Eleccions municipals 2019Lupa sobre els principals escenaris de les eleccions municipals al País Valencià

Les negociacions per conformar el pacte del Botànic II caminen especialment lentes. Res de sospitós. Malgrat la teatralització, els partits botànics -PSPV, Compromís i Podem- no arrisquen; al davant, tenen una “segona volta” en les urnes municipals que pot deixar marcades certes cartes en el rerefons de cessions i contrapartides. No s’ha d’oblidar que el proper 26 de maig la disputa pel poder municipal serà elèctrica —a alguns nuclis s’espera un veritable frec a frec—, més encara quan s’hi afegeix l’assalt per les cobejades diputacions, d’elecció indirecta. 542 municipis escolliran els seus respectius representants als consistoris del País Valencià; çò és, 5.716 regidors que estan cridats a convertir-se en els intermediaris de les polítiques més pròximes.

L’any 2015 va suposar un canvi d’imaginari molt destacat en el mapa polític valencià. Tot i que el PP encara va ser la força més votada en un considerable nombre de poblacions, els pactes entre les formacions de signe progressista van permetre insuflar noves i necessàries formes de gestionar l’àmbit municipal. Precisament, la primera incògnita que sorgeix quatre anys després d’aquella sacsejada és si aquests governs en coalició, principalment protagonitzats per les sumes de PSPV-PSOE, Compromís i les diferents candidatures dels cercles de Podem, s’estabilitzaran o perdran suports.

Però hi ha més interrogants. Consolidarà Compromís el seu fort pes municipal? Serà capaç de retenir l’alcaldia del cap i casal? Seguirà arrossegant el PSPV la inèrcia de l’efecte Sánchez que el va beneficiar a les eleccions autonòmiques i estatals unes setmanes enrere? Com li anirà a Podem en la primera cita municipalista a la que es presenta amb sigles pròpies? Quina és la salut de les dretes? Tenen PP, Ciutadans i Vox possibilitats reals d’arrabassar alcaldies simbòliques? Preocupa entre les esquerres la distància d’escassos 42.000 vots que van separar els blocs de les opcions progressista i conservadora a les autonòmiques? Fet i fet, quin mapa sorgirà el 26 a la nit? Anirà en consonància amb la reedició del Botànic o es produirà el tomb que desitja el flanc conservador?

Alacant: vèncer la desmotivació

“La reconquesta de la Comunitat Valenciana comença al sud”. Així arengava els seus la presidenta del PP valencià, Isabel Bonig, tot just fa un any, després que el partit de la gaviota recuperara l’alcaldia d’Alacant amb l’ajuda d’una regidora trànsfuga de Guanyar. El canvi iniciat el 2015 amb el pacte entre PSPV, Guanyar i Compromís va fer aigües de bon començament. Alacant ha estat l’exemple d’un govern d’expectatives fracassat. Feia dues dècades que la ciutat no comptava amb un govern que no fóra del PP; tanmateix, les tensions insalvables entre els actors i els escàndols judicials van tenyir tres anys de miratge. Un impossible que es va consumar amb les imputacions i els processaments de l’alcalde socialista, Gabriel Echávarri, amb el consegüent desmarcament de Guanyar i Compromís, la posterior abstenció de la trànsfuga de Guanyar en un nou intent d’investidura d’una alcaldessa socialista i, en última instància, l’assumpció dels comandaments per part de l’actual alcalde popular Luis Barcala.

Després de reiterades entonacions del mea culpa, les diferents sigles d’aquell pacte frustrat afronten la nova contesa amb algunes cares renovades i amb l’objectiu de superar la falta d’entesa demostrada aquells tres anys. Tanmateix, en la consciència col·lectiva, irromp la incertesa sobre si la desmotivació que van crear entre el seu electorat acabarà tenint un cost visible traduït en desmobilització. Els socialistes s’han rearmat amb un candidat independent, Francesc Sanguino, que ve avalat per la tasca al capdavant del Teatre Principal, la qual aplaudeixen amplis sectors de la ciutat. Al seu favor juguen els resultats obtinguts a les autonòmiques i estatals, on el PSPV va ser la força més votada a la ciutat. Podem i Compromís estan obligats a enfortir múscul, o si més no resistir, si pretenen repetir la fórmula del tripartit. Ara bé, PSPV i Ciutadans es miren de reüll cada vegada amb menys embuts.

A l’horitzó, un cúmul de reptes pendents que la legislatura ixent ha oblidat. Entre ells, donar eixida a un estancat nou pla general d’ordenació urbana, una gestió eficient en la neteja i la recollida de fem —Alacant està considerada la segona ciutat més bruta de l’Estat per darrere de Jaén— i un pla de mobilitat interna que connecte amb eficiència els diferents barris de la capital de l’Alacantí.

Ribó com a motor del canvi a València

A València, la majoria de les enquestes publicades fins ara han pregonat el triomf de Joan Ribó, de Compromís, que repetiria com a primer edil després d’un mandat amb un balanç força positiu. El govern de La Nau, conformat per Compromís, PSPV i València en Comú, ha fet de la mobilitat sostenible, la memòria històrica i la reducció del deute banderes de la gestió post-Rita Barberá. “Jo amb Ribó”, resen les banderoles a les principals avingudes de la capital del Túria. Però atenció amb el PSPV perquè podria revertir els pèssims resultats de 2015 i anar a l’encalç de la preuada batllia. La seua candidata, Sandra Gómez, remunta en les enquestes, fet que podria capgirar l’ordre de l’equació en el tripartit de La Nau, a més d’encetar-se una punyent baralla per les àrees clau del govern. Siga com siga, tant el CIS com altres sondejos pronostiquen una majoria d’escons progressistes, tot i que l’ajustat marge de la contesa autonòmica no permet distraccions ni confiances.

L’extrapolació dels resultats del passat 28 d’abril emet potser algunes pistes gens menyspreables. En els comicis autonòmics, tot i un lleu retrocés, Compromís va ser la força que va aconseguir més vots al cap i casal, imposant-se en vuit dels dinou districtes. De fer-se bones en les municipals, aquestes dades il·lustrarien la fi del predomini de 24 anys del PP com la primera força a la ciutat. No obstant això, la suma de les dretes en la cita autonòmica va superar en uns 2.000 vots la de les esquerres, a causa, en bona part, dels més de 48.000 vots que va aconseguir la força ultradretana Vox. El PP va patir una davallada de més de set punts i va ser superat per Ciutadans, que es va convertir en el tercer partit més votat a la capital. Una de les incògnites és si Ciutadans, seguint l’estel de les autonòmiques, aconseguirà imposar-se sobre la candidata popular, María José Català, esdevenint nou líder del bloc conservador un Fernando Giner que representa el regionalisme més genuflex.

Des d’aquells comicis autonòmics, cap enquesta publicada ha dibuixat l’escenari en què el recompte de la nit del 26 es resolga amb una victòria de les dretes. Ans al contrari, aquestes es quedarien lluny de la majoria, amb una caiguda en picat del PP i un retrocés de Ciutadans. En les darreres, fins i tot, es dibuixa la possibilitat d’una suma suficient entre Compromís i PSPV, sense Unides Podem-Esquerra Unida.

Els socialistes, en pugna per l’hegemonia progressista

A la capital de la Plana, el sondeig publicat per Castellón Plaza deixa una situació molt més renyida. Un empat tècnic entre blocs que rubricaria els resultats de les autonòmiques, on la diferència de vots entre un bloc i l’altre ja va anar de poc més de 1.000 paperetes. Un sol regidor pot inclinar la balança cap a un costat o un altre. Els socialistes aspiren a convertir-se de nou en primera força tot i que l’actual alcaldessa i novament candidata, Amparo Marco, deixa en l’aire la reedició del Pacte del Grau, format per PSPV i Compromís amb el suport de Castelló en Moviment. Marco esperarà els resultats definitius i, en el cas que el PSPV es desmarque amb folgança dels seus competidors i les dretes no sumen, no és descartable que els socialistes vulguen forçar un govern en solitari. Aquests comicis podrien ser els primers des de 1991 en què el PSPV desbanca al PP de la primera posició.

De la Plana al Vinalopó. A Elx, la tercera ciutat en població del País Valencià, els comicis presenten fins a una quinzena de candidatures que il·lustren la forta fragmentació tant per la dreta com per l’esquerra, fruit d’escissions o descontentaments. Serà la primera vegada que Podem es presente a la ciutat il·licitana després de la seua absència el 2015 com a conseqüència d’una disputa en el registre del nom del partit que es va resoldre als tribunals. En aquella ocasió, es pot pensar que els electors de la formació morada, orfes de candidatura, van delegar potser el seu vot a Compromís per tal de foragitar la popular Mercedes Alonso. Això pot fer pensar que els quatre regidors que va aconseguir la coalició valencianista puguen desunflar-se ara amb l’entrada de Podem al consistori. Com siga, Compromís i Podem, tal com marca algun sondeig, estan cridats a ser socis menors d’un PSPV que augmentaria suports respecte de 2015 en un dels feus més insignes del socialisme valencià. Del creixement o de l’estancament de Ciutadans i de les picades d’ullet dels socialistes a la formació taronja depèn que la ciutat de les palmeres continue quatre anys més amb un govern de signe progressista o, pel contrari, amb un altre condicionat per Ciutadans.

L’afer Jorge Rodríguez

Un dels punts calents que més interès concita en aquestes eleccions municipals és la comarca de la Vall d’Albaida. En un desafiament al PSPV, l’expresident de la Diputació de València i alcalde d’Ontinyent, Jorge Rodríguez, presenta llistes a sis municipis de la comarca amb una marca independent. Cal recordar que Rodríguez va abandonar la presidència de la Diputació després de ser detingut el juny de l’any passat en el marc de l’operació Alqueria, acusat d’una presumpta contractació irregular de persones afins al PSPV i Compromís. L’alçament del secret de sumari uns dies abans de les eleccions autonòmiques va precipitar la fugida de Rodríguez del PSPV i la creació d’aquestes sigles independents (LAVALL). La nit del 26 coneixerem l’abast d’aquest nou partit i, en especial, caldrà veure si el PSPV se’n ressenteix i si Rodríguez és capaç de retenir l’alcaldia d’Ontinyent, on gaudeix d’un enfervorit suport popular.

Tensions intrablocs a ciutats mitjanes

Pel que fa a altres ciutats simbòliques, el tauler de joc resta obert, sense dominis aparents de cap dels actors. En bastions metropolitans tradicionalment conquerits pel PSPV i ara amb suports que sumen Compromís o altres candidatures progressistes com és el cas de Burjassot, o Torrent, l’extrapolació del vot autonòmic evidencia una dura batalla entre blocs. En el cas de Torrent, fins i tot, el bloc conservador avantatjaria el flanc progressista, si es prenen aquestes dades com a orientació. Però també hi haurà batalla intrablocs. A Paterna, amb el pacte de govern entre socialistes i Compromís trencat a causa de les desavinences sobre el macroprojecte comercial Puerto Mediterráneo, serà interessant descobrir com es mesuren les forces a les urnes i si el ball de transferències acaba sent determinant.

Allunyant-nos del primer anell metropolità de València, a Alzira, Compromís podria mantenir l’alcaldia mentre que a Gandia els socialistes també podrien salvar-la. En l’aire, l’opció a un segon mandat com a alcalde de Sagunt de Quico Fernández, de Compromís, i el de Roger Cerdà, del PSPV, com a alcalde de Xàtiva. El focus també se situa sobre l’actual alcaldia morada de Vinaròs, un dels dominis més ferms dels de Pablo Iglesias a terres valencianes.

En el cas del PP, està en joc revalidar alcaldies clau al sud del País Valencià per mantenir una posició còmoda dins la Diputació d’Alacant, el feu en què el partit de la gaviota s’ha atrinxerat en la darrera legislatura, amb l’alcalde de Calp, César Sánchez, com a mestre de cerimònies. En aquest sentit, caldrà parar atenció al que passa a la ciutat dels gratacels, Benidorm, o a Oriola, al Baix Segura. Tant en un cas com en l’altre, durant els darrers quatre anys, el PP ha gestionat les alcaldies en situació de minoria.