MOBILITZACIÓ PEL REFERÈNDUMIndignats però festius

Els acudits sobre l’ocell groc més famós de la factoria Warner, indignació, mala llet rebaixada amb somriures i clams en favor de la llibertat, han estat la banda sonora que s’escoltava aquest divendres a les portes de la Ciutat de la Justícia de Catalunya.

L’epicentre de les concentracions d’aquest divendres, ha congregat a consellers com Raúl Romeva, Toni Comín i la presidenta del Parlament Carme Forcadell, així com a la plana major d’Òmnium Cultural, de l’ANC, i tota mena d’institucions s’han desplaçat fins allà per donar suport als detinguts el passat dimecres. Entre els presents, agents dels Bombers de la Generalitat, funcionaris, mestresses de casa i estudiants. La diversitat de perfils fa més que evident que la “conllevancia” entre Catalunya i Espanya que apuntava Ortega per a molta gent ja no és vàlida.

“Han fet tard, ja no val negociar”, ha estat la frase més repetida en les converses de bona part dels que s'han concentrat davant de la Ciutat de la Justícia de Catalunya. Comentaris sobre els papers de Salamanca, les trames de corrupció del Partit Popular, greuges acumulats i moltes ganes de fer-se sentir és el que s’encomanava entre el magma de persones reunides amb el mateix propòsit. L’Anna (estudiant de filologia de la Universitat de Barcelona) ha decidit no anar a la Plaça Universitat i desplaçar-se fins a l’Hospitalet de Llobregat per sumar-se a la concentració massiva d’aquest divendres. “És com veure el feixisme en moviment. Vulneren la llibertat d’expressió, ocupen la ciutat amb forces policials, fan detencions, i escorcollen el que els dóna la gana sense cap autorització”, manifesta aquesta estudiant amb un punt d’incredulitat.

Hi havia gent decidida a no moure's fins que deixin anar als detinguts, d’altres que han arribat a l’hora de dinar i d’altres que marxen. A la boca dels ferrocarrils dues dones apreten el pas, tornen a casa per a fer el dinar. “Ens manifestem cada dia però hem de reservar forces que encara queda la traca final. Venim perquè sentim que el poble català està sotmès, ens treuen els diners i ens menyspreen i volem votar. Si surt no, ja ho respectarem, però ens han de deixar votar!”, explica la Maribel. “I que consti sóc xarnega, el meu cognom acaba en Z i el meu pare és de Sevilla”, afegeix amb un somriure.

Lliçons d’història i observadors indignats

A l’altra banda de ciutat, gairebé als peus de l’Arc de Triomf i custodiant quatre tendes de campanya hi era el Martín, un basc de 22 anys natural d’Eibar. Ha vingut a Barcelona per estudiar un máster d’estètica i ja ha passat una nit d’acampada davant del TSJC: “venia amb incertesa, quan no tens informació de primera mà tot resulta molt estrany. Em sento com un observador, encara no sé com posicionar-me tot i que amb això de les detencions la cosa ja està transcendint de la qüestió independentista. A mi tot això no em toca de manera personal, tot i que sóc basc no tinc cap obligació d’estar per la independència de Catalunya, però entenc que més enllà de les reivindicacions econòmiques, a Catalunya hi ha una llengua i un bagatge cultural que poden ser sotmesos. Sóc un espectador indignat, que ha decidit venir a mirar el que passa amb els seus ulls”.

Al passeig Lluís Companys, també hi havia una barreja de generacions i gent vinguda d’arreu de Catalunya. Des de Santa Coloma de Queralt (La Baixa Segarra) un grup d’amics que ja passa de la seixantena ha vingut a Barcelona a passar el dia per donar suport al clam per a la independència.

“Ens sentim festius i indignats. Somriem però tot el que està passant és molt gros” afirma en Joan de 67 anys. Ell, l’any 1977 ja es va manifestar pel mateix i espera que aquesta sigui la darrera vegada que surt al carrer per demanar la llibertat per Catalunya. “El sentiment de país no el pot trencar ningú. Ens volen assimilar però no ens integren” afegeix un altre membre del grup. Els punts de vista no s’aturen i cadascú hi deia la seva. “Que llegeixin el decret de Nova Planta. A Espanya, que en essència és la Corona de Castella, practiquen el derecho de Conquista”, argumentava en Ferran de Barcelona. És ell qui recordava que els barcos enviats pel govern de Rajoy al Port de Barcelona s’han instal·lat al mateix lloc que els que van bombardejar Barcelona l’any 1936. “Cada 50 anys s’ha de bombardejar Barcelona”, exclama en Ferran. Davant les cares esverades dels que l’envolten, aclareix que la frase és d’Espartero “Duc de la victòria”.

Als laterals del passeig, els turistes feien fotografies i una rossa d’aspecte teutònica comentava als seus companys que Catalunya vol un Estat propi. Una mica més avall, tocant al Parc de la Ciutadella, a l’escenari muntat per les actuacions musicals de les festes de la Mercè les proves de so es barrejaven amb l’Estaca. I el batibull sonor era continu. Quan a la megafonia muntanda per l’ANC i Òmnium sona l’himne de Lluís Llach o Els Segadors les converses es tallen i la cantada és general. Però tot plegat flueix sense pressa. Cadascú semblava tenir clar el seu paper, la seva missió. Mentre els voluntaris de l’ANC aprofitaven que el gruix de gent era a la Ciutat de la Justícia per repassar temes logístics, custodiaven diligentment caixes de begudes i menjar que repartien per fer més lleugeres les hores d’aquesta “concentració permanent”, hi havia cotxes que circulaven amb les finestres abaixades i feien sonar l’himne d’Espanya a tot drap.

A les 20h del vespre s'ha donat per acabada la concentració, perquè tots els detinguts ja estaven a casa, amb les seves families. Els dirigents de les organitzacions convocants, Jordi Cuixart i Jordi Sànchez, assenyalats aquest divendres per la Fiscalia en una possible causa per sedició, per incitar a la mobilització, han confirmat que efectivament conviden a la ciutadania a la mobilització permanent, i ja més en concret, a trobar-se diumenge a les places de la Vila de cada població, per fer encartellades massives, però mentrestant, a gaudir de la festa major.