PACIFISME "A Euskadi queden espais de patiment, sobretot en els àmbits de les víctimes"

"Les ferides de la violència no es tanquen mai i l'únic que pots fer és posar les condicions perquè les persones puguin tenir un nou començament". Amb aquesta convicció, Paul Ríos (Getxo, 1974), llicenciat en Dret per la Universitat de Deusto i activista per la pau i els Drets Humans, porta més de tres dècades treballant incansablement per la pau, el diàleg i la convivència a Euskadi, primer com a portaveu de el moviment pacifista Elkarri (1994-2006) i més tard com a coordinador de Lokarri (2006-2015), el seu successor.

La seva veu pausada transmet seguretat, proximitat i una profunda empatia amb els patiments propis i aliens. Si la història fos justa, Paul comptaria amb un espai privilegiat. El mediador explica a Públic els secrets d'un procés de pau que va tornar a la societat basca la normalització de la convivència després de mig segle de violència, així com la recuperació del diàleg i la solidaritat entre qui va patir els estralls.

Experts internacionals en el primer Fòrum Social per la Pau, una entitat que reivindica el protagonisme de la societat civil en el procés de pau | Cedida per Paul Ríos.

Les claus de l'èxit

El camí cap a la pau a Euskadi ha estat una maquinària complexa disposada a saltar pels aires al mínim error. "Durant els anys que va durar el procés de pau hi va haver dos moments de crisi molt forts: el 2006, amb l'atemptat a Barajas i la ruptura del procés de pau; i el 2009 perquè no acabava d'arrencar el debat intern a l'esquerra abertzale sobre el final de la violència i semblava que ETA podia tornar a controlar les decisions de Batasuna ", afirma.

Sota la premissa d'insistir, Lokarri va impulsar un treball de facilitació del diàleg entre els diferents actors que va culminar en la Conferència Internacional de Pau de Sant Sebastià- Aiete (octubre de 2011). El seu gran èxit va ser l'establiment de les bases del diàleg en un marc comú inèdit fins llavors, "un terreny de joc acceptable per a tots" en què d'entrada ningú se sentís exclòs o compromès. "Ni amenaçats per la violència [d'ETA], ni perseguits per la Justícia [dels Estats]": aquestes van ser les "condicions de seguretat" que, tal com relata Paul, van ser la clau per decantar la balança.

Entre imposar una memòria compartida i construir el consens

Paul rememora les seqüeles que va deixar a Euskadi el pas de les violències, incloses les personals. Perquè, en honor a la veritat, aquestes van ser tantes i tan diverses que, d'ara endavant, hauria d'imposar el seu ús en plural: "A Euskadi encara queden espais de patiment, sobretot en l'àmbit de les víctimes". Encara que és escèptic quan es tracta de parlar sobre memòria compartida, creu fermament en les virtuts del fort consens social que s'ha instaurat a Euskadi: “les vivències dels grups són tan diferents que intentar buscar una mateixa interpretació és impossible. No ha passat enlloc del món ni a cap procés de pau ". Un consens que implica, per sobre de les lectures personals dels diferents actors sobre les causes i conseqüències de la violència, un convenciment compartit i ancorat en el respecte pels Drets Humans pel futur: "En el que sí crec és en què es pot arribar a un acord sobre el que va succeir, en els fets amb matisos, en el sentit que el que ens va passar va ser un desastre que cal no repetir.”

Desenes de milers de persones convocades per la xarxa ciutadana Sare demanen a Bilbao un canvi en la política penitenciària i el final de la dispersió. EFE

Pel getxotarra, aconseguir una pau duradora fa necessari "proporcionar més espais perquè la memòria de les diferents persones i grups puguin ser compartits sempre des del respecte i potser això és el que està faltant ara més a Euskadi." Aquests espais, en els quals tothom pugui compartir el seu relat i sentir-se respectat, són especialment importants a l'hora de treballar amb les generacions que han nascut i crescut en llibertat i per a les que avui "ETA representa la prehistòria". L'exdirigent de Lokarri es mostra ferm per tal d'eliminar qualsevol matís èpic o heroic dels relats sobre les causes i les conseqüències del conflicte: "El que va passar no va tenir res d'ètic; va ser horrible i va generar molt patiment i només entenent aquest sofriment es pot evitar que torni a succeir ".

El final d'el camí: la situació dels presos i la reparació de totes les víctimes

La possibilitat de construir una convivència veritablement integradora passa actualment per dues qüestions: el reconeixement i la reparació de totes les víctimes de vulneracions de Drets Humans i la qüestió dels presos. En aquesta línia, Paul reconeix que, tot i els avenços i la voluntat de reintegració, hi ha encara un greu problema de fons que té a veure amb la bretxa entre els relats sobre la fi de la violència. "El pensament que hi ha a Espanya és que gràcies a la pressió judicial i policial s'ha aconseguit el final d'ETA, i aquest relat és molt més ric aquí a Euskadi. Si el teu relat és que gràcies a l'immobilisme s'ha aconseguit al final de la violència, llavors arribes a la conclusió que no cal canviar res. En canvi, al País Basc s'han vist altres elements com l'estratègia de l'esquerra abertzale, la mobilització ciutadana per la pau i el diàleg o el fet que el Govern basc hagi estat tractant de pal·liar l'immobilisme del Govern d'Espanya ".

En aquest sentit, la dreta espanyola continua condicionant les passes cap a una veritable integració. Primer des de la vella estratègia maniquea del "tot és ETA" (tot i que ETA ja ha desaparegut), i, després, recorrent davant el Constitucional totes i cadascuna de les iniciatives legals [Llei 12/2016, de 28 de juliol, de reconeixement i reparació de víctimes de vulneracions de Drets Humans i Llei 5/2019 de 4 d'abril]. que s'impulsen en aquesta línia. "Quan tens un relat més ric sobre les causes que han portat al final de la violència, això et porta a apostar per mesures més acords a el nou temps".