Existim i existirem

Una onada antidemocràtica i reaccionària s’estabilitza a Europa. Per desgràcia fins fa una dècada la principal preocupació era la seva extensió, però ara ja són aquí.

Les respostes simples, amb dades manipulades i un assenyalament perillós i constant a tots aquells col·lectius que no volen en el seu ideal de societat s’han convertit en una forma de fer habitual i “normal” per part dels partits d’extrema dreta.

La batalla cultural de l’extrema dreta ha evolucionat i superat una etapa centrada en la unitat nacional i el folklore nostàlgic del franquisme. El seu objectiu per treure redit polític ja no són les fronteres o les qüestions patriòtiques, sinó persones amb nom i vida pròpia a qui ataquen de forma sistemàtica tant individualment com col·lectiva. Tot plegat creant un marc on l’equidistància no pot tenir espai.

Tot això ha anat calant gradualment en la població i ja no són un fenomen anecdòtic. Ara són al centre del debat polític internacional i més amb el canvi de paradigma als Estats Units. La decadència dels principis neoliberals requereix assenyalar culpables i l’immigrant és el subjecte ideal: limitat en l’exercici dels drets polítics, sempre sota la falsa sospita de voler acaparar les ajudes socials o d’estar a l’aguait per obtenir recursos mitjançant activitats delictives.

La correlació de delicte-immigració ja és comuna a països veïns com França des de fa dècades, l’alarmisme en la percepció de la seguretat i la normalització del discurs xenòfob va ser adoptada per la dreta convencional francesa a l’època d’ascens de Le Pen (pare) durant els anys 80 i amb un govern socialista al capdavant, justament el mateix programa que el Partit Popular ha adoptat des que tenen competència electoral per la dreta.

A casa nostra veiem la relació entre la dreta tradicional i un populisme que estigmatitza i defensa clarament el desplegament de polítiques públiques punitives, en compte de prioritzar una agenda democràtica comuna que marqui límits a les fake news, els discursos d’odi o la xenofòbia estructural.

El creixement electoral de l’extrema dreta ha anat generant una normalització del discurs racista i de l’associació continuada entre la delinqüència i l’arribada de població migrant. Com a d’altres països europeus, l’èxit de partits com VOX o Aliança Catalana es fonamenta en construir un relat social que acusa aquestes persones de posar en risc la forma de vida tradicional, els recursos materials o la identitat cultural de la població autòctona. Converteixen als immigrants en una amenaça de la que s’ha de protegir a un electorat que ha vist empitjorar el seu benestar en els darrers anys i que necessita canalitzar la seva incertesa davant d’un futur cada cop més complicat d’afrontar.

D’altra banda, endurir la legislació migratòria com fa la socialdemocràcia, promoure polítiques migratòries per evitar el desplaçament internacional o estigmatitzar a la població resident en situació d’irregularitat provoquen que milers de persones es quedin en una mena de purgatori, on mai seran persones amb drets garantits però tampoc se’ls pot esborrar la seva existència.

Cal més que mai que la societat entengui que cap persona és il·legal. Els éssers humans tenim uns dret reconeguts a la Declaració Universal dels Drets Humans de 1948, redactada just després de patir els règims feixistes més horribles de la història recent del continent europeu. El primer article d’aquesta declaració ho diu ben clar: «Tots els éssers humans neixen lliures i iguals en dignitat i en drets. Són dotats de raó i de consciència, i han de comportar-se fraternalment els uns amb els altres».

Ara més que mai hem d’estar organitzades i tenir molt present i fer honor al llegat de lluita dels nostres referents. Aquelles dones que fan fer vagues imprescindibles com la de la Canadenca al 1919; aquelles milicianes que a la Guerra Civil espanyola van donar la vida per la llibertat i la República; per Ocaña i les transsexuals que van posar el cos davant els grisos a la Rambla de Barcelona i van deixar ben clar que si ens toquen a una ens toquen a totes.

Per tant aquí seguim, molestant als fatxes amb la nostra simple existència i presència en una democràcia que, tot i amb defectes, podem dir que és diversa i orgullosa de ser-ho. Unim forces i treballem en la construcció d’un front comú, des de les persones LGTBI+, les migrants, les trans, els col·lectius feministes... Moviments i entitats plenes de dignitat, fermesa i la clara convicció que un món millor és possible.

Per la Sònia Rescalvo, per les lluites del FAGC (Front d’Alliberament Gai), que durant dècades van anar fins al final per garantir drets fonamentals al col·lectiu LGTBI+ i situar-nos com a ciutadanes de ple dret en una mapa on no cabíem.

Per més que ens vulguin amagar al racó de la història, sempre hem estat, estem i estarem. Al feixisme se’l combat amb la nostra pròpia lluita i existència. Existim i existirem!