"El món ha canviat i un projecte com el de Barcelona'92 només seria possible amb una gran vocació de generar consensos"

Apassionat de la seva ciutat i de l'esport, Enric Truñó va ser una de les persones clau dels Jocs Olímpics celebrats ara fa tres dècades a la capital catalana. Regidor del PSC a l'Ajuntament durant gairebé dues dècades (1979-1998), va passar per les àrees de Joventut, Ensenyament i Turisme, a banda de la d'Esports, a través de la qual va convertir-se en el regidor responsable dels Jocs. Amb ell repassem el context en què va gestar-se la candidatura, la feina que va fer-se per aconseguir la nominació olímpica i el llegat d'una cita que, sense cap mena de dubte, va situar la ciutat al mapa.

30 anys després, quin és el llegat dels Jocs de Barcelona?

Diré tres coses. Una és la transformació important d'alguns elements de la ciutat, amb la seva obertura al mar, l'equilibri territorial amb les quatre àrees olímpiques i la coordinació de tot això amb les rondes, que eliminen el 18% del trànsit pesat del centre de la ciutat. En segon lloc, hi ha una qüestió d'imatge i de capacitat organitzativa. És un bon missatge per dir al món "veniu a Barcelona", amb la teva empresa, a estudiar-hi, a conèixer-la, a viure-hi... El nombre de persones no nascudes a l'Estat que hi viuen ha crescut moltíssim; si el 1979, amb el primer ajuntament democràtic, era del 2% de la població, ara està al voltant del 22 o 23%. I la tercera és que va deixar per molts anys un llegat d'autoestima, un canvi de mentalitat, en el sentit que és possible enfrontar-se a grans reptes.

En el cas de la transformació urbanística, que segurament és el llegat més visible, hauria estat possible sense els Jocs? S'hauria fet de manera més lenta?

"Quan hi ha un esdeveniment com aquest els diners es generen, surten de sota les pedres"

Quasi segur que hauria estat un procés molt lent. El que vam aprendre és que quan hi ha un esdeveniment com aquest, que és una cita mundial i agafes un compromís enorme, els diners es generen, surten de sota les pedres, s'avancen. El gran avantatge és que la ciutat no va fer fallida i va poder anar pagant sense problemes la seva part de les obres olímpiques. Pel que fa a les rondes, el primer dibuix operatiu és el pla comarcal dels anys 50 i a la dècada dels 60 el Porcioles [aleshores l'alcalde de la ciutat] ja va intentar fer alguna cosa, però li van aturar perquè feia veritables talls i autopistes urbanes. Nosaltres ens hi vam atrevir, tot i que quan vam fer-ho no estàvem en una situació econòmica fluorescent. Però quan el 1986 ens donen els Jocs, sortim amb molta força, pactant amb l'Estat i la Generalitat [per fer les rondes]. Un projecte dels anys 50 no es resol fins a principis dels 90.

Una altra herència important són els equipaments esportius. En total se'n van utilitzar una quarantena: uns quants ja hi eren i no van necessitar obres, d'altres es van reformar i alguns es van fer nous. Amb els anys, alguns s'han transformat en complexos esportius municipals. En general, s'ha tret prou ús d'aquestes instal·lacions? Sembla clar que sí en el cas del Palau Sant Jordi, però equipaments com el Velòdrom d'Horta o el mateix Estadi Olímpic poden generar més dubtes.

La primera bona decisió per evitar el que el Comitè Olímpic Internacional (COI) anomena "elefants blancs", és a dir, instal·lacions després inútils, va ser compartir amb 17 subseus els Jocs i vam col·locar-hi coses que tenien sentit per la seva història, que serien ben acollides al municipi. Per exemple, el pavelló de bàsquet a Badalona, el d'handbol a Granollers o l'estadi olímpic de Terrassa, on s'hi acaba de disputar el mundial femení d'hoquei herba. Pel que fa a Barcelona vam tenir un principi de molta austeritat. Hi ha un estudi de l'aforament de la suma de totes les instal·lacions olímpiques que es van oferir als Jocs des de Roma 60 fins als darrers i Barcelona és la que té una capacitat menor.

"Vam tenir un principi de molta austeritat, no vam construir coses que després no poguéssim fer servir"

No vam construir coses que després no poguéssim fer servir. Vam col·locar competicions en instal·lacions que després podien ser digerides bé per l'entorn. Per exemple, al poliesportiu de l'Espanya Industrial, s'hi va fer l'halterofília i ara és el gran pavelló del barri de Sants; també passa amb els pavellons de la Nova Icària, de la Mar Bella o de la Vall d'Hebron.

Va ser regidor a l'Ajuntament de Barcelona durant gairebé dues dècades i a l'octubre del 1981, amb Narcís Serra d'alcalde, va ser nomenat responsable d'Esports. Entenc que ja aleshores es començava a treballar en la candidatura, mentre que la nominació s'aconsegueix el 1986. En aquests cinc anys, hi ha algun moment on senten que sí, que l'assoliran?

Hi ha molts moments que pensem que ens en sortirem, però també n'hi ha molts en què veiem el repte que és; estàvem competint amb dues ciutats mundials com París i Amsterdam, poca broma! Els primers moviments ja són converses entre l'alcalde Serra i Samaranch, just després que aquest fos nomenat president del Comitè Olímpic Internacional (COI) el juliol del 1980. Aleshores, però, Barcelona té una molt mala situació econòmica per enfrontar-se a coses. Quan entrem a l'Ajuntament el 1979 i hem de pagar les primeres nòmines ens n'adonem que per cada pesseta que ingressava l'Ajuntament en teníem dues contretes que havíem d'honorar de serveis, equipaments o personal. Si allò no ho paràvem teníem un dèficit del 100%!

I què va dir l'estudi?

Es va crear un grup de treball, del qual jo formava part i on, entre d'altres, hi havia l'alcalde Serra i en Pasqual Maragall i estava coordinat per Romà Cuyàs. El document deia que era possible organitzar uns Jocs Olímpics i dimensionat a la ciutat si passaven una sèrie de coses. Es va acabar l'octubre del 82 i els primers dies de novembre Serra ja va anar a Lausana [a la seu del COI, a Suïssa] per entregar aquest primer document que deia que sí, que era possible organitzar els Jocs. Ara calia fer moltes coses.

"El 1986 Espanya passa a ser un país emergent, ben vist per la comunitat internacional"

La primera va ser convèncer el Govern d'Espanya i el Comitè Olímpic Espanyol (COE). El govern de la UCD va estar reticent, mentre que el de González li va donar suport i també va fer-ho el COE. Després es va crear una oficina olímpica molt potent, perquè intuíem que el dossier tècnic havia de ser impecable, i va ser-ho, i s'havia de fer de lobby, s'havien de guanyar els vots. Es va crear també l'associació d'empresaris Barcelona'92, que encapçalaven Carles Ferrer Salat i Leopoldo Rodés, que van col·laborar en l'aportació de patrocinis; hi havia 92 empreses que van aportar 920 milions [de pessetes]. A partir d'aquí es va poder fer un lobby internacional i es van visitar al seu país tots els membres del COI. Barcelona, Catalunya i Espanya tenien una conjuntura bona per guanyar, perquè l'1 de gener del 1986 entrem a la UE; i el març del 86 hi ha el referèndum per mantenir-se a l'OTAN. Aquests dos temes fan que Espanya passi a ser un país emergent, ben vist per la comunitat internacional.

Era un projecte liderat per la ciutat, però que tenia un suport clar de la Generalitat i el Govern espanyol. Han passat ja quatre dècades des que es va impulsar i no sembla que aquell model fos replicable avui en dia. La societat ha canviat molt i la pugna entre administracions ha anat a més.

El més important és que la societat ha canviat molt, la barcelonina, la catalana, l'espanyola i la mundial. La crisi econòmica del 2008-2014 genera, com explica Piketty, unes desigualtats molt grans i exclusió social i, per tant, genera desconfiança cap a les administracions públiques. Quan vam llançar això veníem de la Transició democràtica, tot estava per fer i tot era possible. Va haver-hi un esforç, hi havia ganes i una necessitat de plantejar-te projectes en moltes direccions per estimular les coses. Possiblement també era més fàcil generar il·lusió ciutadana. Barcelona i Catalunya també han viscut el Procés, que és evident que no ha ajudat a projectes de consens, sigui de qui sigui la responsabilitat.

"Els anys 80 no parlàvem de la crisi climàtica, l'escalfament global o la sostenibilitat social, econòmica i ambiental"

En aquest context pensar en projectes d'aquest estil és molt complex, per les desigualtats socials, per les desconfiances que han generat casos de corrupció, tot i que no siguem dels països més corruptes del món. La ciutadania no està disposada a què les administracions i els poderosos juguin a fer projectes. Ha d'estar ben consensuat, ben explicat, ser auster i sostenible. Els anys 80 no parlàvem de la crisi climàtica, l'escalfament global o la sostenibilitat social, econòmica i ambiental. Encara no s'havia fet la cimera de Rio que dona el punt de partida a tot això. El món ens ha canviat i un projecte així només seria possible amb una vocació enorme de generar equips i consensos, d'arriscar amb les relacions, de no ser sectaris. I això no ens ho sabem treure de sobre.

Les setmanes que van celebrar-se els Jocs són el moment culminant de la seva trajectòria política?

No utilitzaria la paraula culminant, però és un moment molt especial, únic. Mentre Samaranch deia havien estat els millors Jocs Olímpics de la història, l'endemà el New York Times deia que "la ciutat de Barcelona ha guanyat la medalla d'or". Això va sortir bé i va posar Barcelona al mapa, que era un dels objectius claríssims de Pasqual Maragall. A nivell personal ho vaig viure tot, perquè vaig començar en el projecte el 1981 i vaig acabar amb la dissolució del comitè organitzador un any després dels Jocs i com a regidor d'Esports vaig tenir també la feina de posar en funcionament tot el seu llegat esportiu.

Els Jocs situen Barcelona dins el mapa de les grans ciutats turístiques. El que aleshores es podia veure com a necessari, amb el temps i l'enorme augment de visitants ha generat impactes cada cop més negatius per a una part significativa de la ciutadania. Caldria haver replantejat el model?

L'any 92 ningú s'imaginava que hi hauria aquesta evolució a nivell mundial, com s'ha generat la capacitat de comunicació i de gestió del turisme, sobretot a través d'Internet -que no existia durant els Jocs-, o com s'ha generat tot el tema dels vols de baix cost. Ja et dic clarament que em sembla que no són sostenibles, sobretot pel permanent salt endavant. Tot això no ens ho imaginàvem, com tampoc el canvi en els costums de les famílies, que en comptes de fer vacances d'un mes a un lloc, fan escapades en els ponts llargs i això genera un continu moviment aquí i arreu. Com que tot això ha passat, evidentment hem de fer-hi front i en soc totalment partidari. Ja ho era quan em van encarregar el pla estratègic del turisme entre els anys 2008 i 2010 i parlàvem de sostenible social, econòmic i ambientalment, amb només un petit creixement i ja defensàvem la moratòria a Ciutat Vella.