Este artículo se publicó hace 2 años.
L'oposició silenciada contra l'especulació, la privatització i la venda de la Barcelona olímpica
Barcelona '92 va vendre una imatge de la ciutat que era difícil de ser contestada, però hi va haver una oposició popular al model urbanístic que va imposar i que va permetre beneficis milionaris al sector privat. Quan es compleixen 30 anys dels Jocs Olímpics, parlem amb la Federació d’Associacions Veïnals de Barcelona (FAVB) i amb l'antropòleg Manuel Delgado, veus d'aquella lluita
Emma Pons Valls
Barcelona-
La Barcelona olímpica és coneguda per l’eufòria i l’èxtasi que va generar, una imatge d’èxit que va ser difosa en milions de televisors de tot el món ara fa tot just 30 anys. L’obertura al mar, la remodelació urbanística i el llançament de la ciutat com a destí turístic global són alguns dels resultats de la transformació prèvia al 1992.
Però l’especulació, la privatització de sòl públic i la conversió de la ciutat en un producte de mercat són l’altra cara de la moneda del fenomen, que diverses veus ja advertien a l’època: "Van fer un negoci rodó", afirma Andrés Naya, activista històric del moviment veïnal de Nou Barris i exvicepresident de la Federació d’Associacions Veïnals de Barcelona (FAVB).
L'oposició va ser "minoritària" davant del "tsunami publicitari"
L’oposició al projecte olímpic va ser "minoritària" i va tenir poc marge d’actuació davant del "tsunami publicitari" desplegat per l’administració. Ho rememora Joan Maria Soler, activista del Poblenou i membre també de la FAVB, una de les organitzacions que va liderar-la. "Tot va quedar bastant ofegat per la gran eufòria dels Jocs", afirma en una entrevista al local de la FAVB entre cartells, revistes i manifestos de l’època. Un diagnòstic que corroboren Naya i Albert Recio, economista i també activista de Nou Barris: "La gent estava obnubilada".
Trenta anys després, però també molt abans, els crítics a com es va plantejar la transformació de Barcelona pels Jocs han vist com els seus temors van ser, a poc a poc i un a un, confirmats. Per a Manuel Delgado, catedràtic d’Antropologia Social a la Universitat de Barcelona (UB), en aquell moment "Barcelona va començar a ser el paradigma d’un principi: reformar és expulsar".
L’antropòleg va publicar en aquell moment un article que posteriorment es convertiria en el llibre titulat La ciudad mentirosa. Fraude y miseria del ‘modelo Barcelona’ (Catarata) en què sosté que la transformació de la ciutat va ser una "colossal estafa": "Tot era cartró pedra. El que mai es va dir que és que tot allò estava al servei de l’apropiació capitalista de la ciutat. Era un negoci", afirma en una entrevista amb Públic en una terrassa tocant a la Monumental, al seu barri.
Operació especulativa "sense precedents"
L’especulació urbanística i les creixents dificultats per l’accés a l’habitatge van ser dos dels focus centrals de l’oposició del moviment veïnal. Una de les principals batalles va ser per aconseguir que almenys una part dels pisos construïts a la Vila Olímpica es convertissin en habitatge social un cop els atletes haguessin marxat. Al cap i a la fi, havien estat construïts parcialment amb diners públics. Naya rememora com el llavors alcalde, Pasqual Maragall, es va comprometre a què un 25% es destinessin a aquest ús, però només verbalment. Un acord que mai es va complir i el conjunt dels habitatges es van vendre per entre 20 i 50 milions de pessetes (de 120.000 a 300.000 euros).
El juny de 1990, quan s’estaven construint, es va convocar una manifestació per exigir que almenys el 40% fossin socials: "La Vila Olímpica és una operació especulativa sense precedents", afirmava el cartell.
Soler, Naya i Recio van formar part de la Comissió Icària, col·lectiu veïnal que es va centrar precisament en confrontar el model ideat per la Vila Olímpica: "En aquell moment ja vam dir que l’especulació s’escamparia com una taca d’oli per tot el barri", apunta Soler. Molt sòl públic, com per exemple, on hi havia hagut les vies del tren a Poblenou, va ser traspassat a mans privades i es va permetre la seva edificació.
El moviment veïnal demanava que part dels habitatges de la Vila Olímpica es destinessin al parc públic
Naya ho etiqueta amb el concepte d’"urbanisme confabulat", que es refereix a la pràctica on qui marca el rumb de l’actuació urbanística a la ciutat és la iniciativa privada. Les alarmes ja havien saltat quan es va presentar en primera instància la proposta per la Vila Olímpica i el moviment veïnal el va llegir com un ressorgiment del fracassat Pla de la Ribera. Ideat encara per l’Ajuntament franquista, als anys 70, i amb els propietaris industrials de la zona al darrere, també buscava la urbanització de la costa del Poblenou, tot i que llavors sí que va ser aturat.
El Poblenou, epicentre de les transformacions
El Poblenou va ser un dels barris més afectats per la transformació olímpica, amb l’enderrocament de les indústries de la zona, l’obertura al mar, la construcció de la Vila Olímpica i també de la Ronda Litoral. "Entre el 1985 i el 1995, el Poblenou va viure els canvis més grans en els seus 200 anys d’història", apunta Soler. Un dels èxits veïnals va ser que almenys una part de la nova ronda es cobrís amb el Parc del Poblenou i això impedís, de facto, una altra barrera amb el mar. A Nou Barris, dos dels principals èxits també van ser la cobertura de la ronda, així com la construcció d’equipaments com Can Dragó.
Soler: "El Poblenou va viure els canvis més grans en els seus 200 anys d’història"
La principal demanda dels veïns del Poblenou, però, no va ser escoltada. Volien un pla global per millorar el barri, no un per a la Diagonal, un altre per a la Vila Olímpica i un més per al front litoral. "Calia urbanitzar-lo perquè estava obsolet en moltes zones, però no necessitava plans urbanístics en base als propietaris del sòl sinó segons les necessitats de tot el barri", defensa Soler. Precisament, el tancament en banda de les institucions a qualsevol tipus de participació i aportació ciutadana als canvis olímpics també va motivar les crítiques dels moviments socials, que es van sentir "menyspreats".
En aquella època, el Poblenou experimentava un "sentiment dual". D'una banda, hi havia l’oposició a com s’estaven fent les coses, però de l'altra, es va posar un barri molt desconegut fins llavors al centre del món: amb els Jocs i també amb la sèrie homònima de TV3, estrenada el 1994. Una mica com també hi va haver al conjunt de Barcelona, en què els habitants també van ser figurants del decorat olímpic: "Tothom era per definició feliç. Era un univers de ciutadans nets, amables i col·laboradors. En una ciutat en què tot està al servei d’una imatge coherent i bella, qualsevol cosa que ho pogués contradir automàticament havia de desaparèixer. Així va morir la Barcelona popular", afirma Delgado.
L’expulsió del veïnat va ser una de les principals preocupacions del moviment antiolímpic. Els 2.000 habitatges de la Vila Olímpica eren d’alt-standing i des del principi això va alertar un moviment veïnal que ja es feia seu el lema "Volem seguir vivint al Poblenou", molt actual. La substitució de la població, en aquell moment majoritàriament de classes populars, per nouvinguts amb més poder adquisitiu estava anunciada: "No tenim res en contra els que puguin venir a les zones renovades, com ara la Vila Olímpica, però sí que reclamem les mateixes oportunitats per accedir-hi per als nostres fills, que al pas que va hauran de marxar del seu barri", afirmava un manifest amb data del 26 de març del 1992.
Soler reconeix la "clarividència" del moviment per denunciar el que, finalment, va acabar passant, però constata que en aquell moment aquest discurs no va penetrar ni en la població ni en les institucions: "Érem els que érem". Delgado qualifica "d’extravagància" la visió que es tenia dels opositors: "L’aposta estètica va ser molt forta, Barcelona va trencar amb tots els referents que havien ofert els Jocs Olímpics prèviament", sosté.
Per a l’antropòleg, una de les claus d’aquesta perspectiva va ser l’associació de la ciutat amb un sistema de valors universals, entre els quals la diversitat cultural, la pau, la concòrdia i la sostenibilitat, que s’esgrimien en contrast amb el que passava simultàniament a l’altra riba de la Mediterrània, on tenia lloc el setge de Sarajevo durant la guerra de Bòsnia. "Hi havia la voluntat de generar un model moral", defensa.
Les operacions especulatives no es van quedar només a la Vila Olímpica, sinó que van replicar-se amb el Pla d’Hotels, que va multiplicar els establiments hotelers per la ciutat a costa de la requalificació de terrenys i la pèrdua de sòl públic. La priorització del transport privat, amb la dedicació del 27% del pressupost a les rondes, davant del públic, amb només un 1% d’inversió en el metro, també va motivar crítiques.
Trampolí turístic
Més enllà d’això, per a Delgado el quid de la qüestió és que es va aprofitar el trampolí dels Jocs per incorporar Barcelona al "mercat de ciutats", un fenomen universal al llarg del segle XX i que ja s’havia intentat amb d’altres esdeveniments, com l’Exposició Universal de 1888 o la de 1929, així com la fallida de 1982. Amb la desindustrialització, "les ciutats ja no produeixen res" i això s’havia de suplir amb l’atracció d’una nova activitat com és el turisme.
Recio: "Els Jocs van suposar la gran venda de la ciutat"
"Els Jocs van suposar la gran venda de la ciutat", constata Recio. Després de tota la campanya d’oposició, ell va decidir marxar fora durant part dels dies dels Jocs per no formar-ne part. L’aventura olímpica va actuar com a "aparador" per la ciutat, que des de llavors va anar escalant posicions en el rànking mundial de ciutats.
La situació actual, però, amb una gentrificació galopant, l’escalada dels preus del lloguer i la turistificació de cada vegada més zones de la ciutat no es pot atribuir en exclusiva als Jocs, mantenen tots els entrevistats. Recio apunta a la transició d’economia industrial al sector serveis, l’auge de les classes mitjanes, el paper de les migracions i també de la bombolla immobiliària com alguns factors que han tingut un rol determinant en situar-nos on som. Tot i això, assenyala que el projecte olímpic va marcar un precedent: "Les elits no tenien un projecte clar [de ciutat] abans, i el dels Jocs va tenir èxit".
A posteriori, això s’ha intentat reeditar amb d’altres esdeveniments, com el Fòrum de les Cultures, el que més clarament va fracassar, però també amb les reiterades fallides candidatures als Jocs d’Hivern o la Copa Amèrica de Vela que tindrà lloc el 2024, entre d’altres. "Les elits segueixen pensant en aquests termes", apunta Recio.
És innegable el procés de millora que va viure Barcelona la dècada dels 90, però això va tenir conseqüències molt visibles pel veïnat, progressivament expulsat de cada vegada més barris: "A partir del boom turístic que comença amb els Jocs, ja no anem a les Rambles", sintetitza Naya. Amb l’acceleració econòmica del tombant de segle, la financiarització de l’economia i l’abaratiment dels costos del transport, el nou model estava servit: "Ara Barcelona és molt millor, però ja no és meva. La part positiva és que han millorat Barcelona, la part negativa és que literalment l’han destruït", conclou Delgado.
Comentaris dels nostres subscriptors
Vols comentar-ho?Per veure els comentaris dels nostres subscriptors, inicia sessió o registra't..