polítics, els historiadors xifren en mig milió les persones que hi van ser assassinades. La majoria per l’esgotament en els treballs forçats i les malalties, però també a colps de bastó o ganivetades, ja que els croats mai van instal·lar cap sistema de cambres de gas.

El responsable de tota aquesta indústria de la mort va ser el general Vjekoslav Luburic, considerat un "malalt mental" pels seus correligionaris alemanys. Una volta acabada la guerra, Luburic va fugir dels partisans de Tito i, després de passar per Hongria i França, va acabar arribant a l’Espanya de Franco en l’anomenada "ruta de les rates", que va permetre escapar centenars de criminals de guerra amb l’ajuda d’alts dirigents del Vaticà. El règim franquista els considerava "patriotes i catòlics", i els va donar refugi i identitats falses. Sota el nom de Vicente Pérez, Luburic va instal·lar-se a Carcaixent (Ribera Alta), on tenia una impremta, amb la qual editava propaganda feixista i anticomunista croata. Luburic seria assassinat el 1969 per un altre croat i col·laborador seu: Ilija Stanic.

Stanic, que fugiria a Iugoslàvia després del crim, va assegurar sempre que era un agent de Tito infiltrat als cercles ústaixes a l’exili, una versió que el periodista Francesc Bayarri posa en dubte. Bayarri va plasmar la seua investigació del cas al llibre Cita a Sarajevo, on explica com va localitzar Stanic. "La versió de l’agent comunista anava bé a tothom: al règim de Tito que es marcava una victòria, als exiliats feixistes i també al franquisme, que podien acusar els comunistes de tots els seus mals. També seria una versió més comercial per al llibre – reconeix el periodista amb certa ironia- però personalment no me la crec, Stanic venia d’una família nacionalista croata represaliada per Tito i l’entorn de Luburic estava molt controlat, però tampoc sé les motivacions reals de Stanic".

Luburic seria soterrat al cementeri de Carcaixent en una tomba a terra ben visible en l’avinguda central. El panteó inclou l’escut del moviment ústaixa i una inscripció en croat que indica que ací "descansa en pau el cavaller Vjekoslav Luburic". La història i la tomba estaven pràcticament oblidades i, amb el temps, les lletres s’han anat desdibuixant i els elements metàl·lics rovellant, encara que mai li han faltat flors. Amb la publicació del llibre –el 2006- i amb la creixent reivindicació del règim ústaixa per part sectors socials de la nova Croàcia independent, el malestar per la presència de simbologia feixista al cementeri de Carcaixent també ha anat en augment.

Raimon Marí, regidor de memòria històrica de Carcaixent, reconeix que la peregrinació de feixistes croats fins a Carcaixent "és residual" i tampoc han detectat homenatges organitzats, si bé "algú s’encarrega de portar flors de forma regular". Amb tot, la presència d’aquesta simbologia molesta i ja fa anys que des de l’Ajuntament intenten exhumar el cos per fer-lo passar a un ossari regular, eliminant la tomba en un lloc tan destacat.

"El principal problema és legal –reconeix Marí- ja que nosaltres esperàvem que la nova llei de memòria històrica ens donara una ferramenta per fer-ho, però l’esborrany, per ara, només contempla eliminar els símbols relacionats amb la Guerra Civil i el franquisme". Una delimitació que deixaria fora la simbologia ústaixa, però també d’altres casos, com la que hi ha a les tombes de dos fugitius nazis soterrats a Dénia, o del mateix cap d’Estat del règim ústaixa, Ante Pavelic, soterrat al madrileny cementeri de Sant Isidre

Si bé des de l’Ajuntament de Carcaixent s’estan fent gestions per esmenar la llei abans de l’aprovació definitiva al Congrés espanyol, Marí no ho veu gens clar: "en la tramitació d’una llei hi ha 20.000 històries i la nostra tan sols n’és una més". En aquesta situació, els serveis jurídics de l’ajuntament van recomanar no fer cap passa cap a la retirada de la tomba, ja que aquesta seria automàticament aturada pels jutges. "Un dels fills de Luburic, també d’ideologia feixista, ja va presentar-se una volta a l’Ajuntament amenaçant amb accions legals si es tocava la tomba del seu pare", explica Francesc Bayarri.

Així, si finalment la nova llei de memòria històrica no ofereix cap via legal, l’única alternativa per al consistori serà esperar al 2026, quan caduca la concessió funerària i l’Ajuntament ja no està obligat a renovar-la.