Alejandro Fernández no és el primer president del PP de Catalunya que té enfrontaments amb la direcció estatal del partit. Alejo Vidal-Quadras, Josep Piqué, o Montserrat Nebrera –curtcircuitada per una Alicia Sánchez Camacho enviada per la direcció de Madrid– en són alguns exemples. Tots ells –i algun més– van ser defenestrats per decisions preses a Madrid. Es podria dir que pràcticament tots els presidents del PP català han tingut friccions més o menys dures amb Génova 13 a causa del ferri control que s'ha volgut mantenir des de Madrid de la sucursal catalana del PP. Però sí que es pot dir clarament que Alejandro Fernández és el primer que guanya la pugna amb la direcció estatal del partit i evita ser apartat com ho van ser molts dels seus antecessors.

I és que Fernández dóna per guanyada la pugna pel control del PP català que ha mantingut amb la direcció estatal, incloent-hi un desafiament públic a Alberto Núñez Feijóo. L'actual president del PP de Catalunya s'ha blindat a la direcció del partit amb un petit grup d'afins malgrat la voluntat de Núñez Feijóo de substituir-lo. I amb un suport gens menyspreable de les bases, s'ha consolidat internament al capdavant del partit que continuarà liderant, malgrat els intents per apartar-lo. Ara buscant recompondre la unitat interna amb una direcció d'integració amb els dirigents crítics. I per altra banda, Fernández perseguirà recuperar poder institucional començant per les llistes dels populars a les properes eleccions catalanes que se celebraran d'aquí a un any o una mica abans.

Els afins a Fernández, defenestrats de les llistes

En la guerra entre Alejandro Fernández i Génova els afins al president català del partit han quedat fora de les principals institucions ja que tot aquell dirigent pròxim a Fernández va ser defenestrat de les llistes a les eleccions municipals o les generals. Això vol dir que s'han quedat sense cap representant a l'Ajuntament de Barcelona on Feijóo va col·locar Daniel Sirera, recuperant-lo de l'ostracisme en què va quedar després de ser defenestrat de la presidència del partit a Catalunya fa 16 anys.

Un Dani Sirera que ha estat l'emissari de Núñez Feijóo en les negociacions frustrades amb Junts. Unes relacions amb el partit de Carles Puigdemont que han estat l'eix principal de la controvèrsia entre el PP català i la direcció estatal. Les dures crítiques de Fernández als contactes amb Junts han estat l'ariet frontal del president del PP català contra Génova i la seva principal arma per guanyar-se unes bases del partit -que no la majoria dels quadres mitjans reticents a enfrontar-se amb Madrid- totalment enfrontats a l'independentisme i especialment reticents amb la figura de Puigdemont.

"Tots aquells als quals se'ns ha situats com de confiança d'Alejandro hem estat defenestrats a les llistes" admet un destacat membre de la direcció del PP de Catalunya que en el passat va ostentar càrrecs institucionals. I és que a les municipals ningú del nucli dirigent afí a Alejandro Fernández va entrar a cap ajuntament important, però tampoc han pogut optar a ser diputats a les llistes de les passades generals del 23J, que va encapçalar un nouvingut des de Ciutadans com és Nacho Martín Blanco. Les llistes van ser articulades i validades des de Génova amb la intermediació de dirigents catalans afins a Núñez Feijóo, com l'actual cap de files a l'Ajuntament de Barcelona, Daniel Sirera, o l'exdelegat del Govern espanyol a Catalunya, Enric Millo, entre d'altres, però sense el beneplàcit de Fernández.

Els motius per carregar-se a Fernández

La pugna d'Alejandro Fernández amb la direcció estatal del PP va començar amb l'arribada d'Alberto Núñez Feijóo a la presidència del PP després de la defenestració de Pablo Casado. Des del primer minut, la nova cúpula dirigent va optar per marginar el president del partit a Catalunya amb l'objectiu final de substituir-lo al càrrec. Nomenant directament Daniel Sirera candidat a l'alcaldia de Barcelona i presentant-lo a Génova sense la presència de Fernández, o fitxant l'exdiputat de Ciutadans, Nacho Martín Blanco, per liderar la llista de les generals, també sense el beneplàcit de la direcció catalana.

Els motius que apunten dirigents del PP de Catalunya són diversos: Que Fernández recolzés al seu dia a Casado en la pugna per la presidència del partit. O que se li van atribuir els mals resultats encadenats des del 2011 pel PP a Catalunya, que van estar a punt de deixar-lo sense representació al Parlament i a l'Ajuntament de Barcelona, i fins i tot a les primeres eleccions generals del 2019, a l'abril, quedant-se amb un sol escó al Congrés, el de Cayetana Álvarez de Toledo. Uns resultats que provocaven desconfiança en l'equip de Feijóo que demanaven millorar resultats a Catalunya per facilitar l'arribada a la Moncloa i no creien que Fernández pogués liderar la remuntada.

Que Alejandro Fernández sigui un dirigent de Tarragona, deslligat de les famílies i grups que tradicionalment han mogut els fils del PP a Catalunya –els Fernández Díaz, les Montserrat o més recentment Albiol– tampoc ha jugat a favor seu.

Fernández s'atrinxera, planta cara i surt al contraatac

Però Alejandro Fernández va decidir aguantar, va rebutjar una retirada pactada al Congrés encapçalant la llista de Tarragona del 23J i va plantar cara. I tot apunta que ha guanyat contra tot pronòstic. La majoria de dirigents catalans al PP, més enllà del seu grup de fidels, admeten haver-lo donat per mort fa només sis mesos. Això sí, fins al 23 de juliol. La sorprenent convocatòria electoral de Pedro Sánchez, un resultat a les generals sense majoria perquè el PP arribés a formar govern i la fallida investidura de Núñez Feijóo han suposat una carambola que ha sumit Génova en altres preocupacions i ha permès Fernández aprofitar per sortir de la trinxera disparant a tot el que es movia i guanyar la pugna.

"Si el resultat del 23J hagués portat Feijóo a la Moncloa, com tot apuntava, ara estaríem parlant del substitut d'Alejandro" comenta una dirigent del PP català. Però Fernández va aprofitar la desorientació causada al PP pels resultats electorals i va sortir a la contraofensiva aprofitant els titubejos de Génova navegant entre la ira pels resultats i les picades d'ullet a Junts i al mateix Carles Puigdemont abans de la investidura fallida. Amb el teló de fons de la famosa i polèmica reunió en un hotel de Barcelona entre Dani Sirera com a delegat de Feijóo i els dirigents de Junts, Josep Rius i Albert Batet, com a delegats de Puigdemont. Estratègia que Fernández va aprofitar per atacar a Feijóo en públic, tot i tenir en contra una part de la mateixa direcció del PP català, amb diversos missatges a les xarxes socials desautoritzant la posició de Génova. Un discurs dur contra l'independentisme i contra el que representa Puigdemont que li va permetre forjar-se l'adhesió d'unes bases militants molt ressentides pel Procés.

Ja a l'agost, Alejandro Fernández, va enviar un sorprenent torpede contra el president estatal del partit dient que el PP no hauria de dialogar amb Junts, en el marc de les negociacions per intentar investir Núñez Feijóo president del Govern espanyol. "Junts sí que és el meu rival", va publicar Fernández a les xarxes, demanant que algú li aclarís "de què cal parlar amb ells –amb Junts-". I va retreure a Junts que és un partit "la tesi essencial del qual és que Espanya és una dictadura dirigida per un rei feixista". Tot plegat en plena operació de dirigents com Esteban González Pons o el mateix Feijóo fent declaracions d'aproximació als de Puigdemont i obrint-se a negociar amb Junts.

Recentment, Fernández ha tornat a ser crític amb aquest plantejament arran de noves informacions sobre els contactes entre el PP i Junts, tot i que Feijóo ha tornat a endurir el discurs contra els independentistes. Però també amb altres polèmics i delicats temes que afecten al PP com l'Operació Catalunya. Sobre aquest tema de guerra bruta policial, Fernández ha declarat: "Pastel·lejar amb Pujol de dia i amb Villarejo de nit és perjudicial per a Espanya. I jo ho rebutjo categòricament". Paraules que ressonen especialment davant del silenci de tota la resta del PP sobre aquest tema espinós que afecta l'expresident Mariano Rajoy. A ningú se li escapa que la duresa d'Alejandro Fernández pot tenir a veure amb el fet que el factòtum del PP de Catalunya -ara debilitat però mai fora de joc del tot- Jorge Fernández Díaz, sigui el presumpte cap de l'operació com a exministre de l'Interior.

Lideratge a les eleccions al Parlament i autonomia del PP

Amb el partit amarrat, el sector vinculat a Fernández planifica ara la batalla per començar a recuperar el poder institucional perdut, començant pels primers comicis a l'horitzó, ni més ni menys que les eleccions al Parlament. "Alejandro encapçalarà sens dubte les llistes, manté les regnes del partit a Catalunya i és el lògic presidenciable" assegura un dels membres de la direcció del partit afí al díscol president català. Les enquestes apunten que el vent li pot bufar a favor amb una certa recuperació electoral del PP a Catalunya.

I finalment, d'aquesta guerra oberta amb Gènova que sembla que ha guanyat Fernández, i que apuntala amb la recuperació a Madrid de Cayetana Álvarez de Toledo, la intenció de la cúpula del PP a Catalunya és flexibilitzar els lligams amb la direcció del PP estatal. Tot i que el PP continuarà sent un partit profundament centralitzat –a diferència del PSC que manté una forma jurídica i funcionament totalment autònom amb el PSOE, tot i que en els darrers anys el nivell de coordinació ha augmentat-, sí que es buscarà una major autonomia. Cosa que Fernández dibuixa com: "El PP català ha de superar les tuteles i prendre les seves decisions de manera més lliure". Pot semblar poca cosa, però en un partit com el PP sona a veritable revolució parlar d'autonomia, sobretot si es tracta de Catalunya.

Sense rival, treva i reconciliació amb una executiva d'integració

Al PP de Catalunya es dóna per descartat el congrés que havia de plantejar la renovació d'Alejandro Fernández i que es va ajornar amb la convocatòria d'eleccions generals pel mig. L'únic possible adversari, l'actual alcalde de Castelldefels, Manuel Reyes, no sembla disposat a enfrontar-se a un crescut Fernández. I encara menys després que Feijóo hagi decidit finalment no mullar-se per ningú a Catalunya contra l'actual president, en una batalla que no té clar guanyar, més aviat al contrari.

Segons comenten alguns militants del PP consultats, "Manu –Manuel Reyes- no tindria res a fer front a Alejandro sense el suport de Génova, però si el tingués també podria perdre i això seria un revés per a Feijóo que ara no se'l pot permetre".

Amb aquest escenari, Fernández ja ha endegat un armistici amb els principals dirigents del PP de Catalunya, el líder del grup municipal a l'Ajuntament de Barcelona, Daniel Sirera, l'eurodiputada Dolors Montserrat i l'alcalde de Badalona, Xavier García Albiol. Amb ells, el díscol president forjarà una reorganització de la direcció del PP a Catalunya amb una executiva d'integració però amb el lideratge de Fernández més que assegurat. I en què alguns dels seus afins com l'actual vicesecretari d'Organització, Isaac Martín, tindran papers destacats. I caldrà esperar a veure què és el que passa amb figures com Santi Rodríguez, amb gran pes a la màquina interna del partit com a secretari general i experimentat diputat al Parlament, però que a la guerra entre Gènova i Barcelona ha mantingut una certa equidistància.

Refer un partit "fet un nyap"

Un altre dels objectius plantejats per Fernández per a la nova etapa de postguerra –o potser de treva– és refer el PP que a Catalunya ha quedat profundament debilitat. "El partit està fet un nyap, molt fràgil, amb molt poca estructura i implantació territorial. Hem perdut molta presència i militància i la que queda està desmotivada", assegura un dirigent. "Cal treballar per recompondre les files", afegeix. I és que en els darrers temps el PP ha tingut notables fugues arran dels enfrontaments interns.

Les coses no seran fàcils al PP català, però en qualsevol cas, segur que a la seu del carrer del Comte d'Urgell de Barcelona tornarà a ressonar amb força la cançó de Lady Gaga que Fernández va utilitzar per a la campanya electoral municipal que va estar a punt de catapultar-lo a l'alcaldia de Tarragona, i que portava de tornada: "Ale, ale, Alejandro".