Les colles castelleres hivernen durant la pandèmia sense actuacions

Els castellers s’arrengleren abans d’alçar les seves construccions tancant les pinyes, compactes com un roc, mentre retallen la distància social més enllà dels límits imaginables. Les torres humanes i la pandèmia de la Covid es troben en extrems tan oposats entre si que, a l’altra banda de la mascareta, ara mateix es fa difícil imaginar un castell sense una sensació amarga de perplexitat.

El 16 de novembre passat el món casteller va celebrar el desè aniversari del reconeixement de les torres humanes com a ­Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat. L’Ajuntament de Terrassa es va il·luminar amb colors; a Valls, l’acte es va traslladar a un dels grans tòtems instal·lats a les rotondes d’accés a la ciutat, on es reivindica el quilòmetre zero del món casteller; Vilafranca del Penedès va reclamar, un cop més, el títol a "la plaça més castellera", i Tarragona i la Coordinadora de Colles Castelleres de Catalunya van impulsar una campanya a les xarxes socials. En cap dels actes, però, es va poder dibuixar l’aleta d’un castell o d’un pilar de celebració.

El fet casteller passa per "la pitjor aturada de la seva història" 

El fet casteller passa per "la pitjor aturada de la seva història", tal com afirma Sergi Font, president de l’agrupació de colles. Mai abans s’havia interromput l’activitat durant tant de temps, ni tan sols durant la Guerra Civil. La temporada 2020 es tancarà gairebé en blanc: només un terç de colles van tenir l’oportunitat d’alçar les seves construccions –dels 11.000 castells que se solen aixecar en una temporada només se n’han fet 300–. Des del vuit de març, les faixes i les camises esperen pacients a l’armari. I la naturalesa de la mateixa activitat fa pensar que res tornarà a la normalitat fins que es posi fi a la pandèmia.

"Les colles s’estan reinventant; estan fent un munt d’activitats", apunta Font, però, davant la impossibilitat d’assajar o d’actuar a plaça, han hagut d’optar per mostrar la seva faceta més social. "Una colla castellera és molt més que fer castells", recorda. Fent des de donacions de sang i recollides de joguines o de llet materna, fins a la neteja d’entorns rurals, les entitats han seguit al peu del canó. "Aquests seran els valors que ens en faran sortir", conclou Font. La Coordinadora s’ha hagut de plantejar tres escenaris per a la represa: tornar abans de l’estiu, iniciar l’activitat entre l’agost i el setembre, o bé deixar una nova temporada en blanc.

Un cop econòmic i sentimental

Si bé és complicat mesurar l’impacte econòmic de l’activitat castellera, per Xavier González, tècnic del departament de Cultura i director del Concurs de Castells, podem trobar altres indicadors que ens ajudin a analitzar la situació.

"Les anàlisis econòmiques són complexes, si no tenim en compte que els castells formen part d’un entramat cultural i social"

"Les anàlisis econòmiques són molt complexes, sobretot si no tenim en compte que els castells formen part d’un entramat festiu, cultural i social", relata. "Hi ha un primer cop sentimental: els castells formen part inherent de la mateixa festa i, per tant, això ha generat un gran impacte negatiu a la ciutat i al territori, més enllà del públic casteller", agrega. A vegades, però, les falses esperances són males companyes de viatge. "Al principi de temporada es van generar unes expectatives, i amb el temps van anar caient com un castell de cartes", diu González. És el que va passar, per exemple, amb el certamen casteller, el 15 de juliol. L’Ajuntament de Tarragona va anunciar el seu ajornament per dues temporades. "Pensàvem que el 2021 seria un any complex, i per això vam considerar que afegir-hi un concurs aportaria més pressió i tensió que no pas coses positives", afirma el director.

Si fixem la mirada en el retorn a l’activitat, Miquel Botella, president del Centre de Prospectiva i Anàlisi dels Castells (Cepac), considera que, "en la mesura que l’aglutinador fonamental de les colles és la socialització de les persones i la identificació amb el grup, aquells que hi estan més identificats, que són el nucli dur que tenen totes les colles, s’hi incorporaran molt més ràpidament". Aquest plantejament podria portar a pensar també que "les colles de l’àmbit tradicional tindran el terreny més fàcil", si bé cal destacar que el grup d’entitats nascudes en el boom dels anys noranta "ja ha pogut lligar relacions personals molt estables i sòlides", i seran les que sobre el paper podrien reaccionar com a motor del món casteller.

Per a colles com els Castellers de Vilafranca o la Colla Vella dels Xiquets de Valls, la situació ha estat molt frustrant. Carles Mata, president dels vilafranquins, descriu la sensació com de "decepció, tristesa, pena i ràbia". "Nosaltres no hem deixat de treballar per poder tornar als assajos com més aviat millor. Tenim moltes idees al cap i moltes ganes de fer coses, però el que ens perjudica més ara mateix és el confinament municipal de divendres a diumenge i el toc de queda", assegura Mata. Els Castellers de Vilafranca van preparar des del primer moment un protocol i una comissió Covid, i fins i tot van començar a fer algun petit assaig amb grups bombolla reduïts de canalla.

"És un cop molt dur, perquè ens movem amb un pressupost bastant elevat"

Les entitats més grans seran les que notaran més l’impacte econòmic de l’aturada. "És un cop molt dur, perquè ens movem amb un pressupost bastant elevat i la nostra font d’ingressos principal són les actuacions", afirma Mata, i recorda: "Tenim unes despeses fixes, un local que s’ha de mantenir, hipoteques per pagar i hem de dependre al 100% de patrocinis i convenis".

Però també hi ha preocupació per mantenir la identitat castellera. Per Albert Martínez, cap de colla de la Colla Vella dels Xiquets de Valls, és possible que el retorn sigui esglaonat, i per això "cal estar preparats per al que pugui venir". El líder dels de la camisa rosada marca unes línies vermelles: "Hem d’esperar a veure què ens ofereixen i què hem de fer; el que sí que és clar és que no ens plantejarem un assaig fins que no sapiguem que podem tenir una actuació". I defensa: "Hem de ser rigorosos i durs en afirmar que hem de fer castells com els hem fet sempre. No hem de canviar l’activitat, ja que això és el que ha fet que siguem Patrimoni de la Humanitat".

La situació més dramàtica la podrien viure les colles més petites i aquelles que es troben fora dels àmbits tradicionals. Àlex Forga, expresident dels Castellers de Sarrià, té molt clar que perdran gent pel camí. "El dia que tornem, no tenim ni idea de què ens trobarem", reflexiona, conscient de la situació de la seva colla: "Enrere ja no hi podem anar, perquè amb castells de menys de sis pisos ja no vas a plaça". La sensació ara mateix és que, "com més temps passi, més costarà", i que la falta d’estructura i de recursos pot marcar una diferència important.

"Quan no tens un local, l’esforç és molt més titànic", rebla Forga. Encara més a l’extrem es troben els Castellers de la Selva, a qui el confinament va aturar just abans del seu bateig en societat. Per al seu president, Marc Cufí, la represa serà "tornar a començar, i potser no tornarà tothom". Les dues colles confien que la coordinadora marqui les pautes per al retorn de l’activitat. Els castellers esperen impacients el moment de tornar a treure la faixa de l’armari tot i que, tal com afirma Roser Vilajosana, actriu i castellera, "el dia que es tornin a fer castells voldrà dir que tot s’haurà acabat i que ens n’hem sortit".