Les últimes grans crisis econòmiques no van ajudar a lluitar contra la crisi climàtica

L'emergència sanitària del coronavirus ha posat sobre la taula l'estreta relació que existeix entre la contaminació i l'activitat productiva del capitalisme. El confinament i la paralització de l'economia ha tingut unes conseqüències dràstiques en el descens de les emissions de CO2 globals. A l'Estat espanyol, durant el mes de març, les àrees urbanes van experimentar una reducció de més del 50% de les partícules contaminants alliberades a l'atmosfera, segons l'últim informe d'Ecologistes en Acció. Aquesta realitat obre certes incògnites: influeixen aquests descensos de les emissions en la salut del planeta? La caiguda de la contaminació contribueix a frenar l'escalfament global i lluitar contra la crisi climàtica?

Aquestes són algunes de les preguntes que l'Observatori de la Sostenibilitat (US) ha tractat de respondre en el seu últim estudi, en el qual realitza una comparació científica entre les quatre grans crisis econòmiques de la història recent de la humanitat i els seus efectes en la concentració de partícules de CO₂ en l'atmosfera. D'aquesta forma, encara que els períodes d'inestabilitat i descens productiu els acompanyin una baixada de la contaminació, la tendència general mostra que des de 1958 la concentració CO2 en ppm (partícules per milió) ha augmentat de manera exponencial.

Tant és així, que el 1958 la xifra de CO₂ que es concentrava en l'atmosfera se situava als 315,7 ppm i les últimes dades de març de 2020 apunten a una concentració de 414,5 ppm. Entre aquests anys s'han succeït quatre crisis econòmiques amb un descens dels nivells d'emissions anuals considerable, però les dades revelen que, sense canvis estructurals, el CO₂ continuarà augmentant la seva presència.

La primera gran crisi analitzada en l'informe, la del petroli de 1974, va suposar una reducció d'emissions de prop d'1 gigatona de CO₂ respecte a l'any 1973, no obstant això, l'any 1976, les emissions van tornar a recuperar-se i van superar els nivells anuals previstos a l'esclat de la crisi. La disminució d'emissions no va significar que la concentració de partícules contaminants en l'atmosfera disminuís, de fet, la recuperació econòmica va facilitar que augmentessin els nivells.

El mateix va passar amb la crisi del deute llatinoamericà de 1981, la frenada productiva que es va traduir en un descens de les emissions de 0,6 gigatones de CO₂. Al cap de dos anys, el 1983, les xifres globals d'emissions de gas d'efecte d'hivernacle ja superaven els registres anuals de 1979, quan l'economia encara no havia començat a trontollar. La caiguda de l'URSS és el tercer esdeveniment històric recollit per l'informe de l'Observatori de la Sostenibilitat. La fi del socialisme va suposar que entre 1991 i 1992 s'emetessin 700.000 tones de CO2 menys, però el 1995, amb l'economia recuperada, les emissions ja se situaven per sobre dels nivells previs a la crisi, la qual cosa va impedir que la concentració de gasos contaminants disminuís.

Per part seva, l'última etapa d'inestabilitat econòmica, la Gran Recessió de 2008, va suposar una retallada anual de 470.000 tones de CO2 respecte les dades prèvies a la fallida de Lehman Brothers. No obstant això, en 2010, sense que hi hagués si més no una recuperació econòmica plena en l'horitzó, les emissions de gasos d'efecte d'hivernacle van superar en 2 gigatones als registres de 2007, segons les dades de l'US.

Des de l'Observatori de la Sostenibilitat informen que les crisis puntuals i els seus impactes en matèria de contaminació no suposen una alteració en la concentració de partícules contaminants de l'atmosfera. Tant és així, que últims registres de març, 414,5 ppm de CO₂, estan prop del pic de contaminació aconseguit el 2019 a hores d'ara de l'any, per la qual cosa la crisi del coronavirus no ha suposat, tot i l'aturada productiva, un canvi en la tendència de la corba de Keeling que recull la mitjana de gasos que s'acumulen en els cels. "Una crisi puntual, encara que tingui les dramàtiques conseqüències econòmiques com l'actual de la Covid-19, no és previsible que tingui efectes significatius sobre el clima", expliquen des de l'US.

Les previsions d'aquesta crisi econòmica –derivada d'una situació d'emergència sanitària sense precedents– apunten a un descens de les emissions de rècord. Segons The Guardian, les dades parlen d'una reducció global de 2.500 milions de tones de gasos derivats dels combustibles fòssils, la qual cosa suposaria un descens del 5% de les emissions el 2020, la caiguda més alta provocada per una recessió econòmica dels últims cinquanta anys. No en va, es tracta d'un fet conjuntural que, igual que en els casos del passat, podria venir acompanyat d'un efecte rebot que impliqui una recuperació econòmica vinculada a un increment de la contaminació.

Segons el mateix Ralph Keeling, investigador principal del Grup de Recerca d'Oxigen Atmosfèric del Scripps Institution of Oceanography de Sant Diego, perquè la disminució de les emissions tingui un impacte en la concentració de partícules contaminants i, per tant, en l'escalfament del planeta, s'ha d'aconseguir una reducció del 10% de la crema de combustibles fòssils durant tot un any. Aquest escenari suposaria una reducció de la corba de 0,5 ppm de CO₂.

"Per doblegar la corba del clima són necessàries reduccions d'emissions continuades en el temps amb una estructura econòmica descarbonitzada que generi i mantingui ocupació i no per una crisi sanitària", rasa Fernando Prieto, director de l'US.