El 1938 l'alemanya Dora Ratjen va batre el rècord del món de salt d'alçada al campionat d'Europa. Dos anys abans havia participat amb plena normalitat als Jocs Olímpics de Berlín, on va acabar fora del podi per només dos centímetres. Aquell any, però, les sospites d'una rival i la denúncia d'un conductor de tramvia assegurant que portava un home vestit de dona al seu vagó van destapar el seu cas. Dora Ratjen havia crescut com una dona, però era un home, tot i que els seus genitals van generar dubtes de tota mena als doctors que el van tractar i «estudiar». L'esportista va disposar d'una nova identitat (Heinrich Ratjen) i va retornar la medalla d'or.

L'alemana Dora Ratjen durant una competició.

Aquell cas llunyà durant molts anys va ser analitzat i explicat únicament des del punt de vista de la trampa: l'home que s'havia fet passar per una dona per guanyar medalles atlètiques. No va ser fins que la revista Der Spiegel va publicar un reportatge a fons el 2009 que no es va rellegir la història en clau d'intersexualitat.

Al llarg del segle XX hi ha hagut diversos casos d'esportistes que no han encaixat en les categories per sexe. Stella Walsh, campiona olímpica dels 100 metres llisos als Jocs de Los Angeles 1932, tenia una part dels genitals masculins desenvolupada, fet que no es va conèixer fins després de la seva mort. La també polonesa Eva Klobukowska, medallista de bronze en la mateixa disciplina a Tòquio 1964, tenia el Síndrome de Klinefelter i va ser exclosa de les competicions a partir del 1967. 

Aquell mateix any era desqualificada Erika Schinegger, la campiona del món de descens en esquí alpí pocs mesos abans. L'austríaca va decidir continuar competint com a home després de sotmetre's a operacions i tractament mèdic, però l'equip masculí del seu país no el va acceptar mai com a tal i el va acabar foragitant de les convocatòries.

Martínez Patiño va guanyar una gran batalla

Qui va plantar cara a una situació que va considerar injusta va ser la gallega María José Martínez Patiño, que l'any 1985 no va passar un control de cromosomes per determinar que era una dona. Tenia testicles interns (que, per cert, no li donaven cap mena d'avantatge sobre les seves rivals) i cromosoma XY, i no va poder competir en una cita internacional. L'any següent va decidir plantar cara a la situació i competir als campionats estatals als 60 tanques tot i l'amenaça de la federació espanyola de difondre els resultats de les proves de sexe a la premsa si no fingia una lesió. 

Martínez Patiño va guanyar, però va ser expulsada, va perdre la beca, la parella i part dels seus amics pel camí. Va portar el cas als tribunals i la Federació Internacional d'Atletisme (IAAF) li va acabar donant la raó. Malauradament, pel camí, va perdre els millors anys de la seva carrera esportiva.

Martínez Patiño no hauria tingut cap problema per superar els controls implementats l'any 1966 que obligaven a les dones sospitoses de ser homes a despullar-se abans de les competicions. Els grans organismes internacionals van aplicar aquest sistema després de dues dècades exigint a cada federació estatal un certificat de feminitat a les dones que havien de competir arreu del món. Aquest certificat, però, no tenia criteris comuns i cada federació feia el que considerava oportú. 

Com és obvi, la degradació de passejar-se nues davant els metges no va agradar gens ni mica a les esportistes, que van exigir poder competir amb dignitat. Va ser llavors quan es va començar a aplicar un control de cromosomes per determinar el sexe de l'atleta, fet que també va generar controvèrsia.

El test de cromosomes es va dur a terme per darrera vegada als Jocs Olímpics d'Atlanta 1996 en considerar-se «humiliant, insensible socialment i poc efectiu». Malgrat això, en els darrers 20 anys els controls de sexe s'han continuat aplicant en casos concrets i en competicions de tota mena. El més famós de tots ells, sens dubte, és el de l'atleta sud-africana Caster Semenya.

Caster Semenya, la gran estrella intersexual

Nascuda el 7 de gener de 1991, Semenya va començar a treure el cap en competicions júniors de prestigi l'any 2008 i va saltar a la fama el 2009. Quan tenia 18 anys la migfondista va sorprendre a tothom amb un parell de triomfs incontestables al campionat africà júnior (800 i 1.500) que van tenir continuïtat pocs mesos després als campionats del món absoluts de Berlín. Allà Semenya es va consagrar amb la medalla d'or als 800 amb una marca estratosfèrica d'1:55.45.

Caster Semenya celebrant una medalla d'or.

En menys d'un any Semenya havia rebaixat el seu millor registre personal en més de 8 segons i la seva victòria es va tenyir de polèmica. La IAAF va haver de sortir al pas de les crítiques fetes per altres corredores assegurant que havia dut a terme controls antidopatge i un test de verificació de sexe a Semenya abans dels Mundials. Aquest organisme internacional volia saber per què els controls fets a Semenya durant la competició prèvia al seu país havien ofert uns nivells de testosterona tres vegades superiors a de la resta de competidores.

Semenya va ser exclosa de les competicions internacionals fins al 6 de juliol de l'any següent, el 2010, quan la federació internacional va donar llum verda al seu retorn a les competicions femenines. Durant aquells mesos la sud-africana va ser l'epicentre d'una polèmica encesa, en què la IAAF va ser acusada d'actuar amb insensibilitat i fins i tot de tenir motivacions racistes. Tot i que els resultats del test de verificació de sexe no es van difondre de forma oficial, diversos mitjans van fer públic que Caster Semenya no tenia ni úter ni ovaris, però sí testicles interns. Una singularitat cromosòmica que l'han portat a ser considerada com una atleta intersexual que competeix en categoria femenina.

Caster Semenya ha guanyat dos ors olímpics (el de 2012, després de la desqualificació per dopatge de la russa Savinova) i un parell de campionats del món. Aquest 2017 continua essent la rival a batre als 800 metres i és la gran favorita per guanyar l'or als mundials de Londres del mes d'agost. A partir d'aquest mundials, però, la sud-africana podria reviure el malson de 2009.

La lluita de Dutee Chand

El 2014 una atleta índia, Dutee Chand, va ser expulsada dels Jocs de la Commonwealth abans d'entrar en competició després de ser sotmesa a controls mèdics per verificar el seu sexe. Li van mesurar el nivell de testosterona, van practicar-li un control de cromosomes i també van fer-li un examen ginecològic per mesurar el clítoris, la vagina i els llavis vaginals. Tot plegat, per demostrar que tenia nivells d'hormones «masculines» per sobre del permès.

L'atleta índia Dutee Chand.

Malgrat el calvari, Chand va iniciar una lluita legal contra la decisió de deixar-la fora de les competicions i va portar el cas al Tribunal d'Arbitratge Esportiu (TAS). Allà va acusar la política de control de testosterona de la IAAF com a discriminatòria i va aconseguir una victòria temporal. Fa dos anys, el juliol de 2015, el veredicte del TAS determinava que era injust demanar a dones com la velocista índia canviar el seu cos i suspenia la política de la IAAF sobre la testosterona durant dos anys.

Durant dos anys Dutee Chand ha pogut competir amb plena normalitat (ha batut el rècord dels 100 metres llisos del seu país) mentre la IAAF preparava un informe per demostrar quins beneficis té la testosterona per a les dones atletes. No tot han estat flors i violes, és clar. El 2015 Chand denunciava a la BBC que el fet d'haver lluitat públicament contra una decisió que considerava injusta li havia generat un tracte diferenciat i estigmatitzador. Com a exemple, explicava que en les concentracions d'equip era l'única que no compartia habitació amb una altra dona.

L'estudi de la IAAF que pot canviar-ho tot

Complint el mandat del TAS, la IAAF ha preparat un estudi que conclou que els alts nivells de testosterona que algunes dones produeixen de forma natural generen beneficis esportius. Després d'analitzar les mostres de testosterona en sang de 1.332 atletes als mundials de 2011 i de 2013, concreten que els avantatges són reals en diverses disciplines: 2,7% més ràpides als 400 metres llisos, 2,8% als 400 tanques o 1,8% als 800 llisos. La millora també es detecta en els llançaments. En el cas del martell, per exemple, es detecta que les esportistes amb nivells més alts de testosterona són capaces d'enviar el projectil un 4,5% més lluny.

Les xifres són petites, però els autors de l'estudi asseguren que són significatives i poden determinar una victòria o bé una medalla. També alerten que aquestes diferències es constaten en dones amb nivells diferents de testosterona dins dels límits establerts en categoria femenina. 

En el cas de Semanya o Chand, atletes intersexuals que tindrien nivells de testosterona equiparables a la competició masculina, el seu avantatge competitiu, segons els responsables de l'estudi, es dispararia. Per acabar de reblar el clau, asseguren que més de la meitat de suspensions per dopatge vigents el desembre de 2016 en categoria femenina corresponen als alts nivells de testosterona en sang de les atletes sancionades.

A finals de mes aquests són els arguments que aportarà la IAAF davant el TAS per demostrar que la testosterona condiciona el rendiment esportiu en les competicions femenines. En cas que el TAS accepti les conclusions de l'estudi, esportistes com Dutee Chand o Caster Semenya podrien estar obligades a sotmetre's a teràpies de reemplaçament hormonal o a cirugia per continuar competint a l'elit. Una decisió que seria presa per «defensar, protegir i promoure una competició femenina justa» i que algunes veus qualifiquen de racisme biològic i de vulneració dels drets humans més elementals.