La democràcia necessita Doc Emmett Brown

Tota generació està marcada per referents populars cinematogràfics, musicals, esportius, videojocs... La meva ho va estar per pel·lícules com les tres de la saga Retorn al futur; els qui van ser nens als vuitanta i principis dels noranta m'entendran perfectament. El cas és que fa temps que vinc donant voltes a una idea absurda: que bé ens vindria la màquina del temps de Doc Emmett Brown en aquests temps incerts! Incerts? És aquesta la paraula correcta? Probablement no, però suposo que el lector sabrà perdonar-me.

Ja s'ha escrit sobre la inspiració dels guionistes de la segona part de la saga, Bob Zemeckis i Bob Gale, a l'hora de conformar el personatge de Biff Tannen en el desastrós Hill Valley "alternatiu" del 1985. Només cal recuperar la pel·lícula per adonar-nos ràpidament de la terrible semblança del personatge amb Donald Trump, ja popular en els Estats Units de fa quaranta anys, en qui es van fixar els citats guionistes. Doncs bé, una vegada més, la realitat supera la ficció.

L'argument de Retorn al futur 2 el podríem resumir de la manera següent: en retornar a 1985 després d'un accidentat viatge a 1955, el protagonista de la saga, Marty McFly (interpretat pel gran Michael J. Fox) viatja al costat de la seva nòvia Jennifer (Elisabeth Shue) i el seu amic Doc Emmett Brown (Christopher Lloyd) al futur, concretament a un llavors llunyà 21 d'octubre de 2015, per canviar el curs de la història i salvar el seu fill d'un problema que ha d'arribar. La cosa es complica quan el vell Biff Tannen (jove a la primera part de la saga, ambientada el 1955) aconsegueix robar la màquina del temps en un descuit de McFly i Brown, viatjar al 1955 i entregar al seu jo de llavors un almanac que conté els resultats esportius que es van produir entre els anys 1950 i 2010. Li dóna i torna al 2015, sense que McFly i Brown ho sàpiguen (de moment). 

Doncs bé, no cal dir que el jove Tannen es fa milionari ja en la seva joventut. Quan el 2015 els nostres estimats protagonistes recuperen la seva màquina del temps, tornen al costat de Jennifer el 1985 i es troben amb un escenari entre dantesc i apocalíptic, en què regna el desordre social sota l'auspici d'un Biff Tannen erigit en magnat corrupte plenipotenciari, Trump Tower inclosa (perdó, Biff Tannen's Pleasure Paradise). La nova aventura de McFly i Brown consistirà bàsicament a retornar al 1955, aconseguir l'almanac esportiu abans que Tannen es faci milionari i tornar al 1985, amb l'esperança que torni la "normalitat".

En el 1985 "real", aquell que va fructificar després de les vicissituds de la primera part de la saga, la família McFly gaudeix de l'èxit i una bona posició social, mentre que Biff Tannen, l'abusador del 1955, els renta el cotxe i sembla que no se n'assabenta de gaire cosa. El futur es presentava, com a mínim, plaent. Però Zemeckis i Gale no van voler recrear-se en una segona part tranquil·la i de color de rosa per a Marty McFly i la seva família, sinó que tot just començar el film tot es complica amb el sobtat viatge a un 2015 en què hi ha cotxes que volen sense necessitat de gasolina, aeropatins, trasplantaments biònics, clíniques de rejoveniment, pizzes que s'hidraten en dos segons, els Cubs guanyen la lliga de beisbol, als cines s'estrena Tiburón 19... Això sí, no apareix un sol telèfon mòbil i sembla que la gent segueix utilitzant fixos i faxos... L'excursió al 2015 no dura gaire, però serveix per entendre una de les claus de la saga: el futur no existeix, es pot modificar des del present sense necessitat de disposar d'un Delorean que permeti viatjar en el temps.

Però, què té a veure tot això amb l'actualitat que ens toca viure? Molt. La saga Retorn al futur ens permet reflexionar sobre la necessitat de fer les coses bé en el present per gaudir d'un futur en les millors condicions possibles. Una reflexió naïf, sens dubte, però que té molt de veritat. El problema arriba quan pretenem canviar el passat i no disposem d'una màquina del temps per arrabassar al jove Biff Tannen (Donald Trump) l'almanac esportiu de torn (el poder o la possibilitat de tenir-lo als orígens del magnat que avui ocupa el Despatx Oval). 

Canviar el passat no es pot (o potser sí?), però sí la percepció sobre aquest per a les generacions presents, com bé sap la ultradreta (recordeu: no cal remoure el passat i qualsevol semblança dels anys 30 amb l'actualitat és pura coincidència). S'ha escrit en innombrables ocasions, sobretot en els últims temps, que la democràcia liberal tal com la coneixíem està en perill seriosament, i segurament així sigui, per això defenso que els demòcrates necessitaríem un Doc Emmet Brown que ens posés a disposició un Delorean -màquina del temps- per destruir, en algun moment del passat, la possibilitat que Trump esdevingui un Cèsar. Com que això no és possible, com que la construcció del futur es fa des d'aquest precís moment, més val no perdre de vista les amenaces que arriben des de diferents fronts (no només des de la Great Again America), defensar les nostres institucions, l'estat del benestar i el model de convivència que es va forjar després de la victòria del 1945. 

Algunes idees? Quatre molt clares: reforçament de l'eficàcia de l'estat en la resolució de problemes de les classes populars, millora de la solvència dels serveis de l'estat del benestar, federalisme a tots els nivells i cooperació entre pobles. Perquè si estem parlant de crear diners per finançar la indústria armamentística, no podem crear-los per a altres menesters? Senzill? Escriure-ho en aquest humil article molt, aplicar-ho sembla extremadament complicat. El primer, això sí, consisteix a prendre consciència de la gravetat del moment, conèixer la situació present i treballar perquè la gent normal i corrent percebi la necessitat d'unes institucions fortes al seu servei i per a la seva protecció. Si aquesta percepció acaba per desaparèixer, el 1985 "alternatiu" de Retorn al futur 2 estarà més a prop. I el que és pitjor: Doc Emmet Brown no serà aquí per salvar-nos.