Una epidemiòloga valenciana recull firmes perquè Sanitat li doni dades per estudiar si la Covid afecta més a les dones

Maria Teresa Ruiz Cantero va tindre, ara fa uns mesos, una intuïció. Quan va començar a mirar les dades de prevalença de la Covid, durant la primera onada, comparant les de l’estat espanyol amb les d’altres estats, com Corea o França, va fixar-se que aquest virus afectava més a dones que a homes, però aquests segons patien més mortalitat. "Una possible explicació era que les dones tingueren més anticossos de tipus SARS i que per tant tingueren més capacitat de resistència –explica aquesta investigadora de la Universitat d’Alacant-, però hi havia una cosa que no em quadrava i vaig decidir consultar també les estadístiques dels excessos de mortalitat. I vaig veure que ací es disparava el nombre de dones".

"Vaig començar a pensar que potser hi havia un biaix de gènere en els diagnòstics"

Naturalment hi havia moltes possibles explicacions per aquest fenomen, però Ruiz es va fixar en el fet que el nombre de defuncions de dones "amb sospites de Covid" era molt més elevada que en els homes i que també eren menors els ingressos. També morien més dones en residències. "Estem parlant de la primera onada, quan els tests no eren sistemàtics i moltes voltes només es feien en el moment de l’ingrés. Llavors vaig començar a pensar que potser hi havia un biaix de gènere en els diagnòstics i s’estava menysvalorant l’impacte de la malaltia en les dones".

La intuïció de Ruiz va resultar encertada. Si el gener del 2020, l’Organització Mundial de la Salut (OMS) descrivia la Covid com "una malaltia respiratòria d’origen infecciós", al desembre la mateixa OMS havia ampliat la definició a "malaltia inflamatòria que afecta nombrosos òrgans". I ací hi havia el nus del problema. El virus no afecta per igual homes i dones. Als primers es desenvolupa –majoritàriament, en tot moment es parla amb caràcter estadístic- en forma de pneumònia, en les segones provoca, de forma molt més comuna, vòmits, diarrees, pèrdua d’olor i olfacte i problemes de pell. "La meua hipòtesi és que en un principi la mortalitat femenina no es recollia correctament i, a mesura que el coneixement de la malaltia ha millorat, les dades de mortalitat per gèneres s’han anat igualant".

La batalla per les dades

"M’adone que tinc algunes peces, però per a poder veure el puzle sencer, necessite més dades"

"M’adone que tinc algunes peces, però per a poder veure el puzle sencer, necessite més dades –continua aquesta catedràtica de Medecina Preventiva i Salut Pública-, però el problema és que a partir del 29 de maig el CCAES [Centre de Coordinació d’Alertes i Emergències Sanitàries] deixa de publicar molta de la informació epidemiològica desagregada per sexes, és el que un amic va descriure com una ‘apagada de gènere’. Jo els vaig escriure per saber si me les podien facilitar, òbviament anonimitzades, sense resposta. I és greu, perquè per les meues investigacions, amb un sol click m’he pogut descarregar aquestes dades de països com Perú, Brasil o Mèxic".

El següent pas va ser exigir-les a través del Portal de Transparència, el que li va permetre obtenir una resposta. "Em van dir que això era massa feina i que no podia ser", explica Ruiz, qui denuncia la mala gestió de les dades i estadístiques –"fonamentals en temps de pandèmia"- per part del ministeri de Sanitat. Un problema que aquesta professora atribueix a l’infrafinançament endèmic que la salut pública ha tingut al país. "El problema de la salut pública és que només quan ens falta, som conscients de fins a quin punt és necessària", afegeix amb certa ironia.

"No m’ho haguera imaginat mai que a tanta gent li importaria el tema"

Un any després d’aquesta "apagada de gènere" i amb molta més informació sobre la malaltia i les seues conseqüències, Ruiz Cantero va tornar a la càrrega per tal d’aconseguir accés a les diagnosis desagregades per sexe. Davant el mur burocràtic, el portal de signatures electròniques Change.org s’hi va posar en contacte per llençar una petició pública al ministeri. La seua sorpresa és la viralització de la crida, amb pràcticament 40.000 signatures en menys d’una setmana. "La veritat és que no m’ho haguera imaginat mai que a tanta gent li importaria el tema. Jo sóc investigadora i no em moc massa bé per xarxes socials ni mitjans de comunicació, així que no puc deixar d’estar molt agraïda a tothom que està signant i difonent. Espere que finalment es puga accedir a aquestes dades".

El perill de la "talla única"

Ruiz Cantero ha enfocat el seu treball en la perspectiva de gènere en l’epidemiologia des dels anys 90. "El 1991 es va demostrar com canviaven els símptomes de l’infart segons el gènere, fet que provocava moltes errades de diagnòstic i, des de llavors, vaig decidir enfocar cap ací la meua línia d’estudi", explica aquesta metgessa. Malgrat els 30 anys, el biaix es manté. "Trobe que part del problema és que no s’ensenya a les facultats. El 2019, un estudi danès realitzat amb Big Data, analitzant més de 60.000 casos, demostrava que en el cas de les dones es patia endarreriment en els diagnòstics en més de 700 malalties. En el cas dels homes també passava, però només en l'osteoporosi. Cal estudiar les malalties de forma desagregada, el model de talla única no serveix". En el cas concret del coronavirus, els diagnòstics tardans són una de les causes del que s’anomena "Covid persistent", que afecta dones en un 79% dels casos, ja que "com més tardes a actuar, la lesió en l’organisme és més gran i costa més de revertir".