Qui no signaria ara mateix per estar en el mateix estat de salut física i mental que Xosé Manuel Beiras? Als seus 83 anys, el polític gallec es troba en plena forma. Públic va entrevistar l’antic dirigent del BNG al seu pas per Barcelona, on va participar en l’acte d’homenatge al filòsof Antoni Domènech, celebrat al CCCB. L’històric dirigent galleguista, avui dirigent d’Anova, respon a les nostres preguntes sobre Catalunya o l’estat de l’esquerra espanyola, amb la qual es mostra molt crític.

Com veu la situació a Catalunya?

La lluita armada, com es va fer a Euskal Herria, no val, és inadmissible, però un projecte per avançar dintre del marc constitucional, com era el mal anomenat Pla Ibarretxe, el van deixar plantat al Congrés dels Diputats. A Catalunya el procés ha estat absolutament pacífic i democràtic, i tampoc els val. Estem davant d’un problema molt greu. Aquest règim polític fa impossible trobar una solució política a la realitat plurinacional de l’estat. El problema rau en l’articulació del subjecte polític de la sobirania: reconèixer que hi ha pobles diferents, amb trajectòries diferents, que fins i tot van disposar d’un aparell d’estat propi.

El Procés català està ara mateix en una situació de bloqueig. Però aquest bloqueig ve d’abans: quan l’aparell judicial va passar per sobre dels parlaments català i l’espanyol després de la reforma de l’Estatut i el recurs presentat pel PP. Una bestiesa. Esclafat pel poder de l’estat i la monarquia, del rei aquest, d’en Felip VII, com l’anomeno jo...

I això per què?

Perquè Felipe VI, per a mi, fou Felipe González quan es convertí a la monarquia.

Aquí la gent es pregunta com sortir d’aquest atzucac.

Ho veig molt difícil. L’ampliació de la base ciutadana del sobiranisme ha estat constant. Hi ha un percentatge significatiu de la població que, n’estic convençut, apostaria per un estat federal pròpiament dit. No em refereixo a la idea d’un federalisme per dalt, de convertir les comunitats autònomes automàticament en membres d’una federació, sense tenir en compte el dret a l’autodeterminació. Això no va així.

Però no hi ha tal cosa com una ‘monarquia federal’.

I menys encara amb una monarquia borbònica i bubònica, com jo l’anomeno. No hi ha res a fer.

Aleshores?

Hi haurà perspectives si s’aconsegueix, ni que sigui per l’instint de supervivència de la cúpula actual del PSOE, que aquests hagin de negociar un procés de diàleg sense imposar-se gaire pressa ni un calendari que els obligui a enfrontar-se a situacions que no podran solucionar d’immediat, però sí engegar un procés que vagi creant un clima diferent, i sobretot que influeixi en la consciència social de la ciutadania no-catalana.

Aquesta sembla que és una mica la idea d’ERC.

Exacte. És una mica del que s’està parlant ara. Si això qualla, pot contribuir a què, com a mínim, hi hagi un altre clima. Però de solució, no n’hi ha a curt termini. Qui sap si m’equivoco, però m’atreveixo a dir que el procés català no té marxa enrere. Pot romandre bloquejat durant un cert temps, però no té marxa enrere. El consens és ampli. No, no té marxa enrere.

Des de l’independentisme alguns temen que la taula de negocició sigui una manera de fugir d’estudi.

No hi ha alternativa a un projecte de distensió. L’alternativa és la confrontació i ja hem vist fins on es pot arribar. Passa que s’ha d’actuar perquè aquesta treva no desmobilitzi ni intoxiqui la consciència nacional assolida entre els catalans ni el dret a exercir la seva sobirania. Aquest és, crec jo, el paper que li pertoca ara a l’independentisme. Seguir lluitant, però no en una confrontació directa si s’obre una via de diàleg amb l’estat.

El Procés també ha tensat molt l’espai dels comuns i Podemos.

Penso que aquí ha tingut molta importància ICV. Als comuns, el problema fonamental és ICV... Miri, potser ara li dono una resposta massa radical, però l’esquerra política virtualment no existeix a l’Estat espanyol. Hi ha una esquerra social que no està representada per una esquerra política. Amb molt poques excepcions, i són allà, precisament, on hi ha un nacionalisme d’esquerres: al País Basc, amb EH Bildu, i a Catalunya, amb la CUP.

Podemos no és d’esquerres, doncs?

No ho va ser mai. Recordo que, a l’estiu del 2014, després de les europees, li vaig preguntar a Pablo Iglesias si sabia quina era la composició social del seu votant a Galícia. El 50% eren votants procedents del PSOE i del PP, i el 50% restant procedia de l’abstenció, el BNG i l’esquerra galleguista. A la tardor tenien una conferència política i li vaig preguntar com fidelitzarien aquell vot. És impossible.

A més, quina és la matriu ideològica de Podemos? ‘Els de dalt’ i ‘els de baix’, Ernesto Laclau, però mal digerit, i la idea d’un nou patriotisme. Això no va enlloc. Jo entenc que un partit d’esquerres actual no pot seguir el patró dels partits de postguerra. D’acord. Però una altra cosa és el seu ideari, que és completament difós. O la concepció de la militància. Allò que qualsevol que passi per allà pot votar... Una força política necessita militants, els militants han d’assumir un projecte polític, i pagar quotes per al manteniment de l’organització, si no, de què han de viure, els partits d’esquerres? Una esquerra política, en el context actual, ha de ser necessàriament rupturista. En el marc actual no es poden abordar, i menys encara resoldre, cap dels greus problemes de la ciutadania.

Doncs ara mateix han signat un preacord amb els socialistes per governar.

S’ha dit que és la tesi d’Iglesias, s’ha comparat amb l’eurocomunisme, allò d’estar al carrer i al govern... Tot això està molt bé, però el que importa és que si entres a un govern hegemonitzat per un partit com el PSOE, amb les seves línies ideològiques i programàtiques, i en el context de l’Europa de la troika, has de saber que no podràs abordar problemes greus, com l’habitatge o l’atur. La gent es quedarà amb això: amb les renúncies que faran. I en un govern hi ha una responsabilitat col·legiada. No podran evitar aparèixer contaminats per aquestes renúncies davant la seva base social. I, en conseqüència, perdran credibilitat.

Quan van començar a canviar les coses?

L’ofensiva de Podemos per alterar la correlació de forces de manera significativa al Congrés dels Diputats va ser derrotada la tardor del 2016. Aleshores van començar a canviar, poc a poc, i després per complet. Les nostres aliances amb ells estaven establertes sobre unes bases molt clares: En Marea, per exemple, va obtenir grup parlamentari, va complir totes les condicions i no es van respectar. Podíem haver fet com Compromís i marxar al grup mixt. No ho vam fer per lleialtat. Aleshores es va crear un grup confederal en el qual hi havia autonomia política. Tot paper mullat. A partir de l’any següent l’esquerra comença a claudicar i desintegrar-se, tot ignorant la qüestió que torpedina la línia de flotació del règim, que és la qüestió nacional i més concretament el procés a Catalunya. Això no van ser capaços de veure-ho ni ells ni Catalunya En Comú.

En va parlar, amb Pablo Iglesias?

Sí, fins a la tardor del 2017.

I per què a partir d’aleshores no?

El vaig deixar per impossible. Miri, em van demanar escriure un capítol per a un llibre col·lectiu. Quan el van publicar, Beiras semblava estar a un altre plànol. Quan el van presentar a Madrid no em van convidar i a Galícia ni tan sols es va presentar. Quan vaig veure la seva actitud entre el referèndum d’octubre a Catalunya i les eleccions generals al desembre vaig insistir. ‘Escolteu, què esteu fent?’, els vaig preguntar, ‘no es pot mantenir una actitud neutral, el que demaneu és un brindis al sol’. Amb un estat ocupant Catalunya... Si ets d’esquerres, demòcrata, etcètera, has de saber que el que es juga aquí són valors fonamentals, no importa que siguis català o manxec. Un cop passat tot això em vaig posar en contacte amb ell i li vaig dir: ‘no sé per què em vau demanar que escrivís aquell article per al llibre, segurament ni el vau llegir’. Als dos dies m’envià una fotografia amb el llibre obert, dient: ‘sí que me l’he llegit’. Bé, si se’l va llegir, aleshores no el va entendre.

Tant hi fa, un cop perduda aquella oportunitat, en comptes de fer el que li pertoca fer a l’esquerra, que és reflexionar què ha passat per tornar-hi amb més força, es van replegar, van començar a renunciar a tot un seguit de coses i es van posar a buscar culpables entre ells.

Una cosa que passa bastant a sovint a l’esquerra...

... quan deixa de ser esquerra.

El govern espanyol podria tornar al PP aprofitant una major desmobilització de l’esquerra.

Podria passar.