Quim Torra no amaga mai la seva vocació per la cultura. Explicava no fa gaire, el passat 26 de juny, durant la presentació d’un llibre seu al Poblenou, que quan la companyia d’assegurances per a la qual treballava com advocat va ser absorbida per una altra i va prescindir dels seus serveis no va dubtar en triar camí. Fundar una editorial. Va parlar dels seus escrits, Honorables. Cartes a la pàtria perduda, sobre una vintena de personalitats catalanes dels anys trenta, algunes d’elles convertides en les grans figures de l’exili cultural. Recordava el paper de les biblioteques i d’episodis com el del bibliobús que van haver d’utilitzar significatius personatges de les lletres catalanes en el seu camí cap a l’exili.

Aquell dia, Torra s’explicava sense necessitat de mesurar les paraules, sobre la seva passió per la literatura i l’humanisme. En aquell context va reconèixer, relaxadament, que fins uns dies abans de rebre la proposta de Carles Puigdemont no havia imaginat la possibilitat de convertir-se en president de la Generalitat.

Ha concedit aquesta setmana una entrevista a Públic en la qual hem volgut parlar de l’actual moment polític i social de Catalunya i sobre la seva responsabilitat presidencial en el mateix to distès, malgrat les darreres notícies, que l'afecten personalment.

“Jo estic al servei d’aquest país fins que arribem a la República independent de Catalunya”, assegura en un moment d’aquesta conversa, en la qual li vàrem preguntar, òbviament, per la recent decisió del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) i les perspectives del seu Govern.

Un jutge del TSJC ha decidit enviar-lo a judici, president. Com valora aquesta decisió després del que va dir la Fiscalia? Quina creu que ha de ser la resposta per part de vostè i del seu Govern?

Tinc la impressió que des d’un principi algú ha volgut que anés a judici. Algú m’ha volgut al banc dels acusats ja fos per desobediència o per prevaricació. Per desobediència si no feia allò que em demanava la Junta Electoral Central, o per prevaricació si feia allò que em demanava i que estava fora de la meva competència. Suposo que m’hauria de sorprendre que la Fiscalia demani la meva inhabilitació i una multa en lloc de defensar la legalitat i denunciar que la Junta Electoral Central no era l’òrgan competent per a donar-me aquelles instruccions. Però, sincerament, no em sorprèn pas. Quan alguns partits van portar el llaç groc a la Junta Electoral Central, anaven a buscar l’òrgan que no era competent però que els donaria la raó. Tothom ja sap qui configura la JEC i quina és la seva actuació política contra l’independentisme. No hi ha sorpreses ja en tot això.

Jo vaig defensar a consciència uns drets i llibertats que no són només meus, sinó que són universals i no em pertanyen.

Ens multen, ens empresonen, ens espien i ens volen inhabilitar per raons ideològiques, però el nostre compromís amb la llibertat i la democràcia no desapareixerà. A cada dret que ens neguin, el tornarem a exercir. Sigui la llibertat d’expressió o sigui el dret d’autodeterminació.

Que ara el jutge no arxivi la causa contra totes les evidències que hem presentat, és la constatació d’una voluntat política de guanyar als tribunals allò que l’Estat no guanya a les urnes. La resposta... ja se la poden imaginar.

La Fiscalia demana que l’inhabilitin durant 20 mesos. Té alguna esperança que això no es produeixi o veient la situació dels seus predecessors no en té cap?

Em sembla una absurditat que la Fiscalia em demani 20 mesos d’inhabilitació i 30.000 euros de multa per defensar la llibertat d’expressió, però com vaig comentar al magistrat instructor, sí que vaig desobeir perquè pensava que justament la llibertat d’expressió està per sobre de la utilització fraudulenta de la Junta Electoral Central (JEC) per part de PP i Ciutadans. Tot això va ser una operació orquestrada per arribar a aquest punt en concret. La JEC no és un organisme superior a la presidència de la Generalitat, no tenia cap autoritat ni competències per fer aquest procés, es tractava d’un procés nul. Allò que t’esperes de la via judicial, és que el ministeri fiscal sigui el garant de la legalitat i no que hi vagi en contra, amb uns objectius molt determinats en la persecució ideològica dels que volem la independència. És evident que tots els precedents i els diferents judicis fan preveure un escenari que no em pugui ser favorable.

Aquesta setmana ha dit al Parlament que “la repressió ha arribat a un punt intolerable”. Dimarts la Guàrdia Civil va presentar-se a la Generalitat i a diferents conselleries per requerir informació. S’hi van oposar d’alguna manera? No va trobar a faltar algun tipus de protesta?

En primer lloc, la Guàrdia Civil, complint un mandat judicial, va venir a requerir una sèrie d’informació. Se’ls va atendre a la saleta de baix i no es van passejar per les dependències del Palau, en absolut. Totes aquelles informacions que el jutge va requerir, se’ls van entregar. Això no va ser cap registre, però sí la constatació que un cop més passen coses com aquesta, com les multes de la Junta Electoral Central al president Puigdemont i al conseller Comín, com que la Fiscalia em demana 20 mesos d’inhabilitació i 30.000 euros de multa per defensar la llibertat d’expressió, com que s’investigui una diputada, Laura Borràs, sense tenir les competències per fer-ho i com, finalment, ens assabentem d’un cas d’espionatge per part del ministre d’Exteriors espanyol, el senyor Borrell, que supera tot el que ens havíem imaginat fins ara.

Ha demanat la dimissió del ministre Borrell. Creu que tindrà algun efecte?

Hem demanat la dimissió i ja han sortit les cartes a la cancelleries europees i a cadascun dels eurodiputats per posar de manifest el que ha passat. I com s’ha espiat no només als delegats de Londres, Berlín i Ginebra, sinó també a diputats anglesos, diputats suïssos, periodistes alemanys i que consten en informes d’agents del CNI. Avui mateix llegíem una notícia al diari escocès The National dient que diputats escocesos havien estat investigats. Entenem que aquest és un escàndol de dimensions europees i els eurodiputats han de saber a qui han de donar el seu ok o no per ser l’alt representant de la política exterior europea. Nosaltres entenem que el Parlament Europeu hauria de denegar l’autorització a una persona amb aquestes credencials.

Hem passat d’una legislatura amb un gran embat a l’Estat, amb l’1 d’octubre com a màxima expressió, a una altra de més simbòlica, com exemplificaria el cas de la pancarta amb el llaç groc. No sé si a causa de la repressió, en l’àmbit nacional el seu govern ha optat per cenyir-se als símbols?

No hi estic d’acord, en el sentit que ja en el discurs d’investidura vam marcar cap a on volíem anar, sent conscients que hi hauria un punt d’inflexió que són les sentències. Però vam dir que volíem arribar fins al projecte de la Constitució catalana, amb un focus en les polítiques socials claríssim i iniciant un debat constituent que ha d’acabar amb aquest projecte de Constitució. També és evident que la situació de presó, exili, persecució i repressió condiciona enormement una acció de govern.

En quin estat es troba aquest debat constituent? Fa temps que no se’n sap massa res.

El Fòrum Cívic i Social, presidit per Lluís Llach, ha estat tots aquests mesos organitzant-se i buscant la metodologia més òptima pels que han de ser els grans debats constituents de país, que engegaran a partir del setembre. Ara es donaran a conèixer les conclusions d’aquesta primera fase, que és l’organització del Fòrum. S’han visitat totes les comarques i s’ha parlat amb entitats socials, sindicals, empresarials, etc. I a partir de setembre començarà pròpiament la fase de debat amb la ciutadania.

El president Quim Torra durant l'entrevista amb PÚBLIC. JOEL KASHILA.

Elsa Artadi, exconsellera i exportaveu del seu Govern, deia aquesta setmana que “la unitat de l’independentisme ha tocat fons” i que “la manca d’unitat és més profunda que mai”. Hi està d’acord?

Jo vinc del món de la unitat, de les organitzacions cíviques i sempre he estat lluitant perquè la idea de la República catalana s’obrís pas fins i tot malgrat la lluita partidista, molt legítima però que potser en algun moments pot ser un petit entrebanc. I expressió de l’Elsa Artadi recull un sentiment que comparteixo. I el passat dimecres vaig expressar al Parlament les meves disculpes a la ciutadania en aquella part en què jo, segurament, en soc responsable. Penso que només si som capaços d’avançar junts ens en sortirem. Si tenim la mateixa repressió i tenim el mateix objectiu, només a través de la unitat ens en sortirem. Durant tot aquest any de presidència i el temps que calgui continuaré treballant perquè aquesta unitat sigui possible. És la meva responsabilitat com a president.

Per la seva part, què pensa que s’ha fet malament per estar en aquesta situació?

Penso que és una reflexió que hem de fer tots els partits. Adonar-nos que és el que la ciutadania ens està exigint, quin és el moment històric que viu el país, d’una dificultat extrema, amb exili, presons, una repressió que no cessa... Demano que sigui una autocrítica col·lectiva, però a pesar d’aquestes contradiccions seguim aquí i voldria posar-ho en valor. Vam ser capaços de posar-nos d’acord per tirar endavant un govern i aquest govern continua aquí. Amb el moment històric que ens ve de donar resposta a unes sentències, que ens temem seran no absolutòries i en què no només es penalitzarà els nostres companys, sinó el concepte i el dret de l’autodeterminació de Catalunya, la resposta ha de ser unitària, plural i determinada. Primer, ha de basar-se en el principi democràtic, i per tant ha de passar pel Parlament, i, segon, en exercir tots aquests drets que ens van ser negats. Si se’ns nega el dret a l’autodeterminació de Catalunya, hem d’exigir el compliment del dret a l’autodeterminació de Catalunya.

La resposta a aquesta sentència del Tribunal Suprem és el que manté amb vida el seu Govern?

Penso que tots som molts conscients que hi ha una responsabilitat, superior fins i tot als problemes i les diferències puntuals que puguem tenir, perquè hi ha aquesta mirada alta i aquesta mirada històrica. Probablement això estigui fent de la darrera vàlvula d’unitat de tots plegats.

Sergi Sabrià, que ha estat potser un dels dirigents d’ERC més crítics amb JxCat, va parlar d’aquest moment com el més oportú per enfortir l’independentisme a “totes les institucions”, com a millor manera de combatre la repressió. Han començat a parlar sobre la possibilitat de donar un senyal conjunt a la ciutadania que es mostra decebuda per aquestes picabaralles?

És evident que volem enviar aquest missatge i que estem treballant per fer-ho i que ens reunim per aconseguir aquest missatge unitari. Reconec la honestedat de tothom, dels partits polítics i les entitats, en trobar aquesta resposta unitària, i jo m’hi dec, perquè penso que és part del mandat de l’1 d’octubre. L’1 d’octubre el vam fer perquè hi vam ser tots, es produeix un moment de conjunció gairebé astronòmica en la política catalana, on entitats, partits i ciutadania estan completament alineats per un objectiu. I davant de les sentències hem d’aconseguir el mateix. Jo treballo per això.

Deia que el judici del Tribunal Suprem ha estat sobretot sobre el dret a l’autodeterminació de Catalunya i que del que es tracta és de tornar-lo a exercir. Però això com s’ha de materialitzar? Per exemple, la CUP celebra una assemblea aquest cap de setmana i en la ponència política manifesta que ara no es donen les condicions per fer un altre 1 d’octubre.

Parlem-ne, parlem amb la CUP, amb Esquerra, també ens hem reunit amb Som Alternativa, parlem amb JxCat, amb Òmnium i l’ANC, però també amb Pimec, amb Eines de País, les cambres [de comerç] i els sindicats. Parlem amb tothom per veure quina ha de ser aquesta resposta. Però sí que sota aquest concepte en què podem trobar-nos molts de l’“ho tornarem a fer”, i jo m’hi trobo, això va quedar molt ben expressat per part de l’amic enyorat Jordi Cuixart i és que cada dret que se’ns ha negat ha de tornar a ser exercit. Si et neguen el dret a la llibertat d’expressió has de tornar-lo a exercir, si et neguen el dret a votar, has de tornar a votar, si et neguen el dret a l’autodeterminació has de tornar a exercir-lo. Penso que aquests són els grans conceptes. Sobre com destil·lem la fórmula jurídica tenim encara algunes setmanes per acabar-ho de concretar. Caldrà concretar-ho, perquè no només hi ha d’haver una resposta antirepressiva, hi ha d’haver una resposta política, i aquest és el treball que hem de fer entre tots.

Ens en pot fer cinc cèntims?

Hi estem treballant. I en això sí que crec que hi ha d’haver un punt de prudència molt important fins que no aconseguim aquest acord. Així com vam arribar a catalitzar el resultat de les eleccions del 2015, després de passar per un procés d’una moció de confiança, amb un “referèndum o referèndum”, hem de tornar a ser capaços de fer una síntesi semblant, que el país torni a anar decididament cap a una solució.

Torra, amb un dels seus assessors, just abans d'arrencar l'entrevista. JOEL KASHILA.

La capacitat mobilitzadora de l’1 d’octubre va ser molt important, però alhora una part important de la societat no s’hi va sentir interpel·lada. Com creu que s’ha de fer perquè aquesta part de la societat catalana se’n senti?

Totes les enquestes ens diuen que hi ha tres grans consensos en la societat catalana, del 70 o el 80%. Primer, aquest país ja no considera la institució monàrquica com una institució pròpia, diria que en això el percentatge supera el 90%. Segon, que no es pot judicialitzar la política i, per tant, anem a fer política i a respectar les idees dels uns i els altres, no que se’ns investigui perquè tenim una reunió amb uns diputats per parlar de la idea de la independència de Catalunya. Això és absolutament demencial i per això estem insistint tant en aquest escàndol europeu que suposen les investigacions del senyor Borrell. I tercer, hi ha un altre gran consens sobre l’exercici del dret a l’autodeterminació. Aquests tres grans consensos ja t’estan dient que pots tenir una resposta molt més àmplia que no pas a una que només s’adreci a la del 50%. Hem de veure fins a on podem arribar amb una resposta unitària de tots plegats i fins a on pot arribar tant la resposta antirepressiva com la resposta política.

Té la sensació que a l’altre costat, és a dir al govern espanyol, hi ha gaires ganes d’acordar o buscar algun tipus de solució política?

Fixi’s els problemes que té Pedro Sánchez per formar govern. Ja seria hora que des d’Espanya s’acceptés que no es pot governar contra Catalunya, sense escoltar la ciutadania de Catalunya. Tots els problemes que està tenint Pedro Sánchez són precisament per aquesta manca de diàleg amb relació a Catalunya, de no voler seure ni a parlar amb els partits que defensen la independència de Catalunya. Jo, després d’un any de Presidència, encara no sé quina és la proposta del senyor Pedro Sánchez per a Catalunya. No la conec.

Des de la reunió de desembre passat a Pedralbes, no han mantingut cap altre contacte?

Després de Pedralbes vam mantenir contactes. Es coneixen, són públics. Els que va tenir el vicepresident Pere Aragonès i la consellera Artadi amb la vicepresidenta Calvo. Són aquells contactes que ens van portar fins on jo dic “tornem a seure”, i que era molt senzill, perquè havíem arribat a un punt en el qual en un full el Govern de Catalunya posava quina era la seva posició d’entrada i el Govern espanyol [posava] la seva. I hi havia la figura d’un relator. Nosaltres vam dir, escoltin, venim de l’1 d’octubre, però la proposta que podria ajudar a clarificar la situació és un referèndum d’autodeterminació. Plantegem aquesta proposta i per part del Govern espanyol, silenci. Quan es va fer públic que hi havia la figura del relator, vostès ja coneixen perfectament el final.

I des d’aleshores?

Des d’aleshores ja no he tingut cap altre contacte amb el president Sánchez. Segueixo sense saber quina es la proposta del PSOE per a Catalunya! No la coneixem. Nosaltres l’hem exposat i seguim a la taula del diàleg. Com deia el president Ibarretxe, “atornillados” a la mesa del diàleg.

Estarien disposats a fer algun tipus de gest per facilitar la investidura de Pedro Sánchez com a president del Govern espanyol?

Nosaltres ja li dic on ho vam deixar. Espero que el PSOE sigui molt conscient que els xecs en blanc ja els vam donar amb la moció de censura i que per tant som on érem, a la taula del diàleg.

De què creu que depèn la represa del diàleg?

De la voluntat política, del coratge, d’afrontar que no pots governar contra la majoria d’un vuitanta per cent de ciutadans de Catalunya que vol exercir el dret d’autodeterminació. Això s’ha d’escoltar.

De què hi hagi eleccions, no?

On?

A l’Estat, possiblement, si no aconsegueix la investidura, o si confien en unes noves eleccions a Catalunya

A nosaltres se’ns critica molt. Diuen aquest Govern, que no governa, la inestabilitat, que vostès... però portem dotze mesos governant. Quants mesos porta Espanya en situació d’inestabilitat en aquests últims anys? Quants governs han hagut de passar? Quants mesos porta el senyor Pedro Sánchez sent incapaç d’arribar a un acord amb el senyor Pablo Iglesias. Jo penso també que aquesta cultura del pacte, ja no entre Catalunya i Espanya... La cultura del pacte a Espanya és molt dèbil i la prova son les dificultats que està tenint el PSOE i Unidas Podemos per poder arribar a un acord.

De fet, no hi ha hagut governs de coalició a l’Estat.

No i fer una coalició és complicat. És clar que ho és. De vegades hi ha discrepàncies, és clar que hi són, però hi ha uns acords, que es compleixen i tires endavant amb un programa. Ja saben vostès que a ningú li agrada més pactar que als catalans, i nosaltres sí que hem tingut governs de coalició, diferents, de molts colors. Ja seria hora que els governs espanyols adoptessin aquesta mentalitat de coalició.

Quim Torra, a la sala Torres García del Palau de la Generalitat. JOEL KASHILA.

Després dels episodis de tensió que hi ha hagut aquestes darreres setmanes entre JxCat i ERC hi ha qui explica que la vida del seu Govern no pot anar més enllà del 2020. Que es convocaran eleccions. En el cas que sigui així, perquè això és una competència que té vostè com a president de la Generalitat, quin paper tindria? Contemplaria la possibilitat d’encapçalar la candidatura?

Primer, jo estic al servei d’aquest país fins que arribem a la República independent de Catalunya. Segon, no tinc cap intenció de convocar eleccions quan arribin les sentències, perquè crec que amb aquesta resposta unitària i col·lectiva hem de ser capaços tots de fixar-nos un objectiu. Aquest objectiu no hauria de passar per unes eleccions. Hauria de passar per tornar a exercir el dret d’autodeterminació de Catalunya. I per tant l’acord pel qual jo treballo i treballaré infatigablement cada dia fins que arribin les sentències és aquest.

Hi ha acord amb ERC en aquest punt?

Estem treballant amb Esquerra, però també necessito treballar-ho amb la CUP, amb les entitats socials, econòmiques... Perquè jo busco un gran acord de país.

Però des d’ERC es diu que quan arribin les sentències una de les possible respostes és una convocatòria d’eleccions catalanes.

Jo li dic pel que jo estic treballant i estaré treballant fins que arribin les sentències. De fet és pel que treballo des del dia que vaig assumir la presidència. Jo em considero un hereu, un successor millor dit, del Govern del president Puigdemont i del vicepresident Junqueras, del Govern que va portar el país a l’autodeterminació i per tant nosaltres hem de continuar per aquest camí.

Quin paper creu que pot tenir el president Artur Mas, que sembla que torna com a figura de primera línia, quan acabi la seva inhabilitació?

Ell s’ha expressat en algunes entrevistes. Jo ho desconec. En qualsevol cas ha estat un president important de Catalunya. La seva veu sempre serà escoltada.

Creu realment possible que es reverteixin els pactes establerts a diferents administracions entre JxCat i ERC amb forces que van donar suport al 155?

No li sabria contestar. El que sí li puc contestar és que jo, que vinc de la base de l’independentisme, sempre he treballat des d’una perspectiva d’una política unitària i, per tant, si se’ns aplica la mateixa repressió a tots, si tenim el mateix objectiu que és la independència, hem de sortir-nos-en tots, amb Esquerra Republicana i amb un soci preferent que és la CUP. Sempre ho hem dit. Aquest és un projecte de 70 diputats. Jo avanço sempre tenint en compte que el que a mi m’interessa és que aquesta política d’unitat sigui a tots els nivells.

Fa poc va fer balanç del seu primer any com a president de la Generalitat. Va destacar la bona evolució de les xifres macroeconòmiques, però un dels objectius bàsics que s’havia fixat, que era la recuperació de les lleis tombades pel Tribunal Constitucional, encara no s’ha assolit.

Jo vaig voler enviar un missatge positiu i esperançador a la ciutadania, que ja ens convé també, i que es basa en xifres. Jo vull que el debat que tinguem, amb tota la duresa i cruesa que calgui, es basi en les xifres, en la realitat. Aquí hi ha hagut una sèrie d’opinions volgudament catastrofistes o alarmistes o fake news que han desvirtuat l’escenari completament. A mi m’interessava molt tornar a fixar on érem. Aquest país en marxa, aquest país viu, que creix sostingudament, que el BBVA i el Banc de Santander estan dient que aquest any creixerem al 2,2 per cent i l’any que ve al 2 per cent, mantenint la mateixa perspectiva, que l’any que ve baixarem per sota del 10 per cent l’atur, que continuem exportant més que mai, que el Financial Times ens recomana com la zona del sud d’Europa millor per invertir...

Dit això, no m’agradaria que sonés com un discurs triomfalista, perquè tenim molt camp a recórrer i tenim temes per resoldre, com per exemple l’índex de pobresa, o com el gap que hi ha entre la gent que se’n surt i la que no, com temes de renda de ciutadania... i sempre cal afegir els greuges permanents que tenim amb l’Estat, del dèficit fiscal, els incompliments... Tot això és un panorama determinat que crec que ens permet enviar a la ciutadania un missatge positiu. Aquest país se’n surt i crec que és bo aquest missatge. Dit això, vostè em pregunta per les lleis socials en concret. Nosaltres vam dir que anàvem a una legislatura en la qual les polítiques socials, per les persones, fossin les que fessin pivotar els pressupostos, i en el projecte de pressupost que vam elaborar i que no vam poder discutir amb altres forces parlamentàries així ho plasmàvem. El pressupost més social de la història, més de 1.700 milions que podíem incorporar per revertir moltes d’aquestes situacions, que ens haurien ajudat a resoldre moltes mancances que tenim. No es va poder tirar endavant amb aquests pressupostos i això és un fet que té conseqüències, evidentment

Respecte les lleis socials, és cert que algunes les hem pogut recuperar, altres encara estem pendents de resolució per part del Tribunal Constitucional, altres, a través dels mecanismes que ens dona la dinàmica parlamentària aprofitarem la possibilitat de canviar-les més ràpid. Esperem que a final d’aquest any tindrem una visió molt completa la reversió de totes les lleis socials.

De cara als pressupostos del 2020, entenem que buscaran com a aliats a la CUP i Catalunya en Comú Podem. Han tingut alguna conversa exploratòria per facilitar que no s’hagi de fer una nova pròrroga.

Nosaltres hem anat mantenint converses encara molt informals, perquè primer hem de ser capaços de fer aquests pressupostos, a través dels departaments, que els aprovi el Consell Executiu... Amb això ens n’anirem als últims mesos de l’any, però sí que hem començat a mantenir contactes per veure aquestes aproximacions, aquests canvis d’estratègia, amb la CUP per exemple, per veure si això ens podria portar a nous escenaris. Perquè probablement ha de ser tot. Ha de ser una solució política que també passi per l’elaboració dels pressupostos. A veure si és possible.

Els contactes amb els Comuns, com han estat?

Nosaltres vam estar discutint a moltes reunions sobre els pressupostos amb els Comuns. Però no es va poder arribar a aquell acord, probablement tot el calendari electoral ho va fer impossible.

Sí, però no només amb els pressupostos. Els Comuns diuen que es volen entendre amb ERC i amb JxCat no. El tema del referèndum també compta. Ara sembla que han deixat de parlar del tema tot i que hi segueixen compromesos. Han parlat políticament sobre la possibilitat d’una entesa o els troben molt llunyans i és massa complicat?

És evident que l’elecció de l’alcaldessa Colau i tots els pactes que hi van haver allà no ajuden a què aquest diàleg amb els Comuns sigui net, clar, sense núvols a l’horitzó. Després. Si em permet posar-me una mica poètic, en el tema del referèndum i del dret a l’autodeterminació hem vist que era com un capvespre d’estiu en el qual tot això a poc a poc ha anat declinant, declinant, declinant i desapareixia, si calia. El senyor Pablo Iglesias ha fet desaparèixer la qüestió de Catalunya si cal per arribar a un acord amb el Partit Socialista. Són temes que als que defensem el dret a d’autodeterminació de Catalunya i que aquest país només se’n pot sortir si avança cap a la independència ens resulten molt difícils d’entendre.

Comentava, quan li he pregunta pel balanç del Govern, que apareixien moltes fake news, anàlisis catastrofistes sobre la situació econòmica del país. No fa gaire va aparèixer un informe del Col·legi d’Economistes de Catalunya, que segur que coneix, on es deia que l’impacte de la tardor de 2017 era molt menor que el que havien dit determinats grups. Veient el que ha passat, l’ha decebut el paper que ha tingut un cert establishment català?

Més que decebre’m, penso que hi ha un establishment, que podríem resumir com el grup del pont aeri, aquestes elits molt desconnectades del que passa a la realitat catalana i dels canvis profunds que s’han produït en la mateixa. Les coses ja no són com fa 20 anys. L’accés a la informació, la distribució de la informació, l’aparició de nous mitjans, com podeu ser vosaltres o altres... han canviat les regles del joc completament i, per tant, la ciutadania està molt més informada, és molt més exigent i crítica i per tant les elits ja no poden jugar a “mira, ara voldrem que aneu cap a aquí”. La ciutadania s’ha apoderat i gran part de la ciutadania, no només el moviment independentista, els grans moviments transformadors que hi ha, el moviment feminista, el 15M, són moviments en els quals ha estat la ciutadania la que ha empès. Seria un bon objecte de discussió i d’anàlisi el paper de les elits en les societats contemporànies i en concret en la catalana.

Parlava abans dels grans consensos i entre ells esmentava el de la intervenció del poder judicial en la vida política. Com es pot evitar que deixin de buscar solucions del conflicte entre Catalunya i l’Estat als tribunals?

Amb un apoderament dels polítics per sobre de la judicialització. Amb un debat polític, sincer, honest, franc, on es prenguin els grans acords polítics. És la única via. Ja ho hem vist. Ja tenim data pel judici pel major Trapero. El jutjat numero 13 no para. Arribarà el Tribunals de Comptes, que és l’últim conill que ha tret de la xistera el Govern espanyol per acabar d’arruïnar els defensors de la independència de Catalunya... Tot això, o hi ha grans pactes polítics per dir “prou, s’ha acabat” o mentre continuï la repressió no hi haurà normalitat política.

Torra, en l'entrevista amb 'Públic'. JOEL KASHILA.

El protagonisme de Borrell, les iniciatives que a pres a nivell polític no sembla que apuntin cap els acords.

És un dels grans piròmans de la vida política, el senyor Borrell. Nosaltres el coneixem, a l’Estat espanyol també. Ara el coneixerà Europa. Per això ens estranya tant que hagi pogut ser un nom que es proposi com Alt Comissionat de la política exterior a Europa, i insisteixo, després d’aquest escàndol, que serà un escàndol internacional, que en la mesura que els diferents països afectats se’n adonin, posaran el crit al cel sobre com el CNI i diversos agents han pogut campar impunement, vigilant l’activitat de diputats, periodistes..., senzillament perquè el president Puigdemont havia anat a fer una visita, o perquè jo havia anat de viatge o perquè el vicepresident del Parlament donava una conferència a Londres. Tot això està a informes d’espionatge del ministeri d’Afers Exteriors i, sincerament, pensar que una persona que ha estat capaç d’ordenar una política com aquesta sigui el representant de la diplomàcia europea, a mi em sembla que els eurodiputats s’ho haurien de pensar molt bé.

Pot ser objecte de converses aquesta elecció de Borrell, pel decantament del vot independentista en la investidura de Pedro Sánchez?

Quan vam votar la moció de censura a favor del senyor Sánchez vam donar un xec en blanc absolut. Amb el senyor Rajoy vam arribar fins on vam arribar. Anem a veure si amb el senyor Sánchez s’obre la perspectiva d’un debat obert i franc, Ho vam donar tot per aquest diàleg. Però la repressió segueix igual. El senyor Borrell segueix allà. No som ni se’ns espera ni se’ns crida a consultes de res. Dona la sensació que no hi ha hagut cap canvi. I sobretot, no coneixem la proposta del PSOE per Catalunya. Jo no la conec. Què és? Un pacte fiscal, una reforma constitucional? És res? Potser estaria bé que el PSOE digués: escoltin, per Catalunya, la resposta al conflicte polític és zero. Almenys sabríem on som. Tot això és el que posa el marc de, miri, un altre xec en blanc no el donarem.

Creu que li falta valentia al PSOE per fer una proposta?

Jo crec que sí. Nosaltres, amb presos polítics i exiliats hem anat a seure a una taula de diàleg, per preguntar: quin és el punt de partida? Nosaltres proposem el referèndum, vostès què proposen? No ho sabem. I un relator. Era tan senzill com aquest el marc, eh? I a això se’ns diu que no. I això provoca unes eleccions. Potser el que volia el senyor Sánchez era anar a aquestes eleccions. Era que no li aprovéssim els pressupostos. Ho deixo aquí? Volia eleccions el senyor Sánchez, és el que vol ara?

Què creu?

No ho sé. Hauria de contestar ell. Jo el que veig és la incapacitat dels partits polítics espanyols per arribar a acords i pactes. Pactes amb els quals donin una solució per Catalunya. No pactes que serveixin per dir que ara de Catalunya no en parlarem.

A banda del PSOE hi ha Cs, que és el primer partit del Parlament i segueix amb la proposa de 155 i 155.

Aquesta provocació constant, aquesta crispació constant, aquestes ganes fracturar de Cs li ha d’acabar passant factura. Ara a Catalunya ja ens fa una mica riure. Ara és l’Estat espanyol que comença a descobrir aquesta política que hem hagut d’aguantar estoicament. Han fet pur teatre. El que voldríem nosaltres és que s’apaguin els llums, que baixi el teló i que Cs comenci a fer política