Entre el xoc, el dol i un batibull d’opinions arran dels atemptats de Barcelona i Cambrils de l'agost del 2017 va emergir la de Míriam Hatibi, posant una mirada antiracista a les tertúlies. Hatibi es va convertir en un dels símbols d’una societat que cridava “som gent de pau”, alhora que apareixia com una de les poques veus joves, racialitzades, musulmanes u amb orígens marroquins i nascuda i crescuda a Catalunya als mitjans nostrats.

Dos anys després, Hatibi és autora d'un llibre -Mírame a los ojos (Plaza & Janés)- i s'ha acostumat a tractar amb els mitjans. També segueix l’actualitat política amb un peu a l’activisme antiracista, fent xarxa amb altres joves que, com ella, segueixen demandant més referents mentre observen amb urgència com el racisme s’escola a la societat cada cop amb més impunitat.

Vox, un partit marcadament racista, té 52 diputats al Congrés. Ha fallat l'antiracisme?

Que hi hagi tanta gent que sense considerar-se racista o masclista no li importi votar Vox perquè li compensa per altres coses és preocupant. Hi ha gent que no anirà a un centre de menors a escridassar-los, però que vota gent que sí que ho faria o ho fa. Cal recordar que abans de Santiago Abascal ja hi havia partits que portaven polítiques racistes als seus programes. El CIE no es va obrir després que Vox entrés al Congrés.

El discurs racista va molt més enllà de Vox. Darrerament hem vist com en alguns municipis el PSC l'adoptava per oposar-se a centres de menors estrangers. 

Clar, és que ara fins i tot un discurs tan bèstia com el que porta el PSC de l’alcalde de Badalona, Àlex Pastor, sembla suau al costat de VOX o del PP d’Albiol. És preocupant veure com partits que no tenien aquests discursos ara els assumeixen. Però això no va de si estan assumint relats sent falsos als seus valors o no, perquè t’ha d’incomodar poc per fer-ho. Al final, el PSC és un partit que ha estat molt acostumat al poder, i penso que no estan acabant d’entendre com canvia el taulell del joc polític. ‘OK Boomers’ [expressió irònica de la gent jove contra el paternalisme d’una persona adulta], però no utilitzeu a les persones migrades.

A l'abril, el Govern, tots els partits i una cinquantena d'entitats van acordar no utilitzar la immigració en la batalla electoral. Creus que es va complir?

No pas. No és qüestió que alguns noms concrets assumeixin discursos racistes, sinó de com les persones racialitzades al final acabem sent moneda de canvi en campanyes electorals. Som un col·lectiu que no està humanitzat, no ens interpel·len com a ciutadans, i s’hi relacionen segons el gir ideològic que els interessi donar en cada moment. Pastor ha dit barbaritats, però clar, fa uns anys els cartells de “A Catalunya no hi cabem tots” o els de “Netejant Badalona” eren al metro. De discursos de l’estil “primer els de casa” n’hi ha hagut moltíssims. Si totes les persones migrades poguessin votar, els polítics es veurien abocats a parlar per elles. 

Darrerament, a les xarxes socials hi ha hagut debats entre militants antiracistes i independentistes que han acabat amb frases com “marxa al teu país”. Com va l’independentisme, d’antiracisme?

Bé, aquest fet és molt greu. En concret, l’activista Daniela Ortiz ha rebut molt. Més enllà de si tenia raó o no, el debat es va deixar totalment de banda per entrar en atacs absolutament racistes. En el moment que per desacreditar una persona fas servir arguments racistes, ets racista. L’antiracisme condicional, de donar suport quan hi estàs d’acord però atacar amb arguments racistes quan no, no és res. És un intent de fer-se veure com a “mira què bo que sóc” disfressat de falsa tolerància. Si no saps discutir amb algú sense recórrer a arguments racistes, és que no l’estàs veient com a igual. Però bé, també hi ha gent que està molt avergonyida en veure el que ha passat.

Els darrers mesos hem vist mobilitzacions a diversos municipis contra centres de menors estrangers. Com hem passat del “som gent de pau” a això?

S’han legitimat molts discursos, sí... És greu. Però de la mateixa manera que hem arribat fins a aquests fets, també hi ha hagut un auge de l’antiracisme i l’antifeixisme. Jo veig molta més gent mobilitzada, més gent polititzada ara. De vegades, ens centrem molt en tot allò que és visiblement dolent, però l’altre dia el centre d’Hortaleza [a Madrid] estava pleníssim. I aquest estiu, també va haver-hi manifestacions antiracistes molt massives. Jo fa poc que estic en això de l’activisme, però percebo una major sensibilitat. Ara fa uns anys, quan es feia un article sobre islamofòbia la pregunta era: “Has patit mai un atac islamòfob?”. És que no es pot parlar d’un sol atac islamòfob perquè és tota una estructura d’opressió. I aquesta estructura ja fa temps que hi és, les lleis estan allà, les fronteres estan allà, el sistema econòmic que tenim és allà, les dones migrades treballant a casa sense papers són allà. Tot això és molt fort, però també hem de posar el focus en totes les victòries que estem tenint.

Aquestes crítiques les heu posat, en gran part, els fills i les filles de les persones migrades. Reivindiques molt l’esperit contestatari de la teva generació. En quin punt us trobeu?

Bé, és un col·lectiu molt heterogeni. No seran les mateixes les reivindicacions que puguin tenir els joves d’origen asiàtic, que els llatinoamericans o els marroquins. I després també es creua la religió. Però parlant-ho molt, crec que tots coincidim en una mateixa necessitat: unir-se, fer pinya, fer comunitat. Perquè tothom es pensa que està molt sol i molt perdut amb això. Una cosa és l’activisme i l’altra afrontar el dia a dia. I has de donar respostes a fets com posar-te en un espai públic i que et facin un comentari fora de lloc, o pujar al metro i que la gent s'aparti. I mirar com explicar-ho. A mi em serveix molt comparar-ho amb el feminisme, i posar una situació en la qual una dona rep un comentari masclista. Llavors la gent ho veu. És trist, perquè sembla que la teva lluita per si sola no val. I l’altra gran reivindicació de la meva generació és la de crear les pròpies narratives.

De quina manera?

És que decidir de què vols parlar és difícil. Fins i tot, és difícil decidir amb quines paraules. No tothom té el mateix relat de què és la integració, el terrorisme, la religió, la radicalització... Tot plegat ens ve imposat per discursos amb els quals no ens sentim representats. Necessitem una narrativa pròpia. De vegades, quan veig un polític dir això que els immigrants reben més ajuts, m’agafen ganes de contestar, però això seria acceptar la seva narrativa. Entrar a valorar si reben molts, masses, o no reben ajuts, per veure si val la pena que estiguin aquí, si són útils o no. I jo no vull entrar-hi. I necessitem una narrativa més diversa. Potser, si estic parlant d’altres temes, no vull enfocar-los des de la meva perspectiva de filla d’immigrants, sinó des del meu posicionament socioeconòmic, per exemple. És sobretot el fet de creuar, d’entendre que necessitem veure les coses des d’una mirada més global.

Als Estats Units han aparegut lideratges de persones filles de migrades, com Alexandria Ocasio-Cortez  o l’exparlamentària a Michigan Rashida H. Tlaib.

Sóc més pessimista amb aquest tipus de lideratges. Sí, està molt bé que una persona com Ocasio o la Rashida siguin al Congrés, així com l’Ayanna Pressley i la Ilhan Omar. Estan representant molta gent que mai s’havia vist representada a les institucions i estan portant un discurs que és diferent del que s’ha vist fins ara. Però en l’àmbit institucional encara no hi ha un moviment global, tot i que sí que existeix socialment, amb molta gent implicada en un projecte col·lectiu. Però a la política, són elles, elles quatre juntes, i prou. Els Estats Units és el mateix país que ha tingut un president negre durant vuit anys. Molt bèstia, sí, però durant aquests anys les desigualtats es van disparar, i quan es disparen les desigualtats econòmiques, els primers afectats són aquells que habiten els marges, als marges on hi ha les persones negres, migrades racialitzades... El que vull dir és que la representació política és importat, però ho és si realment arriba a ser un moviment col·lectiu amb un canvi des de la base.

Vols dir que creus que s’han quedat en el símbol?

Sí, i ser un símbol desgasta moltíssim. La mateixa Ocasio deu estar desgastadíssima, perquè els atacs que reben elles, a més, són per ser dones i de família migrada. Inspiren molta gent, sí, però si l’Ocasio desapareix, què quedarà de tot això?

A casa nostra, no tenim quasi cap lideratge fort a les institucions que us pugui representar.

Bé, anem lents, però penso que hi ha molt activisme portat a les institucions. La mateixa alcaldessa de Barcelona, per exemple, i això és xulo. I hi ha un activisme conscient que la institució no és el punt final. Això està bé. No ens podem enganyar i pensar que estant al Congrés ja ho tenim tot. A més, és perillós i molt còmode. Fins i tot el candidat dels tories [conservadors] al Regne Unit, Boris Johnson, té una dona musulmana a les seves llistes. I que guanyi Johnson no suposarà cap millora per a les dones musulmanes al Regne Unit. Vaja, Vox també té a Ignacio Garrido al capdavant del partit de Catalunya, de mare de Guinea Equatorial.

Una persona racialitzada no té per què ser un garant de portar un discurs antiracista, doncs.

Que entri una persona racialitzada a les institucions no té per què ser un èxit per a les persones racialitzades, més enllà que sempre ens han fet quedar-nos-en fora. I bé, el Garrido té el seu dret a tenir la seva opinió. Però jo em puc sentir més representada per una persona que també es trobi als marges però des d’un altre lloc, com per exemple una dona lesbiana, perquè defensa una dissidència. I jo, tot i ser heterosexual, m’hi puc avenir. Torno amb la comparació amb el feminisme: està clar que la Margaret Tatcher no és cap referent feminista. No podem deixar que ens portin per la imatge. Un símbol sense un moviment no val per res, pot ser útil si visibilitzes una cosa més extensa, però si no, no.

Tenim els discursos obertament racistes d’alguns espais polítics, però també hi ha els discursos de la “integració”, que també critiques.

Ara no es parlarà més d’integració, ara es parlarà d’inclusió, perquè clar, la integració implica que un grup integra l’altre... Jo canviar les paraules sense canviar el fons, doncs mira, no hi acabo de creure. Crec que hem de ser una societat prou madura per entendre que hi ha diferències que són visibles, d'altres que no ho són, però que el que és percebut com a majoritari realment hi ha poca gent que en formi part. En el moment que a tota persona que no perceps com a normal comences a qüestionar-la, estàs qüestionant molta gent més. Sempre he reivindicat molt la diferència per això. Per això parlo d'identificar-se amb qui està als marges, perquè a mi m'és igual per què hi ets, la cosa és que sé que d'entrada entendràs el que vol dir no formar part de les persones que estan a la llista dels privilegiats.

En el teu cas, per exemple, has crescut a Bellpuig. Costa pensar que hi hagi res a “integrar”. Et trobes amb aquest discurs, igualment?

Sí, perquè durant molt de temps les persones són estrangeres, però no des de la perspectiva de "ve de fora", sinó de "no pertany". El problema no és venir de fora, és de "tu no pertanys a la majoria". El dia que t'hi assemblis ja ho veurem. Però de moment, no. I això és el que a mi m'incomoda. La Sívlia Agüero, militant gitana, ho diu: “Jo no m’integraré. Jo reivindico el desintegrar-se”, com una manera de reivindicar la teva pròpia diferència en una societat on tothom és diferent. Tot plegat respon a unes lògiques homogeneïtzadores que poden arribar a ser racistes, però no només. I si no, mira els exàmens d’accés a la nacionalitat que han de passar les persones sense papers.

Entre aquestes “diferències” a reivindicar, una d’elles és el fet de ser musulmana i de portar vel.

Jo no porto el vel per visibilitzar sinó que el porto i es visibilitza. Per a mi és una de les opcions més personals acaba sent com la més pública, i és visible, però també són visibles les sabates que porto. Acaba sent el debat públic d'una qüestió que és molt personal. Hi ha diverses maneres en les que se’ns discrimina a les persones musulmanes, ja sigui quan parlem amb les administracions, que trobem més o menys dificultats segons qui hi hagi en aquests ajuntaments o institucions, tot i que és un diàleg que hauria de ser més fàcil, perquè està protegit. I en l’àmbit privat, és clar. Òbviament l'accés a empresa per a una dona que porti vel doncs no és el mateix que per a una dona que no el porti, musulmana o no. Una persona que té un nom que soni àrab, té més dificultats d'accés al mercat laboral, o al mercat de l'habitatge. Tu pots fer trucades, un dia anar a veure un pis i quan et presentis amb una persona d'origen àrab, ja veuràs si tens les mateixes opcions per quedar-t’hi o no.

També t’has implicat en la lluita feminista. L’any passat va haver-hi critiques per part de dones racialitzades cap al paper que jugaven al moviment. Com ho veus ara?

L'any passat es va liar molt amb alguns temes, no només amb dones migrades, també amb treball sexual. Durant l'any, és com que a les dones migrades se'ls pregunta força sobre què pensen del feminisme hegemònic, com les afecta, però clar jo vull esperar a veure què passa al 8-M. Crec que sí que s’han fet algunes reflexions. Està clar que hi ha gent tancada en banda, com ara les del Partido Feminista. Però en general, veig moltes companyes que veuen que formar part d’un col·lectiu discriminat no vol dir que tu no exerceixis un privilegi contra un altre. No sé, jo també ho penso. Quan parlo de la meva realitat, molts cops em plantejo si estic invisibilitzant els relats de les marroquines que no són musulmanes, o de les musulmanes negres… No puc arribar a entendre com deixes gent fora. De vegades, necessitem donar respostes concretes, però això no vol dir que en moments de rebre violència masclista, com ara que et facin fora de la feina, no necessitaré un moviment feminista de masses. Al final estem totes en el mateix moviment. Però parlem que hi ha dones migrades que et cuiden la casa mentre tu vas a la mani! Al final, el feminisme pot ser igual de racista que la resta de la societat.

I quin paper jugueu les feministes islàmiques en tot això?

De vegades sento que s’entra molt en aquest debat, que fem un debat massa públic, quan el feminisme islàmic existeix per donar resposta a situacions molt concretes. Hi ha un llibre que es diu It’s not about de Burqa, de la Mariam Khan, amb diverses opinions on parlen de tot menys del burqa, que està molt bé. El llibre l’obre la Mona Eltahawy, amb un assaig on explica com les dones musulmanes estan atrapades entre el racista i el masclista: si no denuncies la violència del masclista de la teva comunitat, hi seguirà sent, però si ho fas, tindràs el racista esperant-te per dir, “ho veus com sou uns masclistes!”. A mi, el feminisme islàmic em dona respostes a moltes coses per entendre quin és el meu espai dins de la meva religió i les reivindicacions que tinc dret a fer. I aquest discurs de si reivindiques això ets mala musulmana, doncs no, precisament soc bona musulmana perquè reivindico això.