La conversa amb en Carlos Zanón, (Barcelona, 1966) comença, com no podia ser d’altra manera, parlant sobre l’estat de la qüestió de la política catalana. Com molts dels catalans, Zanón no sap què passarà durant els mesos vinents. Independència? No ho sap. Aquest any s’estrena com a comissari del festival literari Barcelona Negra (BCNegra), que porta a la capital catalana Leonardo Padura, Don Winslow o Louise Penny, xerrades sobre l’assetjament sexual a les dones, l’assetjament escolar i a les xarxes, taules rodones amb autors novells del gènere negre i el sempre polèmic James Ellroy, a qui aquest any se li ha concedit el premi Pepe Carvalho per la “capacitat de l’autor de reinventar i expandir el gènere negre cap a territoris històrics, socials i estilístics personals i ambiciosos, sempre explorant l’imaginari nord-americà i del món occidental i posant al descobert les mancances i corrupcions del poder”, segons va comunicar el jurat del premi, format per Paco Camarasa, Antonio Iturbe, Andreu Martín, Rosa Mora, Daniel Vázquez Sallés, Sergio Vila-Sanjuán i el mateix Carlos Zanón.

Com es presenta el Barcelona Negra d’enguany?

Portem molts autors internacionals. Hem intentat mantenir el mateix estil de festival que tenia quan l’organitzava en Paco Camarasa. Voliem un festival popular i dinàmic i li hem donat un toc més literari. La nostra intenció inicial era que tingués més presència als barris i donar-li un caràcter diferent. Fins ara ho havia portat un llibreter i ara ho porta un autor, imagino que es notaran les diferències. A més, aquest festival sempre ha tingut molt bona acollida a Barcelona.

Té un encàrrec complex, he llegit... Reprendre les històries d’en Pepe Carvalho, imagino que no és una tasca fàcil. Està previst que es publiquin el 2018, oi? No li fa una mica de respecte, de por?

Sóc conscient del repte i del fet que hi ha molta gent expectant. De fet, et diré més: hi ha gent a qui, encara que escrigui el millor llibre del món, no li agradarà, perquè ja no els agrada la idea que algú que no sigui Vázquez Montalban escrigui sobre Pepe Carvalho.

Això ja va passar amb Stieg Larsson...

Sí, però en el món anglosaxó, el que s’anomena pastitx, és molt més comú. Per exemple, Sherlock Holmes té un munt de llibres escrits per diferents autors que el posen en diferents situacions. Ho faig perquè em resulta divertit i penso que és un honor que m’hagin escollit a mi per fer-ho. Com a escriptor, és un repte, ja que jo no he escrit amb gènere policial. De totes maneres, jo trio les coses per intuïció, no necessito pensar massa. Si penso que he de fer alguna cosa, la faig. Prefereixo equivocar-me a no fer-ho, i la resurrecció de Pepe Carvalho me la prenc així.

La seva última novel·la, 'Taxi' (Ed. Salamandra), té molts girs a l’actualitat. Parla de la CUP, de l’Ada Colau, d’en Carles Puigdemont... Quan la va escriure no es devia imaginar com anirien les coses en l’àmbit de la política catalana.

No, també en David Bowie estava viu quan jo vaig escriure Taxi. M’agrada que les novel·les estiguin vives i que siguin una fotografia del que passa en l’actualitat. També és cert que em vaig haver de posar una data límit, perquè la realitat no dóna treva i arriba un moment que has de parar d’escriure i acabar la novel·la.

No té por que quedi desactualitzada? Que d’aquí a uns anys els lectors hagin perdut els referents? És complicat que algú se’n recordi de la Barcelona de la Colau d’aquí a 70 anys...

Sí, pot ser. És un risc que corres quan contextualitzes una història. Si dones molts detalls, si concretes molt, la novel·la pot fer-se vella, molt més que si no dónes dades sobre l’actualitat. La meva novel·la va sobre un taxista, així que és complicat despersonalitzar-lo. No volia crear un taxista que no visqués enlloc. En altres  novel·les no he fet èmfasi en l’actualitat, però en aquesta ho vaig veure necessari.

Es comenta que és la nova gran novel·la de Barcelona...

Cada sis mesos hi ha una nova gran novel·la de Barcelona...

Vostè descriu una ciutat que pels barcelonins resulta molt familiar. Can Tunis i el seu passat ple d’històries, la muntanya de Montjuïc, el Tibidabo, el tipus de gent que freqüenta cada zona de Barcelona, l’època d’abans de les Olimpíades... No té por que la novel·la només arribi als barcelonins o la gent que coneix la ciutat? Què en pensarà un lector de Sevilla?

Aquesta novel·la no pretén mostrar la Barcelona que tots coneixem, necessito descriure la meva Barcelona perquè llavors la novel·la s’explica molt millor. La gent de fora de Barcelona, encara que no hagi estat mai a la ciutat, pot fer una traducció dels barris que es descriuen a Taxi. Per exemple, puc parlar de la Bonanova a algú de Madrid i que aquella persona, que mai ha estat a la Bonanova però sí coneix el barri de Salamanca, s’imagini el context i l’entorn on es desenvolupa l’acció. De vegades llegim novel·les ambientades a Londres o Nova York, i tampoc en coneixem els barris, però els imaginem. És precisament això el que volia. De fet, si parles de llocs molt emblemàtics, sí fas una postal de la ciutat, però si parles dels barris, dels carrers, de la gent, tot queda més natural i la gent es pot identificar més fàcilment.

Crida l’atenció la comparació que fa del Tibidabo i de Montjuïc i com descriu la gent que anava a un lloc o a un altre en el passat. Fa una fotografia molt encertada de l’àrea metropolitana i parla vostè d’un tema que ara està molt de moda: les dues Barcelones, extensible a les dues Catalunyes. Fa olor de Paco Candel. Com s’aconsegueix el diàleg entre aquestes dues faccions?

Jo sóc del Guinardó i anava a Montjuïc, on anàvem els fills de la classe obrera. Al Tibidabo abans hi ha anava una altra classe de gent. Mostrar aquestes dues Barcelones i posar-les en un mateix pla era un dels reptes de la novel·la; també és cert que descrivint i parlant de barris com la Bonanova, volia sortir del terreny que jo conec. Per documentar-me, intento fixar-me en els detalls de la gent: en el fons tots estem plens de prejudicis.

Els que venim de la classe obrera, o classe mitjana, tenim llibres, l’èpica, la música... ens falten els diners. Els altres, els que tenen els diners, no tenen cançons ni èpica, però viuen millor. Per escriure Taxi vaig intentar netejar-me la mirada, fugir dels prejudicis i fixar-me en els detalls. A Catalunya, la gent de diners intenta dissimular que els té i fuig de l’ostentació, que al cap i a la fi és de mal gust.

Molt diferent del que passa a...

A Madrid, a Sevilla o a San Sebastián. Aquí pots estar tota una vida estudiant a la universitat amb un col·lega que vesteix com tu fins el dia que et convida a casa seva i descobreixes que té pasta. A mi això m’agrada. Per parlar d’aquesta gent de la Bonanova, em vaig fixar en com es comportaven, però també em vaig tirar a la piscina i vaig fantasiejar. No he llegit a en Paco Candel, però he llegit Juan Marsé, que per a mi és un referent. Jo no escriuria com escric si no fos per Marsé. També estic molt influenciat per Eduardo Mendoza i El Misterio de la Cripta embrujada o El laberinto de las aceitunas. Hi ha algun personatge a Taxi molt mendozià. M’agraden els personatges que miren desenfocat, que estan passats de voltes. M’inspiren tendresa i m’interessa molt la seva mirada. Sí que és cert que habitualment no enfoquen, però quan ho fan, ens donen mil voltes. De vegades, en la ximpleria es diuen coses. Així de màgic és el llenguatge. Això s’assembla molt a escriure: quan escrius, relaciones paraules i conceptes, però de vegades l’inconscient te la juga i arribes a llocs que no t’esperaves. És la lucidesa. En totes les meves novel·les hi ha personatges d’aquests tipus.

Com es planteja l’escriptura en el seu dia a dia? En una entrevista del 2012 comentava que l’èpica o la imatge dels excessos de l’escriptor o el músic alcoholitzat no el convenç massa: “hagués preferit que alguns músics s’hagueren drogat menys i que hagueren escrit millors cançons”.

Hi ha gent, sobretot de l’època dels setanta o els vuitanta que lamenta haver-se passat. De totes maneres, potser si no s’hagueren passat, no hagueren fet res, potser ho hagueren fet millor o potser no hagueren existit com a escriptors o músics. Penso que hi ha artistes que són sincers amb això però també hi ha molt postureig.

La literatura, per ser de veritat, s’ha de viure intensament, sense frens, ha de ser una història a mort, però això no significa destrossar-te el fetge cada nit, sinó ser valent a l’hora d’escriure, amb tu mateix i amb el món. Un escriptor pot ser covard i mentider amb la seva vida, però no ho pot ser mentre escriu. També és cert que per a ser escriptor, has de viure experiències per després poder-les escriure. Per exemple, si tu vius un amor o un desamor que et crea dependència i després vols descriure la dependència d’un ionqui, et serà més fàcil, encara que tu no t’hagis drogat mai, perquè sabràs què és estar enganxat a alguna cosa. Penso que un escriptor ha de viure intensament les coses, per poder-les descriure intensament, si no, acabes escrivint de manera robòtica.

Parlem del protagonista de Taxi, Sandino, qui de vegades sí actua com un robot, sobretot en el tema sexual. La seva via d’escapament consisteix a trucar a les diferents dones que coneix i tenir sexes amb ells. En alguns moments és una mica Henry Chinaski, de Bukowski, però en d’altres, t’adones que Sandino està perdut, que té un gran cor, que és un conquistador, poc a veure amb en Chinaski. És un personatge contradictori. No vas tenir por que Sandino generés rebuig en el lector, com l’Ignatius Reilly de la Confabulació dels imbècils, del John Kennedy Tool?

Ignatius Reilly era un imbècil, Sandino no ho és. Volia fer un personatge complex. Tenia al cap l’Ulisses d’Homer, algú que vol tornar i no, confós. Sempre he pensat que Ulisses és un antiheroi, tot el contrari a Aquil·les. Ell mai va voler anar a Troia, volia quedar-se a casa amb Penèlope. Sandino és un liante, però també està molt confós. Quan està a casa seva amb la seva dona està bé i quan va a veure a les diferents amants, també ho està. El seu equilibri és tot, aquesta contradicció. Com una taula: si li treus una pota, cau. Penso, no obstant això, que Sandino és un personatge sincer: ell estima les dones que freqüenta.

Hi ha un personatge molt ric que apareix de manera constant a 'Taxi' i no és protagonista: l’àvia de Sandino. La seva veu està molt present, tot i que és morta.

Jo volia que la novel·la fos una mica matrioska: que hi hagués altres novel·les a dins i volia fer un paral·lelisme entre el classisme que sofreix l’àvia de Sandino i el classisme que sofreix el mateix Sandino. L’àvia creix en una família que no és la seva, que arribat un punt li diu: marxa. En el cas de Sandino, sofreix aquest menyspreu per part de Nat, que li diu: tu ets el xofer, marxa, aquesta festa és privada i no és per a tu. Són dues històries paral·leles.

A 'Taxi', l’àvia enverina el seu marit. Parli’m de la seva àvia, n’he llegit coses interessants...

La meva àvia va tenir episodis estranys. El meu avi, bé, el marit de la meva àvia que no era biològic, es va començar a posar malalt sense explicació i l’àvia no el volia portar al metge. No vull treure conclusions, però va haver-hi detalls estranys, sobretot pel que fa a la reacció d’ella a la mort d’ell. Jo no descarto... [Riures]. Les d’abans eren relacions molt bèsties. Abans la gent aguantava, encara que la relació no fos bona: una tortura que es retroalimentava. Ara això seria impensable.

En el llibre descriu sensacions molt universals: “qué tentación volver a tu casa, meterte en tu cama, no salir nunca de ella. Dormir años, décadas, siglos. Que el mundo pase de largo. Morirte ya dentro del nicho”.

Els meus personatges es mostren vulnerables, i això crea certa empatia. No són superherois, però tampoc són vilans. Vaig fer èmfasi en això perquè el lector es pogués identificar. Els personatges arriben al lector quan es mostren insegurs i els demostren que ells també tenen problemes. Només es pot tenir empatia amb els personatges quan tenen un conflicte que demostra la seva vulnerabilitat.

El que m’ha semblat més interessant del llibre és com Sandino es descriu a partir de les dones: es descriu com a fill, com a nét, com a marit, com a amant... Hi ha tot un univers de dones al seu voltant que actua com a entitat pròpia. No només això, sinó que les relacions mascle-mascle, a la seva novel·la, sempre tenen algun element de tensió...

Sí que és cert que ell es defineix a partir d’aquest univers femení que comentes. En el fons, connecta molt bé amb les dones, que al cap i a la fi, són les que el subjecten al món. Sense aquestes dones que l’envolten, desapareixeria. I sí, Sandino no acaba de connectar amb els homes, està clar.