Contingut patrocinat
El Museu d’Art de Girona recupera de l’oblit l’obra de l’artista Roser Bru
L’exposició acull un centenar de peces de la reconeguda pintora i gravadora catalana, emigrada a Xile durant la Guerra Civil espanyola
Roser Bru (1923-2021) ha estat una de les artistes més significatives del segle XX, malgrat ser una desconeguda pel gran públic a Catalunya. Va néixer a Barcelona i va haver d’exiliar-se a Xile, el seu país d’adopció, on la pintora i gravadora ha estat molt reconeguda. El Museu d’Art de Girona presenta l’exposició temàtica "Roser Bru. Superar la distància", en un gest de reparació històrica de la memòria de l’artista, després de dues dècades des de l’última mostra a la seva terra natal. S’hi exhibeixen un centenar d’obres, de les quals prop de vuitanta són procedents de Xile i una trentena provinents de museus i col·leccions privades catalanes. La mostra es pot visitar fins al pròxim 30 de març.
L´exposició vol posar en relleu l´origen català de Roser Bru, així com el vincle emocional i artístic que va mantenir amb la seva terra natal.
La pintora va ser guardonada amb el Premi Nacional d’Arts Plàstiques del Govern de Xile, el 2015, amb la Medalla d’Or al Mèrit en Belles Arts Espanyoles, el 2018, i amb la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya, el 2020, un any abans de la seva mort. Malgrat això, de Roser Bru, hi ha poca obra en museus catalans i espanyols públics. La directora del Museu d’Art de Girona, Carme Clusellas, reivindica aquesta ambiciosa exposició com una "oportunitat de superar distàncies i oblits, i de redescobrir a Roser Bru, la seva obra i el seu llegat".
Veu artística única
La seva obra primera va estar influenciada per les iconografies del romànic català i també per l’informalisme, sobretot de l’obra de Tàpies. Destaquen en les seves creacions la pintura sobre diferents materials i el gravat.
La dona: tòtem i centre
A la seva obra, la dona apareix com a tòtem, com a deessa, com a mare, però també com a ferida oberta. L’impacte de les marededeus del romànic català, amb les quals es va retrobar en el seu primer viatge de tornada a Barcelona, el 1958, és evident.
La democràcia ferida
El feixisme irromp com una llosa i la memòria dels horrors de la Guerra Civil espanyola reapareix com una reminiscència indefugible. Segons com, quan parla d’Espanya, parla de Xile. S’estableix un paral·lelisme clar i dialogant entre aquestes dues realitats viscudes. Les seves obres són clares denúncies contra els assassinats i la repressió d’ambdós règims.
La reparació humanista
En el tercer àmbit de la mostra, apareix la faceta més humanista de l’artista amb obres d’homenatge als seus referents culturals, molt d’ells marcats per un destí inexorable: Kafka, Anna Frank, Federico García Lorca, entre d’altres. I malgrat tot, són l’única esperança de redempció. Com ho serà, per Bru Amèrica, la terra que la va acollir i es va fer seva.