El proper 28 de maig se celebraran eleccions municipals a tot l'Estat. Això implica que els ciutadans de cada una de les 947 localitats de Catalunya escolliran qui els representarà als seus ajuntaments en els propers quatre anys. Després d'aquella data, de ben segur que hi haurà desenes i desenes de nuclis -probablement centenars- en què el govern municipal canviarà de color polític, però també n'hi haurà molts que seguiran encapçalats per la mateixa formació. Ara bé, molts pocs podran dir que hi governen "els mateixos de sempre" i que això sigui una afirmació rigorosa. Cosa que no significa que aquesta situació no es doni. De fet, podria produir-se en un centenar de municipis.

Després de les quatre dècades de dictadura franquista, els municipis van tornar a celebrar eleccions democràtiques el 4 d'abril de 1979. Des d'aleshores s'han celebrat un total d'onze comicis locals -les del maig seran els dotzens- i en 52 municipis catalans el partit que han encapçalat el consistori ha estat sempre el mateix si hi incloem els diferents canvis de nom que han patit les formacions, amb alguna excepció en forma de breu període intermedi en què l'alcaldia ha estat en mans d'una altra força.

En 40 més, hi regeix el mateix espai des del 1983, és a dir, des dels segons comicis en ajuntaments des de la recuperació de la democràcia, mentre que en set més la situació passa des del 1987. Hi ha una excepció que afegim a la llista que és Badia del Vallès, on des del 1995 sempre hi ha governat el PSC. La qüestió és que tot just feia un any que era un municipi independent i, per tant, l'ajuntament sempre ha tingut el mateix color polític.

En el global d'aquest centenar de municipis en què "sempre manen els mateixos", el predomini de l'antiga CiU -i ara Junts- és inqüestionable, amb 76 casos, mentre que el PSC encapçala eternament 21 consistoris, l'espai del PSUC, després d'ICV-EUiA i, finalment, dels Comuns, dos, i n'hi ha un amb una formació independent (Fogars de la Selva, una petita població de gairebé 1.500 habitants d'aquesta comarca gironina). Ara bé, si el focus es posa en la mida de la població, el repartiment canvia de manera absoluta.

La majoria dels 100 municipis on sempre -o quasi- ha governat el mateix partit són localitats poc poblades, però n'hi ha 14 que superen els 20.000 habitants, que en 10 casos són feus inqüestionables del PSC, en dos de CiU i després de Junts i dos més dels Comuns i els seus espais precedents (ICV i PSUC). Dit amb altres paraules, trobem més persones a Catalunya que han tingut sempre un ajuntament encapçalat pel PSC que no pas per l'antiga CiU i Junts.

Els eterns feus metropolitans del PSC

El PSC ha estat històricament la formació hegemònica a l'àrea metropolitana de Barcelona, el territori més poblat de Catalunya, i això explica que acumuli dècades de poder ininterromput en nombrosos municipis de la zona, mentre que l'espai convergent ha dominat tradicionalment a les comarques gironines, la Catalunya Central i bona part de les comarques de l'interior de Tarragona i de Ponent.

El feu metropolità més important que controlen els socialistes sense interrupció des del 1979 és l'Hospitalet de Llobregat, amb 265.000 habitants. Altres exemples destacats són Sant Boi de Llobregat (83.370 residents), Esplugues (més de 46.000), Gavà (47.000) o Sant Andreu de la Barca (27.000), mentre que l'hegemonia la manté des del 1983 a Viladecans (prop de 67.000 veïns), Sant Joan Despí (34.000), Abrera i Sant Just Desvern.

Finalment, en l'àmbit metropolità hi ha Cornellà de Llobregat (89.000 empadronats i amb alcaldia socialista des del 1985) i Sant Adrià de Besòs (37.000), que sempre ha tingut un alcalde del PSC des del 1979 excepte durant un interval de tres anys -1992 a 1995- en què va estar governat per CiU. Fora de l'àrea metropolitana destaca el cas de Mataró, una de les principals ciutats catalanes -130.000 veïns, sempre en mans del PSC, excepte en el mandat de 2011 a 2015, quan va encapçalar-lo CiU.

L'espai que actualment representa En Comú Podem -abans ICV-EUiA i, prèviament, el PSUC- també ha tingut sempre un fort arrelament al territori més poblat de Catalunya i, de fet, hi manté dos feus permanents, com són el Prat de Llobregat, amb 66.700 residents, on ha governat sempre des del 1979, i Santa Perpètua de Mogoda (26.000), on només en el mandat del 2007 al 2011 l'alcaldia no va estar a les seves mans.

L'inqüestionable domini convergent a Girona i la Catalunya Central

Les principals localitats que CiU -i ara Junts- ha governat sempre -o quasi- són Vic, amb uns 47.500 veïns, on té l'alcaldia des del 1979, i Vila-seca, al Tarragonès, de 22.600 residents i amb govern municipal liderat pels convergents o post-convergents des del 1983. En el conjunt de comarques barcelonines, de fet, l'espai hi té pocs feus històrics i, en qualsevol cas, no són grans ciutats.

Hi ha els casos de Matadepera, al Vallès Occidental, on ha manat sempre excepte en el període de 2003 a 2007; Premià de Dalt, al Maresme, on només entre 2005 i 2007 no ha tingut el poder municipal; o Font-Rubí i Pacs del Penedès, dues petites localitats de l'Alt Penedès. En aquesta mateixa comarca, el PSC ha controlat sempre l'alcaldia de Santa Margarida i els Monjos -un nucli d'uns 6.500 veïns. La mateixa formació ha governat sempre Malgrat de Mar (Maresme) i Canovelles (Vallès Oriental), mentre que a Montmeló, també en aquesta darrera comarca, ho fa des del 1983, ja que el primer mandat el poder va ser del PSUC.

En canvi, la Catalunya Central i les comarques gironines han estat feus històrics de l'antiga Convergència i Unió i ara Junts també hi manté un poder important. En el primer àmbit territorial, per exemple, hi trobem els casos de Montmaneu (Anoia), Aguilar de Segarra, Gaià, Marganell, Rajadell, Sant Mateu de Bages i Talamanca (tots als Bages i en la majoria de casos amb l'alcaldia des del 1979); els nuclis berguedans de Viver i Serrateix, Castellar del Riu i Santa Maria de Merlès; i els osonencs de Perafita, Sant Sadurní d'Osormort i Santa Cecília de Voltregà; els del Solsonès de Castellar de la Ribera, Lladurs i Navés. En totes aquests comarques, el PSC sempre ha manat a Vilanova del Camí, a l'Anoia, excepte un breu interval de d'un any i mig -de juny del 2015 a gener del 2017-, i a Rocafort (Bages).

Pel que fa a l'àrea de Girona, CiU -i ara Junts- sempre o gairebé han tingut l'alcaldia a Borrassà, Campmany, Garrigàs, el Port de la Selva, Llers -excepte en part del mandat de 1999 a 2003- i Terrades (Alt Empordà); Foixà, Fontanilles, Forallac i Mont-Ras (Baix Empordà), Campllong, Flaçà, Fornells de la Selva i Sant Gregori (al Gironès); Sant Ferriol i la Vall de Bianya (Garrotxa), Crespià i Vilademuls (Pla de l'Estany); i Riudellots de la Selva i Sant Feliu de Buixalleu (la Selva). Les úniques excepcions són la ja comentada dels independents Fogars de la Selva en aquesta darrera comarca, i Torroella de Fluvià, a l'Alt Empordà, sempre en mans del PSC.

Els casos de Tarragona i Lleida

A les comarques tarragonines es repeteix l'esquema d'alcaldies eternes sota control convergent o post-convergent. Passa a El Milà i a Rodonyà, a l'Alt Camp; a les Borges del Camp, Maspujols, Riudoms i l'Argentera, al Baix Camp; a Forès, Llorac, Savallà del Comtat i Vilaverd, a la Conca de Barberà; i a la Nou de Gaià, la Riera de Gaià, Salomó i a Vila-Seca (Tarragonès). En canvi, a les Terres de l'Ebre, només trobem dos nuclis on sempre mana el mateix partit, són Santa Bàrbara, en mans de CiU -i ara Junts- des del 1983, i Mas de Barberans, on el PSC o formacions vinculades hi governen des del 1979.

Acabem amb les comarques de Lleida i amb les del Pirineu. A Ponent, CiU i Junts acumulen sis alcaldies eternes a les Garrigues -són Bovera, la Floresta, Juncosa, la Pobla de Cérvoles, Puiggròs i el Vilosell; tres a la Noguera -Alòs de Balaguer, la Baronia de Rialb i Ivars de Noguera-, una al Pla d'Urgell -Sidamon-, quatre a la Segarra -Biosca, Granyanella, Ribera d'Ondara i Talavera- i dues a l'Urgell -Anglesola i Maldà-. Pel que fa als territoris de muntanya, l'espai convergent i els seus hereus controlen el Pont de Bar, a l'Alt Urgell, des del 1983; Prullans i Urús, a la Cerdanya, també des del mateix moment; i Molló, al Ripollès, des del 1987.