Les darreres enquestes mostren com l'ús social del català pateix un retrocés accelerat. Ja es pot parlar d'emergència lingüística. Ara bé, la situació encara és reversible i la llengua pot salvar-se si s'actua. Una de les formes de començar-ho a fer és recuperar l'ús de mots i expressions genuïnament catalans que els darrers decennis han perdut presència o gairebé han desaparegut. Estimular aquesta recuperació és l'objectiu de Salvem els mots (Rosa dels Vents), el llibre que acaba de publicar el filòleg Jordi Badia i Pujol (Callús, 1963) i que ofereix 200 exemples de parelles de mots per mostrar com, gairebé sempre, el més proper al castellà s'ha anat imposant. L'autor, que també és cap d'estil de Vilaweb, ens rep a casa seva per parlar sobre l'obra i la situació de la llengua en una conversa que desprèn una idea clau: recuperar l'autoestima serà cabdal per salvar el català.

A la introducció del llibre afirma que el català està en perill fonamentalment per dues raons: la tendència a no fer-lo servir i que es va dissolent, sobretot a base de calcar el castellà. Fins a quin punt és greu aquest perill?

Considero que ja és molt greu en aquest moment, perquè fins ara la llengua calcava només paraules. Podríem dir que perdia trets només lèxics, que són molt fàcils de revertir. Però els experts diuen que allò que costa més de capgirar és la pèrdua de trets estructurals, que són els fonètics i els gramaticals. Quan un jove ha perdut la ela palatal, que és el de lluna, és més difícil de recuperar això que una paraula. O quan un jove perd pronoms febles també costa més de recuperar. Per tant, és perillós perquè ha minvat l'os, aspectes estructurals de la llengua. Però perillós no vol dir irreversible.

Fa uns mesos la Carme Junyent, lingüista especialitzada en llengües amenaçades, ens deia en una entrevista que si no actuem ja, el català pot desaparèixer en algunes dècades. Si passa, es tractaria d'un procés molt accelerat. Com s'explica?

Ella és lingüista i jo soc filòleg i no et podré respondre amb el mateix fonament que ho faria ella. Interpreta que ara parlem de risc de desaparició perquè s'ha arribat a uns indicadors que són que la massa de parlants sigui molt reduïda -la darrera enquesta diu que només el 28% dels joves de Barcelona tenen el català com a llengua habitual- i que la reducció sigui accelerada. Això fa preveure que en un termini curt ja no hi haurà transmissió generacional. Això ha passat amb el català a la Catalunya Nord i per això és alarmant. No era alarmant fa 100 anys, quan el català no era llengua oficial, perquè la massa [de població] parlava català i n'hi havia molts que ni sabien parlar en castellà. En canvi ara és alarmant perquè la massa es va reduint i perquè hi ha aquest procés de galleguització, que és el que em correspon estudiar a mi, que el català es va deixatant. El català pot desaparèixer per evaporació, és a dir que es quedi sense parlants, o per dissolució, quan la llengua s'assembla tant a la dominant que al final ja no es distingeix.

Al llibre mostra com moltes expressions i mots han caigut en desús en pocs anys, també en això el procés seria accelerat. La conclusió seria que la llengua es parla menys i es parla pitjor?

Què li passa al català? Que la interferència del castellà és tant a gran escala que paralitza la llengua. Tenim de llengua de referència el castellà. Perquè perdem "estimar-se més" en comptes de "preferir"? Doncs per una raó que és que en castellà no es diu "quererse más" si no "preferir". La llengua de referència passa a ser el castellà i allò que no hi coincideix és bandejat d'una manera inconscient. I això m'ho diuen professors de català: "No me n'adono i resulta que ja no dic la setmana vinent, dic la pròxima setmana". I això passa perquè en castellà es diu "la próxima". O passa que no sabem fabricar noves paraules. O passen aquests calcs de paraules que fa quatre dies les dèiem d'una altra manera. Hem perdut l'autoreferència, ja no som autocentrats lingüísticament. Tot això es pot recuperar, però en aquest moment som en aquest punt de perill. Parlem ja de coses psicològiques, perquè mentalment ja tenim com a referència una altra llengua, i ens convé reaccionar.

L'obra se centra en salvar els mots. Quina importància té fer-ho per salvar el català?

Salvant els mots fem un pas, un pas relativament fàcil. Posaré un exemple molt clar. Una amiga meva de Molins de Rei, que és mestra, ha agafat quatre o cinc paraules o expressions d'aquest llibre, les ha apuntat a la pissarra i ha demanat als seus alumnes de sisè de primària que facin frases amb aquelles paraules. Són paraules que probablement ja no coneixen perquè els pares no els hi han transmès. Això és molt més fàcil d'ensenyar que fer servir els pronoms adverbials o que fer servir segons quines estructures que impliquen un ordre de la frase determinat que és genuí a diferència de l'altra llengua. I també que inculcar a algú que la seva llengua de referència ha de ser el català, que és un procés molt més a llarg termini, més de convèncer que no pas d'aprenentatge ràpid.

La llengua se salvarà quan siguem conscients del perill i reaccionem, però mentrestant la feina que podem fer, i ens serveix de conscienciació, és aquesta d'anar mot a mot. I això és el que proposa el llibre amb aquestes 200 parelles de mot. El que fa és fer prendre consciència que paraules que deien els nostres pares o avis nosaltres les hem perdudes perquè ens hem emmirallat en una llengua que no és la nostra.

Té la sensació que la consciència del perill en què es troba el català cada cop està més estesa?

Som en un moment d'emergència lingüística i en què se'n parla molt. Cada vegada hi ha més gent conscient del perill. La prova és que acabo de veure el rànquing del Gremi d'Editors [l'entrevista va fer-se dimecres al matí] i els dos llibres de no ficció més venuts són el nou de la Carme Junyent [Som dones, som lingüistes, som moltes i diem prou] i Salvem els mots. Sembla que comencem a obrir els ulls. També és cert que ara tenim un secretari de Política Lingüística expert en la matèria, Francesc Xavier Vila, que hi entén molt. Som en un moment d'ebullició i esperem que es mantingui el bull i ens serveixi per prendre'n consciència.

En alguna entrevista ha proposat un pla de xoc per revertir la situació. En què consistiria?

Si som en un moment d'emergència, hi ha d'haver un pla de xoc. Com que no soc lingüista sinó filòleg faig un pla de xoc aproximatiu a partir de l'observació diària i la meva intuïció. com a mínim hauria d'incloure aquests cinc aspectes: primer punt, un acord nacional perquè dins de l'administració tots els treballadors fessin ús del català, això implica entendre'l i parlar-lo d'entrada, això vol dir tots els metges, mestres i professors. Segon punt, hi ha d'haver un debat i després una aplicació perquè augmenti l'oferta audiovisual en català, ara el jovent pot triar pocs youtubers o tiktokers en català. Després hi ha dues mesures contra la degradació de la llengua. A l'ensenyament es tracta no tan sols que parlin en català, sinó que ho facin correctament, perquè els mestres i professors són l'exemple. I això mateix cal als mitjans de comunicació, s'ha de fer servir un català digne. I al final de tot, faria campanyes de conscienciació perquè la gent es mantingui en català i no canviï de llengua, que és bàsic per revertir la situació, i si pot ser que el parli sense interferències.

Quin paper han tingut els mitjans en aquest empobriment del català?

Des del meu punt de vista els mitjans, i parlo dels públics, hi han contribuït per dues raons: que el llistó no és prou amunt, és a dir, que en molts àmbits no s'ha vetllat perquè es faci servir un català col·loquial genuí. Fins i tot en sèries, escoltem molts "gilipolles" i "joder" , quan tenim un vocabulari d'insults i renecs propis que no te l'acabes. I també hi ha un empobriment per centralisme lingüístic i crec que en això els mitjans hi han contribuït molt, de confondre el català central amb l'estàndard. Si escoltem un parlant de segons quins pobles de Mallorca veurem que fa servir un català molt més ric. O agafant paraules concretes, la paraula enguany no és habitual des de fa decennis en el català central, però ho és molt a les Terres de l'Ebre o al País Valencià i són paraules que s'haurien de poder incorporar amb molta facilitat al català estàndard d'un mitjà de comunicació que pretén ser nacional.

En aquest centralisme lingüístic, més enllà del pes demogràfic de Barcelona i el seu entorn, entenc que també hi pesa que és on es concentren les redaccions dels grans mitjans i les principals institucions catalanes.

Tots dos factors són importants i tots dos s'haurien de reconsiderar. Si volem vertebrar bé el territori també hauríem de tenir en compte tota aquesta riquesa lingüística. Si per donar més veu a l'àrea de més població hem d'empobrir tant la llengua o hem d'evitar que s'enriqueixi crec que no val la pena. De la mateixa manera que cada comarca té el seu Consell Comarcal, amb independència dels habitants que tingui, s'ha de donar importància a les variants lingüístiques de tot el territori, que al capdavall enriqueixen la llengua que és de tots. I no només del Principat de Catalunya, també del País Valencià.

Durant massa anys hi ha hagut un cert cofoisme sobretot per part de l'administració, en el sentit de destacar dades sobre el coneixement de la llengua mentre l'ús anava retrocedint?

Totalment. El cofoisme ja va començar els anys 80. Les enquestes amagaven la realitat perquè parlaven de coneixement, de capacitat d'ús, però no d'ús real. Fins a finals dels anys noranta i començaments del 2000 no es van començar a fer enquestes en què es demanava quina llengua es feia servir a casa, a l'escola, als bancs, en situacions d'ús real. Saber que la població entén el català o que el sap parlar però sense demanar-li si el parla o no, no serveix de res, només per veure que almenys l'escola ha fet alguna cosa. Jo he estat deu anys professor a Sant Joan de Vilatorrada, on hi ha un índex de castellanoparlants molt alt. Tenia alumnes que gairebé els havia de forçar a parlar en català per aprovar. Alguns d'aquests alumnes me'ls he trobat després treballant en una empresa on es demana que se sàpiga català i tots el parlen i això és gràcies a l'escola. Però el cofoisme es va mantenir fins al final i les enquestes ara diuen que la pèrdua d'ús és accelerada i ara és quan s'han alarmat.

Aquest cofoisme també es trasllada a l'ensenyament, en el sentit que sempre s'elogia el model d'immersió lingüística, però després molt sovint no s'aplica, sobretot a la secundària.

Quan he parlat del pla de xoc ja he dit que s'ha d'actuar amb valentia, però s'ha d'actuar. Aquí hi ha una llei i s'ha de complir. Els llocs on més convé que s'ensenyi el català és on menys es fa servir. Tot això ha de ser un pacte de país. Si no volem que el nombre de parlants, absolut i relatiu, es redueixi i no volem que es creïn dues Catalunyes lingüísticament separades s'ha d'actuar. Fins ara el Departament d'Ensenyament, sota administració de tots els partits de tradició democràtica, no ha fet res.

Potser aquest pacte de país és més complicat ara que fa 15 anys, perquè hi ha hagut actors polítics que s'han dedicat precisament a atacar la llengua.

És evident que abans del naixement de Ciutadans això era més fàcil, però ara Cs passa hores baixes i en part l'ha suplert Vox, amb qui no s'hi pot comptar per a cap consens democràtic. Al final dependrà del PSC, hi pot haver un gran consens polític si no recula. I dic recula perquè el PSC ha avalat des del primer dia tots els pactes a favor de la llengua, ha defensat la immersió. Es tracta de refundar aquesta immersió, en el sentit d'establir controls perquè es compleixi. Crec que estem molt millor que fa quatre anys, quan Cs tenia molt més pes que ara, en el moment en què es desinfla és pot aprofitar.

Hi ha un activisme lingüístic important i els debats al voltant de la llengua generen passió. Ara bé, crec que costa molt anar més enllà de la població que ja té el català com a llengua habitual, quan és el gran repte.

El gran repte és aquest. Aquí s'ha de planificar això per veure com aconsegueixes arribar a si més no dos terços de la població, per doblar el nombre de catalanoparlants. La Carme Junyent diu que el pas essencial per créixer és que els catalanoparlants no cedeixin, en el sentit de no canviar de llengua quan parlem amb algú que ho fa en castellà. A llarg termini hi ha moltes mesures a prendre, que lliguen amb reforçar el prestigi del català. El pla de xoc va en aquest sentit, si l'apliques és perquè hi creus i li dones prestigi.

L'autoestima és el que lliga tot això. Si parlem castellà en situacions en què no caldria és per baixa autoestima, si parlem un català amb tantes interferències és per baixa autoestima. La clau és l'autoestima, pensar que la llengua serveix per tot. És un procés psicològic: si creus que el català serveix per tot, tindràs autoestima que donarà prestigi a la llengua, i això és un procés que anirà creixent. Jo espero que arribi aquest moment, però estiguem alerta perquè els dies que les enquestes diguin que es parla més català, estaran dient que es parla menys castellà, i això serà pitjor que la DUI! Però és o arriba aquest dia o l'extinció.