La segona onada de la pandèmia de coronavirus s'ha accelerat enormement les darreres setmanes i ja tensiona de manera important el sistema hospitalari català. Magda Campins, cap de Medicina Preventiva i Epidemiologia de l'Hospital de la Vall d'Hebron, el més gran del Principat, es mostra convençuda que caldran mesures més dràstiques, com ara un nou confinament total, per intentar controlar una situació que molt probablement trastocarà l'activitat ordinària del centre. Atén telemàticament EL QUINZE, abans que el Govern anunciés les noves restriccions.

Portem un parell de setmanes amb restriccions com el tancament de la restauració i des de diumenge tenim toc de queda nocturn. Les mesures han estat insuficients?

Tot i que no es pot veure si realment han tingut impacte fins que passen 14 dies [justament es compleixen aquest divendres], tenim la sensació que les mesures no seran suficients, per l'increment tan exponencial que està tenint la corba. A més a més, s'està veient que hi ha una gran mobilitat de la població, amb trobades a cases particulars i sortides massives de gent els caps de setmana a parcs o espais naturals. Tot això, segurament, ha provocat que no hagin tingut l'impacte que esperàvem, perquè no s'ha reduït prou la interacció social. Amb l'increment d'ingressos [als hospitals] i, sobretot, de pacients a l'UCI en quinze dies podem estar col·lapsats. I, segurament, la setmana vinent hauríem de començar a suspendre intervencions programades. Ja estem en una situació que visualitza que a curt termini hi haurà un col·lapse del sistema sanitari i, per tant, el que s'ha de fer són mesures més contundents.

S'ha d'assumir que en cap cas es pot descartar un confinament domiciliari com el del març i l'abril?

No, no es pot descartar en absolut. I crec que el que estem parlant ara és el preludi d'un confinament total. Potser serà d'aquí una setmana o deu dies com a molt, perquè no podem aguantar. Les mesures que s'han de prendre han de ser molt contundents i s'han d'aplicar de forma immediata, perquè l'efecte no es veu fins al cap de 15 dies i no podem veure què passa perquè ja arribarem tard. Per tant, si no són tan contundents com el confinament total i no es redueixen prou les interaccions socials, no vaig més enllà de deu dies que s'hagi d'adoptar un confinament total.

Durant l'agost i el setembre va haver-hi una certa estabilitat elevada, amb al voltant d'un miler de casos al dia a Catalunya, però les darreres dues setmanes les xifres s'han disparat. L'ha sorprès aquest creixement tan ràpid?

Sincerament, no m'ha sorprès. Durant l'estiu, els casos que teníem eren de persones joves, que ens preocupen menys perquè presenten quadres clínics lleus amb poques complicacions i això no ens impacta al sistema sanitari. Però la por que teníem era quan aquestes persones tornessin a la feina i interactuessin amb persones més grans, perquè aleshores sí que impactaria al sistema sanitari i això és el que estem veient ara. Si el nombre de casos s'hagués incrementat a expenses de gent jove no tindríem aquest problema, però és que ho ha fet amb persones més grans. Al setembre els pacients ingressats tenien entre 40 i 45 anys i ara la mitjana d'edat és d'entre 60 i 65, amb situacions més greus i més necessitat d'UCI. Ingressen més perquè hi ha gent contagiada més gran, i com que n'ingressen més, hi ha més gent a l'UCI.

Tot i que hi ha excepcions a nivell mundial, la majoria de països de l'Europa Occidental viuen situacions similars, amb desenes de milers de casos al dia. Es pot dir que ha fallat alguna cosa?

Més que el que ha fallat, el que estem veient és que realment el fred afecta. D'una banda, perquè les persones estan més en espais interiors, i, de l'altra, perquè el virus sobreviu molt més i és més transmissible en ambients freds que quan fa calor. Aquests dos elements poden explicar aquest increment tan important que hi ha a tot Europa. És cert que a Espanya es va fer una desescalada molt ràpida, sense esperar 15 dies entre fase i fase, i no hi havia un volum suficient de rastrejadors per aturar els brots quan els començàvem a veure, però països on això ho han fet millor, com Alemanya o Itàlia, ara també tenen un increment important de casos. Per tant, el que va fallar a l'estiu no és l'únic que explica la situació.

Quina és la situació ara mateix a la Vall d'Hebron, l'hospital més gran de Catalunya?

Amb dades de les 8h de dimarts [el dia en què va fer-se l'entrevista], hi ha 34 pacients de covid a l'UCI i 135 ingressats a planta. Si només mirem la capacitat habitual d'UCI, perquè a la primera onada vam multiplicar-la convertint molts espais, tenim 56 llits, per tant en tenim més de la meitat ocupats per covid. Hi ha molts altres tipus de pacients que necessiten anar a l'UCI, però arribarà un moment que no podrem continuar fent l'activitat quirúrgica habitual, perquè tindrem els llits ocupats. Això indica que s'han d'obrir més llits i s'hauran de tancar quiròfans per poder-los convertir en àrees d'UCI. Tot és una cadena i realment és un problema important, no només pel que és la feina del dia, sinó també pels pacients. Per donar suport als pacients de covid estem deixant d'atendre pacients que tenen altres patologies i que realment també els hi va la seva qualitat de vida, i també s'està accelerant la mortalitat per altres causes.

Ara mateix estem amb xifres de letalitat força més baixes que a la primera onada. És perquè els pacients són més joves o està lligat a què es coneix millor la malaltia i han après com tractar-la?

És un mixt. Per una banda, hi ha el tema de l'edat i, per l'altra, hem après a tractar la malaltia. Encara que no tenim un tractament que realment hagi demostrat ser efectiu [per aturar-la], sí que sabem tractar-ne les complicacions importants. Per exemple, la dexametasona, els corticoides, s'ha vist que realment millora molt el pronòstic del pacient. Una altra de les complicacions importants són les trombosis i ara ja es donen anticoagulants per evitar que se'n facin.

Per tenir una vacuna efectiva i que pugui administrar-se massivament encara falten molts mesos. Treballen amb algun horitzó temporal?

En aquests moments pensar que podem tenir les primeres dosis de vacuna abans del 2021 crec que és molt utòpic. Hi ha molts projectes en marxa i n'hi ha alguns que estan molt accelerats i poden disposar de resultats abans de final d'any, però després ve el procés que l'Agència reguladora del medicament l'autoritzi i es faci tota la producció. Probablement arribaran un gran número de dosi el primer trimestre del 2021 i s'estan dissenyant unes estratègies per prioritzar els grups diana, que són els grups més vulnerables, com les persones de les residències, la gent gran o el personal sanitari, pel risc de contagi. Però més enllà d'això, fins a finals del 2021 no veig que es pugui tenir un volum important per poder vacunar un percentatge alt de la població.

Amb els mesos que portem de pandèmia ja sabem que la covid pot deixar seqüeles importants, fins i tot a nivell de mobilitat.

Els casos més greus són evidentment les persones que han passat per l'UCI, que han tingut una covid molt severa. Per una banda, per efecte de la pneumònia i tota l'afectació pulmonar poden tenir un risc alt de fer una fibrosis pulmonar. I això dona dificultats a l'hora de fer determinades activitats, com esforç físic. I, a més, la fibrosis pulmonar pot anar evolucionant al cap dels anys i el gran temor és que aquestes persones poden requerir inclús un transplantament pulmonar, perquè la seva capacitat pulmonar es vagi deteriorant cada vegada més. Ara s'estan fent estudis i seguiments, perquè encara és massa aviat per saber-ho, però sembla que pot ser important.

L'altra qüestió és l'afectació muscular. Les persones que han estat a cures intensives durant setmanes es queden amb una atrofia muscular molt important i en alguns casos han de tornar a aprendre a caminar. I això requereix temps. Altres persones tenen també problemes d'agilitat mental, amb dificultats en la capacitat de concentració i per poder fer la feina que estaven fent abans. Aquestes són les seqüeles més importants.

Tot plegat ha evidenciat la importància de tenir un sistema de salut pública robust. Suposo que seria cabdal reforçar la prevenció?

És bàsic. Que tinguem una salut pública potent és importantíssim, ja no només per quan hi hagi pandèmia, sinó perquè la vigilància epidemiològica ens serveix per poder detectar les malalties i poder-les tractar de forma precoç. Clàssicament, la nostra salut pública no ha tingut recursos, no només els darrers anys per la retallades. I això ha fet que Espanya siguem un país en què sembli que hem fet les coses més malament i sí, ha estat així, perquè la salut pública no estava pressupostada i tothom s'ha espavilat una mica per la seva banda.

No hem tingut aquest lideratge de salut pública ni les eines importants per fer un seguiment de la malaltia i la vigilància epidemiològica i s'ha actuat sempre per darrere del virus. La vigilància de casos i el rastreig és una activitat típica de salut pública i s'ha tardat setmanes abans no hi ha hagut un número relativament elevat per poder fer el rastreig... Això hauria d'haver estat planificat, hi hauria d'haver hagut plans preestablerts sobre què s'ha de fer en cada situació i que es puguin posar en marxa aquestes eines de forma ràpida.

El personal sanitari porta mesos amb una tensió i una càrrega de feina enormes. Com estan a nivell anímic i físic?

La veritat és que estem molt cansats i també una mica decebuts perquè hi ha una part de la ciutadania que sembla no ser conscient de la situació en què estem. Hi ha una part important de falta de responsabilitat i de solidaritat ciutadana. I això ens fa més mal. Seguirem treballant i donant tot el que puguem, però és allò que tothom podria col·laborar una mica més. Perquè no només han d'actuar els polítics posant mesures i els sanitaris atenent els pacients, sinó que és responsabilitat de tots. Però hi ha molta gent que no ho fa. També aquesta situació de cansament fa que ara ja no es faci la mateixa pinya que durant la primera onada i no hi hagi la mateixa col·laboració. Hi ha gent que està cremada, sobretot la que ha estat més a primera línia, que ha hagut de viure una situació molt dura, enfrontant-se a la mor cada dia. I aquest dramatisme també passa factura.