El republicanisme català al costat d'Izquierda Castellana

Joan Tardà i Coma

Escric aquestes línies després d'haver procedit a signar, conjuntament amb un bon nombre de càrrecs electes, diputats i senadors en exercici, així com membres de la direcció i del govern de Catalunya, tots ells afiliats a Esquerra Republicana, un manifest de solidaritat amb Izquierda Castellana. Un acte de suport que, per imprescindible, denota l'excepcionalitat pel que fa al respecte a les llibertats en la qual estem instal·lats. Que a hores d'ara un partit polític democràtic, nascut l'any 2000, es trobi a les portes de la seva il·legalització i que tot això sorgís sota l'empara del ministeri de l'Interior aprofitant l'existència d'una irregularitat de caire administratiu que hagués pogut ser corregida si no fos pels errors de la mateixa Administració, hauria d'encendre totes alarmes.

Si bé ha existit una correcció per part de la Fiscalia i de l'Advocacia de l'Estat, la veritat és que aquesta va arribar quan els qui el van provocar ja havien cobert l'objectiu. Certament, vivim temps d'anomalia democràtica que, desgraciadament, van adquirint caire de normalitat a l'empara de la negativa de la socialdemocràcia espanyola de derogar o reconvertir, mitjançant el compliment del compromès, la legislació restrictiva de drets promoguda pel PP, procedir a la renovació del sistema judicial, així com d'impulsar un procés prou regeneracionista com per poder homologar el model espanyol al d'altres societats del nostre entorn.

Damnificats per una absoluta agressió a les llibertats per part d'uns i pel desistiment, quan no rendició, d'uns altres, la realitat adquireix categoria d'amenaça creixent i de regressió inqüestionable a través de la penetració de les ideologies de matriu totalitària, la criminalització del lliurepensament, la banalització del principi democràtic i l'ocupació de majors espais de poder per part de la ultradreta. Al paire d'aquesta reculada, el sistema democràtic espanyol, lluny d'enfortir-se per encarar els reptes actuals que demanden més i millor democràcia, continua transitant cap a la degradació. Decadència preocupant, doncs ja d'origen li va faltar qualitat perquè va ser aixecat amb la runa que va deixar el pacte amb el franquisme en els anys de la Transició, a diferència de la democràcia europea construïda amb els materials nobles obtinguts en la victòria sobre el nazisme.

Democràcia fràgil que no ha trobat correcció i, per tant, condemnada al deteriorament. Valguin com a exemples paradigmàtics la corrupció sistèmica que afecta també a la institució monàrquica, el repartiment d'influències substitutiu de la veritable separació de poders pròpia d'una democràcia madura o la mateixa incapacitat, més enllà de la repressió, per metabolitzar la demanda expressada des de Catalunya amb el denominat procés.

Tard o d'hora , doncs, Izquierda Castellana havia de convertir-se en objectiu de la reacció. Vagi per davant que des del republicanisme català no hi ha més que admiració envers aquesta formació política. Reconeixement a unes sigles no només pel seu ideari i pels innombrables actes de suport i solidaritat amb Catalunya i amb el sobiranisme català, sinó també agraïment a les seves dones i homes, la praxi política dels quals no donava lloc a cap indici de contradicció respecte al marc ideològic preconitzat. I per a mostra l'enyorada Doris Benegas, persona destacada de l'organització a qui vaig conèixer en trobades del Fòrum de Sao Paulo on teixia relacions fraternals i de complicitat amb els moviments socials. D'ella sempre havíem rebut el mateix missatge: “el nostre internacionalisme –ens deia- no s'exerceix exclusivament més enllà de les fronteres espanyoles, sinó que arriba també als pobles i les comunitats nacionals dins de l'Estat espanyol”. I així va ser, des de Valladolid, on era tan estimada en els barris més populars, sempre ens va arribar un relat i un compromís polític que prenia una enorme rellevància mentre sorgia de la Castella comunera i popular víctima de la Castella encunyada històricament pels poders dominants: conqueridora i espanyolitzadora.

I tot això el republicanisme català ho té present. És més, ho manifestem: Izquierda Castellana va estar amb nosaltres en la històrica manifestació madrilenya de solidaritat amb les persones preses i exiliades, d'igual manera que mesos abans, en el Teatro de Barrio, amb ells també, i a pocs dies de la celebració del referèndum, els que hi eren presents, catalans i castellans, vam viure moments de fraternitat que difícilment podran oblidar-se. Sense complexos i enarborant un discurs innovador que esbrossava el camí de la necessitat d'iniciar processos deconstituents en el marc plurinacional de l'Estat espanyol que posessin en escac, en un cul-de-sac, els intents de blanquejar la incapacitat manifesta del Règim del 78 per encarar els reptes del segle XXI.

Izquierda Castellana no és víctima d'un assetjament anecdòtic, sinó que és objecte d'un procés de criminalització per proclamar que una altra Castella és possible, per atrevir-se a liderar mobilitzacions de reivindicació republicana, com és el cas de la convocada el mes d'octubre del 2014 que va comportar que el seu secretari general, Luís Ocampo, fos portat davant els tribunals. Raó per la qual van sofrir assetjaments policials i de grups feixistes.

Es pretén amb la il·legalització matar la llavor d'un republicanisme castellà que es va rebel·lar contra el desert imposat per la victòria ideològica de la dreta neofranquista madrilenya i davant la passivitat d'una esquerra, que va començar per renunciar (permeti-se'm l'exemple i només a manera de metàfora) a impedir el canvi de nom d'un centre educatiu madrileny que fins fa poc portava el nom del president Azaña per acabar no sentint-se interpel·lada davant l'atropellament a les llibertats que comporta la il·legalització d'un partit democràtic.

Que la bona gent de tot arreu avui ens posem al costat dels companys i companyes d'Izquierda Castellana i que compartim la denúncia de la seva situació significa que, malgrat tots els patiments i desassossecs, no ens han vençut.